28.9.10

CARMEN ENTRE MASCLES

Casualitats de la meva vida més enllà de l'òpera, que és la universitària: un congrés sobre cinema musical em va dur, fa quinze dies, a Arezzo, on vaig presentar una comunicació sobre Carmen Jones en relació amb la Carmen de Bizet. El treball em va possibilitar revisitar, a més de la pel.lícula de Preminger, tota la filmografia disponible sobre la gitana cigarrera (des de De Mille fins a Aranda passant per Chaplin, Vidor, Brook o Saura entre d'altres) i també la revisió de l'òpera. Tantes setmanes amb Carmen provoquen una mena de síndrome d'Estocolm, agreujada per les versions de l'òpera vistes en menys d'un any a Milà i Sabadell. La del Liceu era el punt final a una etapa de màxima empatia amb una música, una història i un personatge que sempre m'han fascinat, potser per l'afinitat que trobo amb l'altre gran ésser lliure de la història de la música i la literatura com és Don Joan.

Bellesa i funció social
Si una cosa m'agrada del muntatge de Calixto Bieito (i que ja vaig aplaudir a Peralada fa onze anys) és la llibertat sense condicions de la gitana de Triana. Ja sé que això pot sonar a descobrir la sopa d'all, però hi ha espectacles que marquen, i el de Bieito - així com la revisió de Távora- va ser un d'ells. Perquè la llibertat de Carmen és, en l'espectacle que obre la temporada lírica del Liceu, revolta i clam contra la violència de gènere que practica un Don José cap a qui no podem sentir pietat. Senzillament perquè és un delinqüent de la més baixa estofa, com els que protagonitzen les malaurades notícies que llegim dia a dia a la premsa. I això ni és oportunisme ni és demagògia, sinó assumir des de l'art una funció social, que és la de pensar i fer pensar. Per això, Calixto Bieito situa Carmen en un món mascle, entre l'escòria dels militars de la "legión" (els nuvis de la mort) i entre un patriotisme que fa de la bandera tant un estendard per penjar una dona-objecte com un souvenir per a les sueques que arribaven a l'Espanya carpetovetònica dels 50' i 60'. El món "cañí", en definitiva, que amagava la merda d'un règim sota una estora de vidre i plom. Tot plegat, amb una bellesa plàstica a la que Bieito mai no ha renunciat, i que en aquest muntatge es sintetitza amb el legionari nu torejant a la llum de la lluna i davant d'un toro Osborne, mentre l'orquestra toca el preludi del tercer acte. Potser peco d'ingenuïtat si em sorprèn que algú escridassi un moment com aquest: la nuesa? (i les escultures clàssiques dels museus d'arreu?) El toro? (ressons de les polèmiques prohibicions del Parlament sobre matèria taurina amb l'hipòcrita blindatge dels correbous?) Francament, hi ha coses que segueixo sense entendre... o sense voler entendre, per por a prendre mal...

Veus i orquestra
Ras i curt: aquesta ha estat una Carmen de grans veus, començant -sí, vull començar per aquí- per una de les millors prestacions del cor del Liceu en les darreres temporades. Si el primer i tercer actes van ser brillants, el quart va ser excepcional. Llàstima que no pugui dir el mateix d'una orquestra que, si bé va sonar compacta i enèrgica a l'obertura i en els preludis, va restar monolítica en la resta de l'òpera, amb una direcció sense matisos per part de Marc Piollet, debutant al Liceu.
Esperava molt, potser massa, de Béatrice Uria-Monzon, subjugant fa set anys amb el Hamlet de Thomas i esplèndida en fa dos amb Tannhäuser. Potser, després d'haver cantat més de tres-cents vegades el rol de Carmen, l'òpera de Bizet ja li va una mica galdosa. No li falta sensualitat ni musicalitat, però sí greus i carnalitat per ser, de debò, la gitana cigarrera. Almenys, a jutjar pel que vaig sentir la nit de l'estrena: tot massa contingut. Res a veure, en canvi, amb el Don José de Roberto Alagna, que debutava el paper fa onze amb aquesta mateixa producció. Hi torna ara, demostrant que s'ha fet amo i senyor del paper, del que indubtablement és (juntament amb Jonas Kaufmann) un dels intèrprets de referència: musicalitat, bona línia i atac sense problemes al si bemoll són algunes de les millors cartes que va jugar el tenor franco-italià per sortir vencedor sense discussió, fins i tot per als més reacis (em consta que ahir al Liceu n'hi havia).
Sorpresa també davant de la Micaëla de María Bayo -prevista per al segon repartiment-, tot i un insignificant sotrac en la seva ària: la soprano navarresa no té el timbre esperable per a aquest tipus de repertori, però defensa el rol amb gust i sensibilitat: tot un privilegi. En canvi, a l'Escamillo d'Erwin Schrott li va faltar rotunditat en els greus i li va sobrar manca d'homogeneïtat: vaig conèixer aquest cantant aquest estiu a Salzburg i em va fer l'efecte que està massa convençut de ser un baix baríton, quan en realitat és molt més baríton que no pas baix.
Excel.lents secundaris: la deliciosa Frasquita d'Eliana Bayón va eclipsar la complidora Mercédès d'Itxaro Mentxaka, al costat del sempre perfecte Francisco Vas com a Remendado, ben conjuntats i molt en la seva pell gràcies a la contundent i excel.lent direcció actoral de Bieito.
Tenim Carmen per dies, als que caldrà sumar les set funcions del mes de juliol: caldrà tornar-hi.

