21.2.16

"OTELLO" O SABADELL COM A EXEMPLE



Ho intuíem i no anàvem desencaminats: en comparació, i salvant totes les distàncies que es vulguin, l’Otello dels Amics de l’Òpera de Sabadell ha resultat, en conjunt, molt més satisfactori que el del Liceu, programat aquesta mateixa temporada.
L’entitat del Vallès no havia muntat mai la penúltima òpera verdiana i la segona sobre text shakesperià del músic italià. El repte és gran, especialment pel treball exigit a cor i orquestra. La formació coral dels Amics de l’Òpera ha funcionat molt bé, amb seccions ampliades fins a seixanta cantaires. I amb bons resultats, tot i un desajust ostensible al final del tercer acte. La batuta de Daniel Gil de Tejada va saber dibuixar bé els contrastos de la partitura, amb les seves llums i les seves ombres, si bé la concertació va tenir, la nit de l’estrena, algun punt feble.
Bon rendiment de la Simfònica del Vallès al primer i segon actes, i més irregularitats al tercer i quart, especialment els metalls i el violoncel solista en l’entrada d’Otello al quart acte. Més assaig no aniria malament a una formació que, amb tot, va tenir un rendiment força homogeni al llarg de la vetllada.
El rol titular d’aquesta òpera demana una tessitura molt particular. La d’Enrique Ferrer no és una veu especialment bonica, però no va defallir en cap moment. I des de l’”Esultate!” de sortida fins al “Niun mi tema” conclusiu va donar-ho tot, amb expressivitat i musicalitat.
L’esplèndida soprano andalusa Maribel Ortega va tornar a demostrar la qualitat del seu instrument i la saviesa amb què el fa anar. Esplèndida cançó del salze i millor “Ave Maria” al quart per reblar el clau d’una Desdemona sensacional.
El tercer en discòrdia en aquesta òpera és Iago, servit amb intel.ligència per Toni Marsol que, si bé va patir en l’inclement registre agut amb què Verdi obsequia el personatge, va ser un lloctinent amb tota la maldat i tota la crua incisivitat amb què el compositor va compondre un rol tan fascinant.
Complidors la resta, especialment l’Emilia de Carla Mattioli, al costat del Cassio de Carlos Cremades, el Montano d’Antoni Fajardo, el Roderigo de Samuel Peláez i el Lodovico de Juan Carlos Esteve.
El bon nivell musical es complementava amb l'hàbil i intel·ligent proposta de Carles Ortiz, un director d'escena que no busca complicar-se la vida, sinó explicar (i bé) la història que toca. Però no es limita a una cal·ligrafia a base de tòpics, sinó que fa contribucions que resulten interessants. En aquest cas, Ortiz reforça i posa bastant en primer pla l'amor passional, fins i tot carnal, que uneix Otello i Desdemona. Això, és clar, potencia la crueltat del desenllaç, amb l'assassinat de Desdemona a mans del seu marit. Plàsticament, l'espai dissenyat per Jordi Galobart és eficient, bonic i proposa bones solucions per als canvis de quadre. Altament recomanable, com a exemple d'una manera de fer bé les coses en espais que resulten una feliç alternativa al que es fa a la capital. 

1 Comments:

Anonymous Carme said...

Com molt bé tu dius,excel-lent Otello dels AMICS DE L'ÔPERA de Sabadell

12:35 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home