Dues grans senyores sota cel de Peralada

Una de les propostes, sobre el paper, més interessants de l’últim Festival de Peralada era la Gala Lírica protagonitzada per la soprano canadenca Sondra Radvanovsky i la mezzo italiana Sonia Ganassi, acompanyades per l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu dirigida por Daniel Montané. D’entrada ja podem dir que del paper a la realitat la cosa va superar amb escreix les expectatives previstes, tot i que el rendiment orquestral va estar per sota de les seves possibilitats, potser per manca d’assajos, potser perquè alguns senyors i senyores simfònics i simfòniques ja deuen estar de vacances. La relaxació de costums en clau musical és una fórmula perillosa que pot generar alarmants pèrdues de pistonada. Aquest va ser el cas de l’orquestra del teatre barceloní, que ha acabat temporada amb nota alta, si més no a La Rambla.
Sondra Radvanovsky és una soprano de veu generosa i mitjans convincents, tot i que les seves interpretacions d’àries belcantistes pequen per excés. Hi ha metall, bonics armònics i bons recursos en la seva veu. Però va estar molt millor, per exemple, en l’ària de la lluna de Rusalka o en les pàgines verdianes que, posem per cas, en el duet “Ah guarda sorella” de Così fan tutte o a la “Casta diva” de Norma. Al seu costat, Sonia Ganassi va demostrar que ja no és un valor a l’alça sinó una realitat més que consolidada. Els greus una mica curts no impedeixen constatar una tècnica i sentit dramàtic excel.lents, a més d’una exquisida musicalitat, capaç per exemple de convertir un passatge insofrible com l’ària “Ô ma lyre immortelle” de la justament oblidada Sapho de Gounod (si us plau, que ningú no la ressuciti!) en quelcom antològic. Per no parlar del seu “Ô mon Fernand” de La favorite o de l’“O don fatale” de Don Carlo, tot i que en aquest últim passatge ens convencés molt més aquest mateix any, al Liceu, en el context de la producció de l’òpera verdiana en la seva versió original francesa: a Peralada va semblar lleument per sota del caràcter que la Ganassi sap i pot donar a les seves interpretacions.
Gran nit, doncs, per a dues grans senyores, ovacionades amb escreix per un públic que, lamentablement, no va omplir del tot els jardins de Peralada. Fa dies, Jorge de Persia es lamentava en un article a “La Vanguardia” de la crisi que assota els nostres festivals. Certament, hi ha molta cosa a debatre i, més encara, a revisar.