L'ANY DEL TITÀNIC AL LICEU
No pretenc ser alarmista, però el símil del centenari de l'enfonsament del Titànic és bo per veure que alguna cosa s'enfonsa, i aquesta no és altra que la salut cultural de casa nostra. Un dels exemples, ben sabuts, és el Gran Teatre del Liceu davant del malestar pel futur de la temporada 2011-12. La cosa ja fa temps que sona i, de fet, un servidor va trucar el mes de desembre al departament de premsa del teatre per preguntar si es farien les funcions del doble programa Zemlinsky (Una tragèdia florentina i El nan). La raó: Sílvia Pérez Cruz anuncia un dels seus concerts el dia 13 d'abril, coincidint precisament amb una de les sessions dedicades al compositor vienès. La resposta va trigar un parell d'hores però va arribar: es tractava d'un error. Per què, des d'aleshores, el concert de la cantant es manté a la cartellera de nvivo.es?
Per altra banda, i com feia saber el Comitè d'Empresa del Liceu fa uns dies en un comunicat enviat a diversos mitjans, és lamentable que la situació d'incertesa hagi transcendit a la premsa sense que els primers interessats, que són els treballadors de la casa, hagin tingut notícies, "tot i les reiterades peticions del Comitè d'empresa per a reunir-nos amb la Direcció General", segons el citat comunicat.
Sabem que fa temps la Direcció General del Gran Teatre del Liceu havia tingut damunt la taula un pla de viabilitat per fer front a la crisi que ja començava a trucar a la porta en forma d'imminents retallades pressupostàries. També sabem que algunes d'aquestes mesures es van desestimar. Potser no haurien evitat la crisi actual, però segur que, d'haver-se pres, haurien atenuat la situació en què ara ens trobem.
Sabem que fa temps la Direcció General del Gran Teatre del Liceu havia tingut damunt la taula un pla de viabilitat per fer front a la crisi que ja començava a trucar a la porta en forma d'imminents retallades pressupostàries. També sabem que algunes d'aquestes mesures es van desestimar. Potser no haurien evitat la crisi actual, però segur que, d'haver-se pres, haurien atenuat la situació en què ara ens trobem.
A aquestes alçades, pretendre retallar suprimint títols ja anunciats és una bufetada a nivells diversos que en el futur pot tenir conseqüències greus. El nivell artístic assolit en les darreres temporades del Liceu (de fet, des de la seva reconstrucció) és un fet indiscutible i reconegut arreu. El nostre teatre s'està posant al dia amb títols incomprensiblement gens o poc freqüentats, entre ells les dues òperes de Zemlinsky o el Pelléas et Mélisande que també es veu amenaçat sota la fulla de la guillotina pressupostària. Una mesura així demostra ceguesa i no haver sabut fer bé les coses, potser com a fruit de l'entossudiment, de la ingenuïtat, de la incompetència o de les tres coses a la vegada. Buscar culpables seria massa fàcil i no pretenc que es demani el cap de ningú. Però sí que, en un país en què l'autocrítica dista de ser un dels esports més practicats, algú doni explicacions i, si cal, que demani excuses per la feina mal feta (aquella que no té futur, com deien fa uns anys).
Mentrestant, la cultura ni tocar-la. I menys la que no ens aboca a la letargia i a l'ensopiment: posats a retallar, s'haurien pogut eliminar algunes de les vint Bohème programades, o haver eliminat de soca-rel la inoperant Linda di Chamounix que tan sols ha servit per al vedettisme de dues o tres veus certament excecpionals però sense que la cosa hagi anat a més. En canvi, perdura encara el record d'un Grande Macabre que serà deficitari per al teatre, però que ajuda a demostrar que la tasca d'un equipament cultural públic com el Liceu ha d'apostar prioritàriament pel risc i no per la taquilla. Hi ha d'altres estratègies per enfortir la seguretat econòmica de la casa: prioritzar la contractació de serveis externs per a masses estables, per exemple un cor i una orquestra de plantilla contractual més reduïda mantenint fix tan sols el personal imprescindible; reduir encara més el nombre de treballadors de departaments on hi ha gent que (ens consta) fa la meitat de la feina amb el doble de temps; i fins i tot incentivar preus el doble o el triple de cars per a qui s'ho pot permetre, per exemple amb uns packs limitats a base d'òpera+sopar amb els cantants presidint taules ben parades al final de determinades funcions; per no parlar d'incentivar molt més encara el mcenatge privat. I etcètera: no és a mi a qui correspon donar idees, però sí que puc mostrar la meva inquietud davant del que pinta molt més que magre.
