TRAMUNTANA NETREBKO AL PALAU

L’esperadíssim debut d’Anna Netrebko al Palau va superar totes les expectatives: pletòrica de facultats, lliurada al públic, simpàtica i amb desimvoltura escènica, la glamurosa soprano russa va exhibir un mostrari de bondats ja des de la seva primera aparició, amb una generosa i portentosa escena de Lady Macbeth del primer acte del Macbeth de Verdi. El compositor italià va ser el protagonista de la primera part, complementada amb l’ària de sortida de Leonora d’Il trovatore i conclosa amb el duet d’Otello.

L’únic element fluix de la vetllada va ser el tenor Yusif Eyvazov, parella actual d’Anna Netrebko, i que exhibeix un volum estentori, mal controlat, i una insofrible emissió de coll.

Mal menor, en definitiva, atès l’interès que desperta sempre una Anna Netrebko que va  cenrar la segona part en el verisme. Força i magnetisme els de “La mamma morta” d’Andrea Chénier i exhibició del vessant més líric de la Netrebko en pàgines en què el domini de les mitges veus i el cant lligat són els protagonistes. I això recau en “In quelle trine morbide” de Manon lescaut, en “Io son l’umille ancella” d’Adriana Lecouvreuro en la meravellosa ària de la lluna de Rusalka que va ser un dels bisos oferts per la soprano russa davant del públic rendit als seus peus i que havia exhaurit totes les localitats del Palau.

Les muses de l’escenari semblaven, en aquesta ocasió, més vinclades que mai davant d’una exhibició generosa de tècnica i d’art perfectament ensamblats, i davant d’una complidora Simfònica del Vallès dirigida per un obedient Massimo Zanetti, sempre al servei de l’autèntica protagonista, la diva per excel.lència de l’òpera al segle XXI, una tramuntana que va bufar, fresca i amb força, per les parets de l’auditori modernista.