LICEU 13/14: MOLA PERÒ NO COLA
De 15 a 9. Comptat i debatut, aquest és el martelleig a què he estat condemnat d'ençà que, ahir a quarts de sis, vaig sortir del Liceu després d'una roda de premsa maratoniana (una hora i mitja). De les 15 òperes presentades aquesta temporada (3 de les quals a càrrec de les "forces vives" de Bayreuth) a les presumiblement 9 de la temporada vinent. Però, atenció, ni L'Atlàntida és exactament una òpera ni Cosi FUN tutte l'òpera de Mozart, sinó un espectacle a partir de l'òpera de Mozart i destinat, almenys pel que hem vist enguany, a públic juvenil. Per tant, i per ser justos, tan sols seran vuit els títols representats la temporada 2013-14 al Liceu. Dos d'ells (Il prigioniero i Suor Angelica) en un únic i doble programa. La resta (Agrippina, Cendrillon, La sonnambula, Tosca, La ciutat invisible de Kitège, La valquíria) amb repartiments realment bons -molt bons en alguns casos-, amb batutes interessants i amb direccions escèniques que prometen.
Grans noms com els de Kaufmann, DiDonato, Damrau, Gruberová, Podlés, Theorin, De Niese, Daniels, Jaroussky o Flórez estaran presents en òperes, concerts i recitals; directors escènics com MacVicar, Txerniakov o Pelly presentaran les seves produccions escèniques; i batutes com les de Davis, Bicket o Pons asseguraran el tremp de qualitat musical per arrodonir productes que prometen.
Ara bé... la reducció és dràstica. I de tal envergadura que, per molt que haguessin estat els blogs i les xarxes socials les que haguessin informat extraoficialment de títols que estaven programats (La battaglia di Legnano primer i després Rigoletto; La traviata, una llargament posposada Dona sense ombra...), si se'n parlava era perquè els artistes contrastats "all'occasione" comptaven amb projectes que han anat per terra i que el teatre havia programat. Encara pitjor, perquè alguns d'ells s'han metamorfosejat en solucions de mal pagador, com les quatre sessions dobles dedicades a Verdi, amb una operació consistent en presentar fragments de totes i cadascuna de les seves òperes. No cola, per molt que ens venguin la moto amb números alternatius, poc o mal prodigats. Mola, però no cola.
I el pobre Britten? Tan ben tractat que l'hem tingut els darrers anys amb produccions memorables que ara, en ple centenari del naixement no estigui programat ni en un miserable concert? D'acord que Britten (com Wagner, com Verdi), no necessita centenaris per ser recordat o homenatjat, però la reposició d'espectacles ja vistos al Liceu i que són producció de la casa no hauria estat pas malament ni -crec- tan car.
Molesta bastant, a més, rebre per part de la direcció del teatre comentaris displicents i amb cert to de mofa quan se'ls pregunta per allò que finalment ha caigut de cartell. Sí, senyors directors (i això va per tots), ja sabem que la crisi és galopant. I que les retallades poden anar a més. I que l'IVA s'ha apujat escandalosament. Però no menystinguin el sentiment de frustració i de ràbia davant de la constatació que allò que semblava que tindríem ha acabat caient del cartell.
Que el Liceu està en crisi, com la resta d'institucions i equipaments culturals del país ho sap tothom i ja no és profecia; que cal esprémer el cervell per buscar i trobar solucions que no facin més palès el que ja sabem també. Ara bé, està de més el to de cofoisme que alguns exhibeixen des de les seves poltrones. Hauríem preferit una mica més d'humilitat i reconeixement que hi ha el que hi ha, a l'espera que vinguin temps millors.
Tanmateix, la nòmina de grans noms és un fet que cal agrair, així com la programació de títols que esperem amb candeletes com els de Händel, Rimski Korsakov, Dallapiccola o Massenet. Sobre Bellini prefereixo guardar un altíssim i espriuenc silenci...
3 Comments:
I per si no en tenies prou, dos repartiment per La sonnambula i dos per Cendrillon no s'entenen.
Cal una reforma estructural que ho abraci tot, però la Conselleria sembla que davant de la impossibilitat de col·locar-nos un presumpte, a un sospitós, ens deixa tal com estàvem, és a dir, malament.
El Liceu no rutlla, li manca imaginació, creativitat innovació davant dels nous reptes i escenaris a que ens aboca la crisi, i això no tan sols passa per obrir oficines a Nova York, hi ha molts cantants i músics locals que esperen una oportunitat i que tenen les portes tancades d'una de les institucions musicals més importants del país, que s'estima més llogar els espais a tercers que omplir-los de contingut propi, alhora que rendibilitzar l'oferta amb públic més propi a una casa d'òpera, que a un sala multiusos
És una temporada escarransida, de mínims. Una vergonya.
Téns raó Jaume, res de Britten, no ho hagués dit mai que el Liceu no commemoraria aquest centenari tant sonat...
I a veure si el Kaufmann aquest cop no anul.la... però quan el podrem sentir protagonitzant una òpera al Liceu?? Ja seria hora.
Ai que patirem!
Gràcies!
Olga
Publicar un comentario
<< Home