17.11.11

LE GRAND MACABRE: MANUAL D'ÚS

(article publicat a la Revista Musical Catalana, nº324)

Llegeixi aquest text si té previst assistir a una de les funcions de l’òpera de György Ligeti al Gran Teatre del Liceu. Ni que sigui a mode de manual d’instruccions.

Què és Le Grand Macabre ?
Una òpera en quatre escenes, dividides en dos actes. Música de l'hongarès György Ligeti (1923-2007) amb llibret del mateix compositor i de Michael Meschke a partir de l’obra teatral La balade du Grand Macabre de Michael Ghelderode. Es va estrenar, en llengua sueca, el 12 d’abril de 1978 a la Reial Òpera d’Estocolm. No obstant això, la versió més prodigada és en alemany tot i les traduccions al francès, l’anglès i l’italià.
Ligeti va fer-ne revisió el 1996, estrenada un any més tard a Salzburg i editada el 1998 en un disc dirigit per Esa-Pekka Salonen i gravat a París (SONY). Es tracta d’una versió en anglès, que es pot contraposar a l’enregistrada en directe a Viena el 1987, cantada en alemany i editada quatre anys més tard (WERGO).

Ingredients i composició
Orquestració immensa, amb una seixantena d’instruments de percussió, a més d’una àmplia orquestra tradicional, a la que s’afegeixen clàxons, timbres i xiulets de tot tipus: atenció als preludis de clàxons (primer acte) i timbres (segon acte).
Estem davant d’una partitura complexa i exigent per als cantants, amb tessitures tradicionals que van des de la soprano lleugera (Venus, Gepopo) fins al baix (Astradamors, Nekrotzar) passant pel tenor (Piet), la mezzosoprano (Mescalina) o el contratenor (el Príncep Go-Go) entre d’altres, a més del cor mixt.
Tot i que hi ha extensos monòlegs per a alguns dels personatges, aquesta no és una òpera amb formes tancades o amb àries pròpiament dites. Hi ha, però, intervencions en solitari dignes de ser recordades. Per exemple, el monòleg de Piet al primer acte interromput per singlots i eructes; o la narració de Nekrotzar al segon, en què explica l’enfilall de les seves maldats. Tot plegat amb un tractament atonal i amb comentaris sempre irònics de l’orquestra, com els que es deixen sentir entre els insults que es llancen els dos ministres a l’inici de la tercera escena.

Abans de veure i escoltar Le grand Macabre
Aquesta és, després d’Aventures i de Nouvelles Aventures (escrites entre 1962 i 1965), la primera i l’única gran òpera del músic romanès, fins al punt que d’ençà de la seva estrena s’ha mantingut en el repertori d’arreu.
L’obra és un fresc en què tenen cabuda el sexe, la religió, la vida i la mort, amb un innegable rerefons irònic, fins i tot grotesc, davant de l’emergència de l’àngel de la mort que personifica Nekrotzar, aparentment terrible tot i que igualment grotesc per la seva exagerada caracterització i per la seva fatxenderia.
Els quadres El triomf de la mort de Pieter Brueghel o El judici final d’El Bosco, pel.lícules com El setè segell d’Ingmar Bergman o fins i tot els personatges i les situacions caòtiques de la pintura expressionista de Georg Grosz semblen inspirar una òpera d’aquestes característiques, sempre i quan ens la prenguem a broma. Millor dit, sempre i quan ens prenguem seriosament una broma com és Le Grand Macabre. Perquè per molta ironia i sarcasme que hi hagi, o fins i tot procacitat, estem davant d’una òpera complexa i de molt difícil interpretació musical, canora i de posada en escena.
L’òpera s’ambienta a Brenghelland, país imaginari governat per un príncep inútil, Go-Go, amargat per les discussions dels seus dos ministres, el ministre Blanc i el Ministre Negre, i assotat per la inutilitat del cap de la policia, Gepopo. L’acció política (per dir-ho d’alguna manera), transcorre al segon acte, després d’un primer en què hem assistit al retrat dels personatges principals, Piet, Nekrotzar i l’astròleg Astradamors, casat amb la nimfòmana Mescalina, que s’emmiralla en la deessa Venus. Qui porta les regnes de la trama és Nekrotzar, l’àngel de la mort, que anuncia l’apocalipsi, tot i que al final s’anirà empetitint fins a desaparèixer, després d’una immensa borratxera, convidat a beure per Piet i Astradamors.
Que Nekrotzar representa la mort i el pas inexorable del temps és innegable gràcies als recursos de què es serveix Ligeti: un orgue electrònic a mode de regal renaixentista, en record de l’escena entre Caront i Orfeu al tercer acte de L’Orfeo de Monteverdi. I, sobretot, el ritme de tic-tac d’un rellotge quan Nekrotzar anuncia que tot quedarà destruït quan es senti el galop d’un cavall damunt del qual cavalca la mort.