Com en altres àmbits, en el de la cultura de diners n'hi ha. Tan sols cal buscar-los, sense que el rigor i el compromís cap al ciutadà en matèria de formació se'n ressenteixin. El Liceu és per damunt de tot un servei públic, i la seva presència en la vida cultural és un fet. Aquell servei públic no s'acompleix a base de donar carnassa, sinó d'apostar per la qualitat, pel risc i també per determinats marges d'error. No es tracta de malbaratar ni de malgastar, però sí de racionalitzar i de repartir millor, sabent que en una temporada hi ha títols de rendibilitat immediata i d'altres que seguiran sent deficitaris. Però és que la cultura és i ha de ser deficitària si el que pretén és contribuir a fer-nos millors persones i millors ciutadans. Més cultes, en definitiva, i no pas a cop de talonari. Vaja, és una opinió...
13 Comments:
Tres paraules: Chapeau, chapeau, chapeau!!!!!
Les coses clares i la xocolata espessa: Marco i Mascarell "demissió". I, com dius, la culturs ni tocar-la. Molt bé Jaume, "que n'aprenguin!!" sí senyor, amb dos c........!!!
Clar, català i contundent. I molt ben argumentat. Se't felicita, Radi!!!
D'acord amb quasi tot. Alguna excepció: una mica sobrer el comentari sobre la Linda (quina tírria tens al pobre Donizetti!). D'acord, no és una obra mestra, però no conec cap espectador (no parlo de professionals del ram) que no sortis feliç de les representacions, gràcies, per descomptat, a Damrau i Flórez. L'òpera també és això, vaja. I compte amb les externalitzacions i els seus falsos estalvis. Per descomptat, la cultura, com a servei, pot ser deficitària, però no ruinosa. I ja està per ara.
xcv
Si en el Liceo se programaran los títulos de siempre y se dajaran de experimentos con gaseosa (Bieitos y otras sandeces como el sobrevalorado Macabre o los insulsos Britten o Janacek) no se hubiera llegado a esta situación. La culpa es de estos directorcillos artísticos que se cren más papistas que el papa
Felicitats Jaume, per la contundencia.
Amb la eliminació de las óperas programadas,faran del Liceu un "parc tematic" de l'ópera i de la música, sols per mantenir al public entretingut i distret
La Direcció demostrará cap sensibilitat, consideració, respecte i compromis vers els abonats, que som els que "mantenim " el gruix del total d'expectadors.
Si ho necesitan que anul.lin l'Aida, dons es fora d'abono
Cancel·lar títols ja programats i amb entrades venudes no és mai un bon camí. Dóna sensació de pobresa, en tots els sentits de la paraula. Parles dels empleats, però crec que també s'hauria d'informar primer de tot als abonats que són una part dels "clients" del teatre, dels quals alguns d'ells fan esforços a mantenir l'abonament per fidelitat o estima a l'institució i a l'òpera en general.
Respecte el que dius de la temporada a nivell artístic, l'ideal és una temporada compensada. Per això s'hauria d'anar cap a un model mixt de mecenatge (persones físiques, empreses i govern) que a la vegada aconseguís combinar les demandes del públic (Bohème, Aida, Nozze etc) amb un ensenyament/educació -la cultura és això- del públic (Janácek, Britten, macabres i demés) d'una forma financerament més sostenible. Però sembla lògic que en temps de crisi es programin títols de més demanda.
També crec que un dels errors del nou Liceu va ser intentar tallar de soca-rel la part social de l'òpera, que és una cosa que té intrínsicament l'òpera. Benvingudes siguin les funcions de gala (no ens passarà res si li diem així) si és que han d'aportar ingressos extres al teatre, a l'estil del Met.
Esperem que això no acabi com el Titanic!
