DESAFIANT LA CRISI
Com si sentissin ploure davant d’aquest fantasma de la crisi, aquesta gent tossuda d’Amics de l’Òpera de Sabadell mantenen fidel i alt el seu compromís cap a l’òpera i el seu públic habitual, amb una nova temporada que els durà al 30è aniversari de la seva fundació. I ho fan amb tres títols de repertori i no pas fàcils, començant per L’elisir d’amore. L’òpera còmica de Donizetti ha de contagiar humor i vitalitat, i es va aconseguir amb una escumejant direcció musical de Rubén Gimeno. El rendiment va ser correcte per part de la Simfònica del Vallès i del Cor d’Amics de l’Òpera davant d’una partitura d’exigència relativa per a les masses instrumental i coral.
El que no és relatiu és el que s’exigeix als cantants, i el cert és que es va aconseguir una admirable unitat. Elisa Vélez i Albert Casals no tenen les veus més boniques del món (ell tendeix a emetre sons massa engolats), però la projecció és impecable, la línia immaculada i la gràcia indiscutible. Toni Marsol va ser un Dulcamara de pes, molt carismàtic i bellugadís, i Carles Daza un Belcore elegant i que fa pujar el llistó a la trajectòria d’aquest baríton en qui cada cop confiem més. El mateix que ens passa amb la soprano Eugènia Montenegro, Giannetta a qui el paper queda massa curt.
La posada en escena de Carles Ortiz, si obviem la descoordinada coreografia del final del primer acte, treu partit de la graciosa història de Romani amb detalls ben trobats i amb la intenció de passar-ho bé i de transmetre la gràcia escumejant de la partitura. I la cosa no queda tan sols en intencions, sinó que s’encarna en bons resultats. L’esforç de tots es nota i s’agraeix perquè, en temps de crisi, el riure esdevé terapèutic.
El que no és relatiu és el que s’exigeix als cantants, i el cert és que es va aconseguir una admirable unitat. Elisa Vélez i Albert Casals no tenen les veus més boniques del món (ell tendeix a emetre sons massa engolats), però la projecció és impecable, la línia immaculada i la gràcia indiscutible. Toni Marsol va ser un Dulcamara de pes, molt carismàtic i bellugadís, i Carles Daza un Belcore elegant i que fa pujar el llistó a la trajectòria d’aquest baríton en qui cada cop confiem més. El mateix que ens passa amb la soprano Eugènia Montenegro, Giannetta a qui el paper queda massa curt.
La posada en escena de Carles Ortiz, si obviem la descoordinada coreografia del final del primer acte, treu partit de la graciosa història de Romani amb detalls ben trobats i amb la intenció de passar-ho bé i de transmetre la gràcia escumejant de la partitura. I la cosa no queda tan sols en intencions, sinó que s’encarna en bons resultats. L’esforç de tots es nota i s’agraeix perquè, en temps de crisi, el riure esdevé terapèutic.
posted by Jaume Radigales at 10:51
9 Comments:
Demà, si D.v., aniré a Sabadell i penso disfrutar amb la "toma" de l'Elixir.
Veig que no comentes res de la Missa en do menor, del meu i suposo que també teu Mozart, que vàrem poder escoltar el passat dia 10. Sempre amiga. Mariàngels
Jaume, quan dius que la "projecció és impecable", entenc que es tracta de la projecció de la veu; però dius que ell emet sons "massa" engolats. En primer lloc, t'haig de dir que no hi ha sons "massa engolats" ni sons "acceptablement engolats". Un nota engolada, des del punt de vista de la tècnica vocal, s'ha de considerar errònia, sense pal·liatius.
D'altra banda, et vull fer notar que un so engolat no pot ser mai de "projecció impecable". És una "contradictio in terminis". Un so engolat (per bé que erroni) pot ser fins i tot càlid, bonic, etc. i molt voluminós, però mai no tindrà la projecció ni correrà com un so "immascherato" (deixem de banda només aquí a Del Monaco, que gaudia d'unes condicions naturals uniques i irrepetibles).
Em sembla que un crític d'òpera hauria de saber aquestes coses. També podria ser, Jaume, que les sàpigues, però que t'hagin traït les ganes de fer-te el poeta. I és que primer hauries d'apendre a distingir quines frases (o paraules) del teu escrit pertanyen al registre culte (en el teu cas, s'hauria de dir "repipi") i quines al col·loquial.
PS: Per cert, et recomano el mètode de cant d'Hipólito Lázaro o de Francesc Viñas (per no remuntar-nos a altres tractats més clàssics). També estan molt bé els llibres d'Arturo Reverter "El Arte del Canto" i "Alfedo Kraus. Una concepción del canto".
Senyor Radigales:
Vostè com a crític, és també persona, i per tant dintre aquest àmbit i de la seva subjectivitat, puc entendre que una veu li agradi més o menys o que li sembli més o menys bonica.
Ara bé, quan es posa en aspectes tècnics, entra en el camp de la Objectivitat i això no te discussió. Albert Casals, com a tenor jove i en progressió, té encara certs defectes i punts a millorar, doncs un cantant, com bé sap es fa a l'escenari...però algú que hi entengui una mica de tècnica vocal mai diria que aquest cantant engola. Pensi que com a crític, té una responsabilitat...aquest comentari no fa més que posar-lo en evidencia. Em sap greu.
Curiosa "polémica" esta del canto engolado o no engolado para el joven Casals. Que un canto sea engolado no tiene porque ser un defecto y, además, sí se puede emitir "demasiado" engolado o demasiado poco.