Com veure i escoltar Le Grand Macabre
Amb el mateix esperit amb què els personatges que queden dempeus al final del segon acte canten la passcaglia final: “Bona gent, no temeu la mort, que ha de venir però no pas ara. I quan arribi deixeu-la passar però que regni fins aleshores el bon humor, i adéu siau!”. És a dir, com una broma d’innegable humor negre.
Prengui’s amb pacient distanciament i amb resolta ironia l’enfilall de procacitats presents a l’obra, que de tant exagerades resulten fins i tot divertides. Per exemple, el cant de ressonàncies sexuals dels amants Amando i Amanda al primer quadre. Amants, per cert, que originàriament tenien noms molt més explícits (Spermando i Clitòria... vostè ja m’entén...); o l’escena entre l’astròleg de palau Astradamors amb la seva esposa nimfòmana, Mescalina, que aparentment mor al primer acte ofegada pel penis de Nekrotzar, quan aquest la penetra per la boca.
Ligeti escriu una antiòpera que de tant antioperística acaba sent tan operística com poden ser-ho els models que tenia al cap el músic romanès a l’hora d’escriure-la: la immoralitat de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi, l’humor d’Il barbiere di Siviglia de Rossini i el vitalisme del Falstaff verdià. Tot plegat sense oblidar algunes cites i referències musicals, com ara el ritme puntuat a l’inici del quart moviment de la tercera simfonia Eroica de Beethoven en l’entrada de Nekrotzar al segon acte; o el record del can-can de l’Orphée aux enfers de Jacques Offenbach en l’escena del primer acte entre Mescalina i Astradamors.

Contraindicacions
Si vostè és dels qui pensa que l’òpera va morir després de Puccini; si vostè creu que per parlar d’òpera aquesta ha de contenir melodies reconeixibles; si no li agrada riure’s del mort i de qui el vetlla (mai millor dit); i si es pensa que l’òpera contemporània és avorrida, quedi’s a casa escoltant Lucia di Lammermoor. Tampoc no es disposi a gaudir de Le Grand Macabre perquè toca, per allò de l’esnobisme o del què diran si diu que no li agrada: té tot el dret a no agradar-li. Això sí, limiti’s i predisposi’s a gaudir d’una vetllada operística de les que es recorden per sempre.

Possibles efectes secundaris
El més freqüent en el cas de Le Grand Macabre són les ganes de repetir després d’una audició atenta, tant a la música com al llibret. Qui avisa no és traïdor.

Caducitat
Que una òpera com Le Grand Macabre, escrita a mitjans dels anys 70’ es mantingui habitualment en repertori, vol dir que ha esdevingut un clàssic de l’òpera contemporània. I els clàssics no caduquen: es rellegeixen perquè ens rellegeixin.

3 Comments:

Blogger la chica sobre la nevera said...

molt bona entrada!

12:37 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Un article fantàstic, no només per l'aguda presentació de l'obra com una antiòpera contemporània imprescindible de la programació operística d'arreu, sinó també per les fonts artístiques i musicals a les que remet l'autor de l'article!!!!!!

5:41 p. m.  
Blogger kalamar said...

He fet ús del teu manual, i de meravella: he gaudit d'una gran òpera! .

2:11 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home