5 Comments:

Anonymous GLÒRIA said...

Senyor Radigales,
Gràcies per l'estupenda crònica. Avui he escoltat aquesta Carmen del liceu per la ràdio i si exceptuem Uria-Monzón i Schrott, m'ha sonat molt bé. És greu haver d'exceptuar la Carmen, precisament...però la cantant francesa no té notes greus i la veu sona forçada i opaca. Schrotto està molt lluny fer un Toreador amb nota. Aquesta és una ària molt difícil perquè, actualment, només m'agrada per Tézier.
La visió de Bieto m'interessa i dijous dia 7 espero ser-hi però considero que presentar a Carmen com una dona maltractada no és res més que un intel·ligent oportunisme. És clar que Don José no te cap ni un dret a matar-la. Ja ho sé però em conformo amb la mirada clàssica i gens transcendent d'un home i una dona molt primaris. Si ell és possessiu, ella mereix un qualificatiu que em nego a escriure per respecte al seu blog i els seus lectors. De maltractada res. És busca-raons, vanitosa i, constantment demana proves d'amor que posen a Don José sempre en perill. Al final l'home perd els trucs. Aquesta lectura és la que he fet sempre i no la canviaré per molt Bieto intentant vendre'm un referent del què passa avui dia.
Fòra de judicis morals que tal vegada no haig ni de fer, Carmen em sembla una òpera preciosa i avui, cor i orquestra han estat èpatants.
Gràcies per deixar-me expressar lliurement. El sentiré a la ràdio!

1:05 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Quin fracàs de Carmen, ja fa anys el Pujol ens va privar de l'excel·lent versió de Tàvora i ara Bieto (sóc fan) ens brinda una Carmen despullada de referències taurines. Ja se que és una producció que fa 10 anys que rutlla, però si us plau, el teatre i l'òpera no són el cinema i amb un tema tan punyent com són els toros a Barcelona no haver fet cap gest em sembla de funció de pati de col·legi. L'orquestra com sempre a la seva bola, quan a de sonar estrident sona fluixa, quan ha de ser piano tapa els cantants. Potser el millor moment és l'escena amb els 8 mercedes. El cor prou bé i jo vaig veure un segon repartiment fluix, fluix, suposo que arriba la crisi ! Des d'amics del Liceu vam intentar implicar el José Tomas en la crònica que fa d'introducció a l'òpera al llibre que fem i ens va dir que no. ara potser veig que hagués estat l'única referència taurina del muntatge. Quina pena de començament de temporada !

1:07 a. m.  
Anonymous lluis martin said...

Jo vaig anar a Peralada fa 11 anys, i recordo que vaig sortir una mica escandalitzat, doncs no em va agradar gens l’escenografia del sr. Bieito. Aquet dissabte vaig anar al Liceu i la veritat es que aquesta vegada em va agradar molt. No se si amb el pas del temps la versió a guanyat o que ja estem acostumats al sr.Bieito, vaig trobar-ho be. Hem va agradar molt el cor, també les veus del Cor Vivaldi, encara que canten poquet. I desde la meva ignorància vaig trobar que tant la Carmen com el José van començar fluixets però poc a poc es varen introduir en el personatge, fins a un final, per a mi, sublim, tant en German com la M. José varen fer un bon paper. Potser el que no em va agradar es la violència de la Mercedes amb una nena que hi havia per allà. Però de totes formes molt recomanable

3:45 p. m.  
Blogger Jordi Sora i Domenjó said...

Este comentario ha sido eliminado por el autor.

6:17 p. m.  
Blogger Jordi Sora i Domenjó said...

Diria jo, en canvi i amb total respecte, que la versió de Bieito ha envellit fatal i embruta l'espectacle, no pas perquè em sembli provocador (em fa falta molt més que un torero nu o una bandera gegant)sinó perquè precisament té un valor estètic pràcticament nul.

Al bloc desenvolupo una miqueta més la idea:
http://escenadelamemoria.blogspot.com/2010/10/carmen.html

6:20 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home