Casals, aunque poco, engola, ciertamente. También lo hacen Goerne, Kaufmann, y el Di Stefano de la grabación de "Tosca" (dúo "O dolci mani"). No pasa nada.
En consecuencia, yo opino como el crítico Radigales. Y sé de qué hablo, quizá no tanto como él, pero sí con conocimiento de causa (estudié canto, aunque no me dediqué a ello).
Por cierto, curioso que los dos mensajes dejados al respecto sean "anónimos". Es fácil desacreditar cuando no se da la cara.
Sr. Ferran Grau, em sap greu comunicar-li que, si no li van dir que posar la veu a la gola era un defecte, li van ensenyar una "tècnica" equivocada. En una tècnica depurada, canònica i d'escola, res de gola, senyor meu.
Vostè diu que no passa res amb els engolaments de Goerne, Kaufmann o Di Stefano. Són tres cantants plagats de defectes vocals que serien llargs de comentar aquí (indepentdentment de la seva qualitat com a artistes) i que van més enllar de l'etern defecte de la gola. Amb tot, vostè diu que no passa res, però sí que pasa: Goerne no pot cantar òpera; Kaufmann durarà el què durarà; Di Stefano va durar ben poc (però més que per cantar engolat en alguns llocs, per cantar sempre obert).
Sr. Ferran Grau, digui'm si vostè és capaç de trobar engolaments en cantants com Alfredo Kraus, Joan Sutherland, Mirella Freni, Carlo Bergonzi, etc. No. Perquè aquests són cantants molt ben preparats tècnicament i que per això van poder cantar durant tants i tants anys.
D'altra banda, jo no pretenc desacreditar ningú, sinó simplement posar de relleu uns fets. (signo també el comentari anònim de les 12.15AM)
Benvolguts Anònim/Ferran i Fernando,
Benvinguda sigui la polèmica que, francament, em diverteix. Fins al punt que faig una cosa que molt poques vegades he fet: intervenir en els comentaris, ja que tinc per norma no dir res més quan he penjat un post.
En tot cas, i com que és bo el contrast d'opinions, aquest matí he escrit un bon amic, l'Arturo Reverter (Anònim/Ferran: el conec de fa anys, hem compartit bones estones i en conec perfectament els seus llibres. Així com el d'en Viñas -però no el d'en Lázaro). Consultat sobre el "cas Casals", això és el que em respon:
"Querido Jaume: me alegra saber de ti. No he tenido el gusto de escuchar a este tenor, aunque he oído hablar de él. He buscado en you-tube y he podido encontrar un par de cosas: Un aura amorosa y el aria y cabaletta de Il pirata. Pero la grabación es infame y además se para cada dos por tres. Lo que percibo en medio de las dificultades es una voz de tenor más ligero que lírico, con tendencia a escurrir el bulto en el agudo, a adelgazar el sonido, que nunca sale pleno. Una típica voz isósceles, como yo las llamo. Creo que, efectivamente, engola, bien que no demasiado.
Engolar, aunque no es ortodoxo, a veces puede otorgar mayor cuerpo a una voz e incluso dotarla de un timbre más cálido, caso de Kaufmann.
Un abrazo,
AR"
O sigui que: 1) Efectivament, Casals engola (i ni AR ni jo mateix no som els primers que ho hem dit); 2) Engolar pot ser poc ortodox però es pot fer del defecte virtut: no sé si serà el cas de Casals, però sí ho és el de Kaufmann (que fa més de 20 anys que canta) o el de Goerne. Entre d'altres.
Les polèmiques són bones i les discrepàncies també. Sobretot quan no es diuen imnproperis. Per part meva, jo ja he dit tot el que volia dir. Si voleu seguir "barallant-vos", endavant però jo no afegiré res més.
Me permitirás, Jaume, que no revele mi identidad por prudencia. Sigo tu blog pero nunca, nunca, había dejado comentarios.
Aunque firme como Anónima, os diré que, como Fernando, sé mínimamente de lo que hablo porque en mi caso soy profesora de canto. Sigo las represenaciones en Sabadell y a Albert Casals le sigo desde hace tiempo. Y, efectivamente -y el sr. Reverter lo corrobora- este cantante engola. Más o menos dependiendo del repertorio (menos en Mozart y Rossini y más en Bellini y Donizetti). Por cierto, Ferran, sí se puede engolar más o menos. Y cierto canto engolado, efectivamente, puede conseguir eficaces recursos expresivos. Este, de momento, no es el caso de Albert Casals aunque es un buen cantante.
Respetad el criterio de los críticos. Pueden equivocarse a veces pero hacen honestamente su trabajo.
Estoy contento, sí señor. Porque los hay en este
blog que se han querido pasar de listillos. Gracias Jaume por el apunte maestro del maestro Reverter.
Señor Ferran, mi nombre es Fernando.
Y sí Jaume, viva la polémica pero cuando es de altura. Hay quien no merece ni respuesta.
Veo que no se ha entendido que lo que yo decía es que no se puede poder calificar un sonido engolado con "demasiado" o "acceptablemente", porque técnicamente es erroneo engolar, aunque ello permita conseguir algunos efectos "artísticos". Se puede engolar "mucho" o "poco", pero no "demasiado", porque engolar no es técnicamente correcto, a pesar de Mario del Monaco y de los tenores delmonaquistas.
Publicar un comentario
<< Home