18.10.14

FELIÇ TRAVIATA AMB DOS REPARTIMENTS AL LICEU

He trigat una mica en escriure sobre l'espectacle amb el que el Liceu commemora el 15è aniversari de la seva reinauguració després de l’incendi. Es tracta, per dir-ho ras i curt, d'una molt feliç Traviata, en primer lloc per la posada en escena, acurada, de David McVicar. El director escocès situa l’acció del drama de Verdi i Piave sobre Alexandre Dumas fill cinquanta anys després de l’ambientació original, és a dir cap al 1880. Això permet reforçar l’ambient decadent d’una societat podrida, cosa que en definitiva és el que matarà la dama de les camèlies, al marge de la seva tisi. Precisament, la mort es manifesta en l’omnipresència de la làpida de Violetta –no sempre visible des de totes les localitats- i també en els cortinatges negres que emfasitzen el costat llòbrec d’una partitura que juga amb llums i amb ombres. Moltes més ombres que no pas llums en aquest cas, però sempre amb escenes de gran efecte i amb una especial dedicació a la direcció actoral i a la caracterització de personatges. Sòbria (però magnífica) escenografia i vestuari de Tanya MacCallin i magistral il·luminació de Jennifer Tipton.
McVicar entén el drama de Violetta des d’una doble perspectiva. D’una banda, des del propi Dumas, que comença la seva novel.la amb l’evocació de Marguerite Gautier (la futura Violetta de Piave/Verdi), a la que fins i tot visita a la tomba, fins i tot obrint el sarcòfag i amb una escabrosa descripció del cadàver de la seva antiga amant. McVicar mostra, durant el preludi, els mossos encarregats de subhastar el mobiliari de Violetta durant la seva agonia. Si bé aquest aspecte queda un pèl desdibuixat, resulta d’una alta eficàcia dramàtica. D’altra banda, el director d’aquest muntatge llegeix La traviata des de la interioritat del personatge, aïllat i sol de manera explícita quan, al final del segon acte, el passadís obert pels assistents a la festa de Flora ens mostra Violetta avançant cap al fons, en un camí obert inexorablement a la tomba.

Nivell musical unitari
La partitura verdiana és sensacional i un cop més se n’ha demostrat l’eficàcia dramàtica i la inventiva musical. Això passa quan davant del fossat orquestral hi ha una batuta de prestigi. Aquest és el cas d’Evelino Pidò, que coneix molt bé la partitura. La matisa, en detalla racons ocults i treu un so magnífic de l’orquestra titular, ben complementada amb un cor més que correcte en els dos primers actes. Una de les grans virtuts de Pidò, en definitiva, és la d’explorar racons ocults, de desvetllar frases instrumentals, jugant magistralment amb la preeminència de determinats plans sonors i amb l’evolució dramàtica d’una partitura de grans ressonàncies narratives. Va obtenir una merescuda ovació al final de la representació i també al principi del tercer acte. Bravo, maestro!
Ho dic sense embut: m’agrada, i molt, Patrizia Ciofi. És cert que la veu de la soprano italiana ni és bonica ni és poderosa en qüestions de volum. La cosa forma part d’una anatomia i d’una fisiologia que no podem canviar. Però un/a cantant amb veu bonica i de veu estentòria i res més a mi no em serveix. La Ciofi és una artista de cap a peus que es fica en la pell d’un personatge que serveix amb un lliurament total. I només això ja és d’agrair. La seva Violetta commou per la generositat expressiva, per la sincerat i per l’entrega a la causa. La Ciofi ÉS Violetta i se li poden esmenar algunes coses, però no la prestació en el seu conjunt. En tot cas, és cert que tendeix a una visió intimista del personatge, més procliu a la sinuositat de l’”Addio del passato” que no pas en l’expansivitat d’un “Amami, Alfredo!”. En el segon repartiment, Elena Mosuc exhibeix uns dots i una tècnica del tot immaculades. Els atacs als sobreaguts (excepte un mi bemoll conclusiu culminant un “Sempre libera” que va ser tanmateix de manual), la projecció, l’adscripció a l’estil... tot funciona. Fins i tot amb les llicències que la soprano rumanesa es/ens regala, com ara un immaculat cant lligat en les diferents estrofes que integren l’”Addio del passato”. Mosuc canta una Violetta excepcional a les dues escenes del segon acte. Però... no emociona. A no ser que el que vulgui emocionar-nos sigui l’exhibició d’uns dots absolutament excepcionals. Perquè el que li falta a la Mosuc és tremp teatral, anar més enllà del cant per erigir-se en intèrpret.
En el primer repartiment, vam tenir Violetta i vam tenir família Germont al complet. Perquè el cant elegant, matisat i amb fraseig curós de Charles Castronovo, -debutant al Liceu- va servir un Alfredo Germont de gran categoria, extraordinari al primer acte, potser més apocat a la primera escena del segon (millor l’ària més que no pas la cabaletta) i, de nou, brillant a la segona escena i al tercer acte. Autoritat majúscula la del Giorgio Germont del baríton búlgar Vladimir Stoyanov, perfectament emmotllable al prototípic “baríton Verdi” per elegància i sensibilitat. I també per inicisió en el seu discurs del segon acte, amb una evolució creixent en la seva llarga escena al costat de Violetta. I amb una actuació actoral impecable.
Al segon repartiment, Alfredo va ser assumit per un tenor discret i de veu insignificant per l’escassa personalitat, si bé Leonardo Capalbo exhibeix un color vocal bonic. Bonic i prou. Per contra, l’autoritat de Germont es va tornar a imposar, ara amb el cant precís d’Àngel Òdena. Va tenir un petit i poc rellevant lapsus en l’escena amb Violetta, però la professionalitat del baríton tarragoní aviat es va ensenyorir de la situació fins a un “Di Provenza” senzillament magistral.
L’aiguabarreig de secundaris ens va reservar bones actuacions en el cas de Gemma Coma-Alabert (Flora) i Toni Marsol (Baró Douphol), al costat d’altres cantants de rendiment molt discret.

La nit de l’estrena ens va fer reviure les millors nits del Liceu en el marc d’una temporada inaugurada amb tota la pompa i circumstància de les grans ocasions. I és que La traviata sempre hauria de ser un gran esdeveniment.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Per a mi és un bon cantant, millor dit un ARTISTA, aquell que té, apart de les facultats vocals, el do de saber emocionar. Per a mi la Sra. Ciofi té aquest do, gràcies per ressaltar-ho en la teva ressenya.

11:40 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

tanmateix s'ha de tenir veu....

5:21 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home