5.11.07

CAP DE SETMANA LÍRIC EN TRES ACTES

Poques vegades un viu un cap de setmana amb la intensitat lírica del que acabo de passar. I a més sense moure's de casa. Un veritable plaer.

ACTE PRIMER: Diari d’un desaparegut / El castell de Barbablava. Gran Teatre del Liceu, 2 de novembre
Soledat. Dolça o amarga paraula, depenent del moment vital pel que un passi. Confesso que em feia por, ateses les meves circumstàncies actuals, escoltar, veure i viure aquest aparent programa doble Janácek/Bartók i que a la llarga esdevé un programa únic, ben trabat i cosit i de lògica evident: on acaben les il.lusions de Janík de Diari d’un desaparegut comencen els turments de la Judit d’El castell de Barbablava.
Sandor Veress va dir de l’òpera de Bartók que era un “drama sobre la soledat de l’home, el qual busca la culminació completa en la dona i troba només una satisfacció parcial, i de la dona, la qual, en la seva devoció envers l’home, sacrifica tot el seu ésser”. La proposta escènica d’Àlex Ollé i Carlus Padrissa (La Fura dels Baus) explora, gràcies al marc escènic de Jaume Plensa, aquesta lectura de la soledat, amb una sobrietat que denota un treball de depuració dels artistes catalans, ja indispensables en la galeria dels grans homes de teatre que s’han endinsat en l’òpera.
El simbolisme inherent al drama del binomi Balázs/Bartók troba, en l’espectacle de La Fura dels Baus, la seva dimensió justa, fent del castell l’espai on habita l’ànima humana, amb totes les seves llums i les seves ombres. De fet, era el mateix Janácek qui deia en una carta a Kamila Stösslová (que li va inspirar el Diari d’un desaparegut) que “les tortures més terribles apareixen quan algú vol empresonar l’ànima, quan algú desitja encadenar el sentiment del qual brolla tota l’alegria de la vida”. Una alegria palesa en el muntatge sobre el cicle de cançons del compositor txec, i que minva a mesura que avança la representació fins al fosc total amb què es clou el drama de Bartók. Perquè “amb el Diari, el que cal mostrar és com es va despertant de mica en mica la força de l’atracció. En l’altra obra, com a poc a poc el desig de saber més, de saber més sobre l’altre, porta la relació a la desintegració”, com afirma Valentina Carrasco, ajudant d’Ollé i Padrissa.
I la veritat és que desintegrar-me no ho vaig fer, però a la sortida del teatre em trobava partit en dues meitats: l’una constatava la desolació i reblava el clau del meu moment personal actual. L’altra, em feia feliç després d’haver viscut una gran nit de música i teatre.
Al marge de la qualitat de l’espectacle, es va constatar la bona salut de Josep Pons davant d’un repertori que li escau i que sap transmetre i fer entendre a l’orquestra titular del Liceu. Un so pastós, mòrbid, va atravessar la sala al llarg de gairebé cent minuts d’espectacle ininterromput. Tot plegat al servei d’unes veus per a les que les partitures reserva no poques exigències. El tenor del Diari d’un desaparegut té les mateixes dificultats del tenor de Strauss o d’El Cant de la Terra de Mahler, i Michael König va saber encarar-lo amb valentia i bons resultats. La versàtil Marisa Martins demostra una vegada més que pot amb peces de risc gràcies a una prestació escènica sinuosa i gràcil i a un estat vocal més que notable. També van haver-hi grans moments per a la Judit de Katarina Dalayman, mezzo de recursos provats i demostrats i que no fa lletjos a un registre agut de gran volada i d’elasticitat quasi sopranil. Però, com era de preveure (paper obliga) el “rei” de la vetllada va ser el “duc” de Barbablava assumit per Willard White, que ja havia participat en el mateix espectacle a París, l’any passat. El baix jamaicà s’emporta la palma amb el retrat patètic, perfecte, d’un personatge tan gran com Boris, Felip II o Gurnemanz, i que domina en tots els seus registres i matisos, amb intel.ligència i coneixement de causa. Un veritable plaer.