Ben trobat Jaume, la solució pel GTL és reduïr els costos fixes d'estructura, flexibilitzar les partides de massa salarials més importants que té el Teatre: cossos artístics i programar com s'ha fet fins ara combinant títols de repertori amb títols de "risc" com diu en Jaume, eqüació que ha funcionat amb èxit fins ara
La direcció hauria de tenir clares quines són les seves funcions principals: captar mecenatge, fer RRPP i relacions institucionals amb els membres de la comissió executiva.
Anar contra la programació és un error i els dos articles de El Mundoi El País projecten una imatge molt negativa
No crec que es puguin reduir gaire les masses artístiques, ja que a principi de temporada hi havia 84 músics i 65 coristes. Cal revisar més aviat altres departaments com els 10 de la direcció general; els 21 del departament artístic; els 18 del Departament de comunicació; els 21 del Departament econòmic; els 24 del Dep. de marketing; els 13 de Producció i gires(?);els 10 de Recursos humans i aclarir el magma del Departament tècnic amb 160 persones.
Dificilment es pot dir tant clar i exacte el que penso envers el Liceu, felicitats Juame Radigales per expresar el sentir de molts dels que estimem l'art. Malgrat tot crec que les Lindas s'han de fer sempre que els cast siguin del nivell que hem tingut, perqué permet l'equilibri amb les novetats u obres poc frequents, que sempre esperem amb ansia.
Crec que el problema mes important no son exclusivament les retallades sino le nefasta gestio de la Direcció General del Teatre,desde el seu començament ja va anul.lar el Foyer, les raons ecomoniques eran ridicules, pero mai li havia agradat, us ho puc dir per coneixement personal del fet,fins arribar a l'actualitat en que tots els espectacles han de tenir un marge positiu, aixó representa la desaparició de qualsevol institució cultural, com molt be dius en el teu article. Nomes el preocupa les relacions amb el "Circulo", on grups ultraconservadors residuals en l'actualitat, voldrian nomes Aidas i Bohemes, en lloc de estar lluitan per aconseguir millorar el mecenatge, u qualsevol idea per incremantar els recursos, pero per fer aixo es necessita una capacitat determinada, aquest vaixell li ve molt gran, si no es canvia el capitá el nostre Titanic s'enfonsa.
Molt ben dit, no cal tocar la temporada artística, en canvi s´han d´alleugerar les estructures administratives, carregades de filles, cunyades, dones... de tanta parentel.la política. Ben cert és que mai el doble de gent ha fet menys de la meitat de la feina, ja es veu amb els números de les persones als diferents departaments que esmenta un comentari anterior. S´ha de fer fora també els responsables d´una gerència i una direcció artística que no han sabut incrementar xifres de mecenatge privat, que al Real creix. Aquí tant sols criden per dintre les dues gallines de Marco i Matabosch, dues reines molt donizettianes, aquest compositor que tant t´agrada, jejejeje, i que en altra reencarnació aprendràs a estimar.
Plenament d'acord amb el comentari d'en Marc Busquets. No podem donar la sensació de misèria, i més quan som molts els abonats que fem un esforç per no deixar la Institució, sacrificant altres despeses.
Eliminant la dimensió social d'un teatre tan emblemàtic com el Liceu, no només no han aconseguit atreure un determinat públic, si no que han foragitat, precisament, el que més podia aportar econòmicament.
M'agrada el teu article, Jaume, perquè es coherent i mesurat. No hi ha prou amb "indignarse", ara que tothom ho fa i el concepte es desvirtua. No val haver-se desganyitat a criticar que el Faust es fes en versió concert, i ara dir que s'haurien d'eliminar les escenografies (conceptuals, es clar).
Totalment d'acord amb la Linda. Si algú vol lluir d'aguts, que es monti ell el circ. La Linda, com a ópera, es un "trunyo".
Es necesita, més que mai, sentit común i bona gestió. Hi han hagut retallades en sanitat, en ensenyament, i també n'hauran en cultura. Doncs a gestionar bé el màxim que es pugui, imaginativament, donant entrada a nou públic allunyat de les parafernalies elitistes habituals. Que tinguem sort!
Publicar un comentario
<< Home