19.10.11

DALÍ, ARA A BARCELONA

En el seu moment, vàrem veure i aplaudir Yo, Dalí quan es va estrenar a La Zarzuela de Madrid. Recuperada si us plau per força per a la seva presentació al Gran Teatre del Liceu, l’espectacle ha guanyat en diversos aspectes. En primer lloc, el depurat treball de Miquel Ortega davant d’una orquestra com la del Liceu, si bé s’ha acusat la manca d’assajos per a una òpera molt exigent; en segon, per la caracterització dels personatges, especialment el Dalí que encarna amb convicció Joan Martín-Royo. En canvi, la posada en escena de Xavier Albertí, sintètica, intel.ligent i molt linial, perd consistència i emoció en un espai massa gran com el del Liceu.
Escoltada de nou, l’òpera de Xavier Benguerel i llibret de Jaime Salom segueix sent molt defensable, sobretot per les textures instrumentals i l’emoció progressiva, aconseguida especialment a partir de l’arribada de Dalí a Nova York. Amb tot, i com ja vam intuir en escoltar-la a Madrid, l’òpera tracta en excés la veu com a instrument, cosa que dificulta el treball dels intèrprets i, d’altra banda, no sempre permet que l’atenció de l’espectador es mantingui al mateix nivell, davant d’un cant massa integrat en l’orquestra.
Calia, però, estrenar aquesta òpera a casa nostra, tant per la seva vàlua com pel que significa generacionalment el seu compositor. I l’equip aplegat a l’escenari liceistic ha tingut la qualitat requerida. Joan Martin-Royo, a banda d’un actor excel.lent, és un baríton de veu fresca (tot i que de volum no sempre audible) i s’ha fet seu el personatge del pintor empordanès. Marisa Martins dibuixa una Gala sinuosa i sensual, però també autoritària, amb domini de l’exigent cant intervàlic exigit per la partitura. Antoni Comas en la pell d’Éluard i de Superstar resol amb convicció les seves intervencions al costat d’un equip complementat eficaçment per José Antonio García, Àlex Sanmartí, Vicenç Esteve Madrid i Mariano Viñuales entre d’altres.
No va ser, acceptem-ho, una vetllada especialment càlida per part del públic, que més aviat va respondre amb correcció i sense entusiasme (ben diferent al que va succeir a Madrid, per cert). Certament, una partitura com la de Yo, Dalí no és fàcil per a ningú. Però tampoc n’hi havia per desertar, com van fer alguns, en plena representació.

2 Comments:

Anonymous Ramon S. said...

Ho vas dir fa uns mesos: és una òpera molt honesta. Ahir ho vaig entendre, mentre l'escoltava. Aquest país no estima els seus artistes. Si aquesta fos una òpera alemanya, s'hauria posat molt més interès. I el públic hauria estat molt més receptiu
Ramon

2:57 p. m.  
Anonymous lluis said...

La vaig trobar molt interesant, em va agradar bastant, sobretot el treball d'en Joan Martin-Royo

11:08 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home