ACTE SEGON: Judith. Capella de Santa Àgueda, 3 de novembre
“Vanitat de vanitats, Res més que vanitat. El món no és més que boira i il.lusió”. Així de contundent i pessimista s’escola la veu d’una sibil.la encarnada en Judit al final de l’espectacle que du el nom de l’heroïna de l’Antic Testament. Ho recollien les voltes de la Capella de Santa Àgueda en el marc del XII Festival d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions que, contràriament al que n’ha dit algun col.lega, du un rumb clar i definir. Això no impedeix, com proposàvem a l’entorn de Saló d’Anubis, que no ens poguem sentir interrogant sobre el per què, l’on i el quan de l’òpera a les beceroles del segle XXI. Diguem-ho, un cop més, sense embuts, clar i català: el gènere està viu, fins i tot quan retorna als seus orígens. La prova és l’espectacle Judith, aparentment un senzill muntatge que retornava al teatre els seus orígens sacres, component tràgic inclòs, a partir del mite de Judith, degolladora de l’assiri Holofernes en un rampell entre sexual, patriòtic i religiós, antecessor directe de l’altra gran degolladora/castradora de la història, la inefable i carnal Salomé.
La musiòloga i cantant croata Katarina Livljanic ha concebut un espectacle auster en el seu concepte escènic però ric en colors musicals, gràcies a una veu típicament eslava, de gran bellesa i riquesa en armònics, i a una expressivitat extraordinària, no només reduïda a la veu sinó ampliada a una gestualitat sinuosa i seductora a la vegada. El punt de partença són uns textos croats de principis del segle XVI, amb la qual cosa el muntatge respon més aviat a una reconstrucció que no pas a una reexhumació. Les intervencions a la vièle d’Albrecht Maurer i a les flautes de Norbert Rodenkirchen eren el complement just per un plat exquisit, destinat a paladares exigents però amants de reconèixer els mil-i-un camins de lòpera, als que el F.O.B. rendeix justícia trobant, explorant i definint noves vies. Per entendre’ns en clau verdiana, tornnat a l’antic per progressar.

ACTE TERCER: Cecilia Bartoli. Palau de la Música Catalana, 4 de novembre
“Maggiorata” de l’òpera, camionera ocasional que passeja el nom de la gran Maria Malibran arreu del món com a resultat d’una operació en què el màrqueting i la recerca han trobat el punt just d’eclosió, Cecilia Bartoli ha tornat per triomfar, una vegada més, al Palau de la Música Catalana. Era previsible la pluja d’ovacions, rams florals i bogeria d’un públic misteriosament silenciós, amatent als sons preciosos i endolcits (mai edulcorats artificialment) de la mezzo romana. Ni un mòbil, ni la cel.lofana impertinent dels caramelets que més d’un voldríem enverinats, no van impedir l’audició nítida del cant insultant de la Bartoli. Cada so està calculat, mesurat i servit en pro de la bellesa immaculada de totes i cadascuna de les notes de Rossini, Bellini, Mendelssohn, Persiani, Hummel, Malibran o García. Cada gest còmplice amb l’esplèndid conjunt instrumental La Scintilla respon a la voluntat de fer música passant-ho bé i fent-ho passar bé als qui paguen la seva entrada. L’espectacle és això, no?
Confesso que el disc Maria m’ha interessat molt més des del vessant de la recerca i la reexhumació de material inèdit que no pas per una interpretació que constata que el millor de la Bartoli es troba en el repertori barroc i clàssic. Però l’audició en directe de les mil-i-una cantilenes, de les esfumatures, dels apianaments prodigiosos i del devessall de simpatia del volcà Bartoli acaba confirmant que la romana és una gran entre grans, fenomen únic i irrepetible i que ja ha entrat a formar part de la galeria del millor que ha donat l’òpera al llarg de la seva història. I que no em vinguin els talibans de torn a dir-me que si tal o qual cantaven millor, que la cosa és pura operació de màrqueting o que la veu és petita. Jo vaig néixer el 1969 i no he viscut ni a Viena, ni a Nova York ni a París. Mala sort. Ni he vist la Callas, ni la Sills ni, menys encara, la Pareto o la Capsir. I vaig conèixer la Victòria en hores baixes i els últims grans anys de la Caballé. Però ara tinc la sort de seguir i conèixer de la vora (i fins i tot personalment) l’emergència i consolidació de fenòmens amb noms propis i que brillen amb llum pròpia com els d’abans. Cecilia Bartoli entre ells. I amb molt de gust. Qualsevol temps passat va ser millor? No: qualsevol temps passat és passat, i és just recordar-ho, però sense oblidar mai un present que, en el futur també serà passat, gloriós, per seguir recordant. Un concert de la Bartoli acaba entrant, per força, en els annals de la memòria d’un servidor. Per explicar-ho als qui vinguin més tard i vulguin escoltar-ho.

7 Comments:

Anonymous Anónimo said...

He llegit el teu blogi estic completament d'acord amb lesteves valoracions. Bon Barbablava, excel·lent Pons, fascinadora Judith, etc...
Toni C.

11:01 a. m.  
Blogger Vianant said...

Jo no em considero cap taliban ni per edat he pogut gaudir de la Caballé o de la Victòria (vaig el néixer el 1988). I resulta que a aquest xitxarel·lo
no li va agradar gaire el concert de la Bartoli. Mòlta tècnica, molt virtuosisme, molta exageració, molts picats i molts sons endolcits, però fraseig invariable i monòton, cant buit de sentiment, pur i simple artifici. Resumint, soso i avorrit.
Ara bé, pel que fa a Barbablava estem més o menys d'acord.

3:39 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Bon dia, Jaume!
Amb això tens tota la raó...Amb la Bartoli, sospito que estic entre els 'carcas' que primer no la senten gaire quan van al teatre i desprès estan tips de tota aquesta publicitat..-Com que la Malibran està enterrada aquí, no vegis (al menys li han tret les teranynes a la tomba, que jo vaig visitar quan ningú no sabia ja qui era, a part del nom d'un carrer...), fins i tot parla en un francès esgarrifós a la ràdio. Localitats esgotades, em van escriure per dir-me si volia una i perquè no havia anat a la conferència urbi et orbi que es va dignar donar per tothom aquí...Imagina't el que vaig contestar..El disc és interessant (no l'he comprat, clar; però no hi ha forma de no sentir-lo a la ràdio...va camí de desplaçar 'La mamma morta', cosa que no està malament sobre tot considerant la versió escollida per el film PHILADELPHIA) i ella és molt astuta i capaç....
Es una soprano corta de veu petita i coloratures molt 'seves'. Tal qual (i no va tornar mai més ni a la Scala -un Isolier anodí- ni a Bolònia -una Cenerentola on van escriure que no se la sentia més enllà de la fila 6 del Comunale..A Itàlia canta també en auditoris i sales de concert...I al Met no torna més desprès de la bronca amb l'altre: igual el Gelb la fa tornar...Tant de bo en una ópera amb la Gheorghiu -si no es marxa-o en Villazon-si és que canta). Entenc que no hagis escoltat el gran moment de la Berganza o la Horne (per no tornar més enrere), però la teva estimada Ganassi (meva també, però no sempre) o la Barcellona (o fins i tot la Kassarova, i no diguem la Kozena o la Di Donato) tindrien molt més ben guanyat el títol de 'mezzo lírica' d'avui (i no parlo de la grandissima Olga, que mediàtica no és, encara que canta molt bé L'ITALIANA, com feia la més que grandissima Simionato, perquè és més d'altre repertori...). La Victòria d'hores baixes era incomparablement més interessant i artista i mai no va recòrrer el món a base de seleccions de l'ùltim disc....
Una abraçada
Jorge

4:30 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

El Barbablava i el Desconegut em toquen en el mes d'abril, llàstima.
En quan a la Cecilia t'haig de dir que, la darrera vegada que va cantar a Barcelona si la vaig anar a oir... i a veure i em va decebre tant, que aquest cop vaig passar.
Tan la seva imatge com la seva veu, tot al natural, no s'ajustaven al que m'esperava de l'artista, potser em vaig deixar impressionar pel seu "marketing".
Mariangels

9:10 p. m.  
Blogger BERTO MARTINEZ said...

Passo bones estones llegint les teves cròniques i crítiques aquí i a La Vanguardia.

Bravo Jaume!

PD
Genial la Bartoli, artista excepcional.

5:17 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Jaume, d'acord amb la BARTOLI. Sap aprofitar tots els mitjans per fer marketing però canta de veritat, Aquest passat cap de setmana i per segona vegada el programa Clássica de TV3 va trametre un memorable Exultate Jubilate en què el millor no van ser les exhibicions del Al·leluia, sinó la contenció i expressivitat de l'andante.
Quant a l'obra de Janacek, Diari d'un Desaparegut, crec que cal difondre l'aportació d'Imma Merino que a part de fer una crítica excel.lent a El Punt argumentava que "..perquè (la gitana) es vesteix i es mou com una prostituta actual ? No ho dic perquè sigui actual, sinó perquè la imatge d'una prostituta no es correspon a la naturalesa del personatge..." I és veritat.
Jordi M.
PD. Ànims. N'hem de parlar.

9:47 p. m.  
Blogger Joaquim said...

Centrant-me en el tercer acte d'aquest intens cap de setmana, Jaume et falta el segon repartiment que a vegades te coses tan interessants com el Barbablava del Robert Bork, pel meu gust millor que l'excel·lent White, us haig de dir que la Bartoli on em va agradar més va ser en les àries on no tenia que demostrar la vertiginosa coloratura.
Durant la interpretació de Persiani, Mendelssohn, la Desdemona del Rossini i la Sonnabula final, es varen produir aquells moments màgics, quan el temps s'atura per escoltar el cant d'una gran artista.
Les tiroleses i els rataplans, malgrat el virtuosisme, no em varen interessar tant.
Estic molt content de poder gaudir-la en directa.

6:22 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home