LICEU 13/14: MOLA PERÒ NO COLA

De 15 a 9. Comptat i debatut, aquest és el martelleig a què he estat condemnat d'ençà que, ahir a quarts de sis, vaig sortir del Liceu després d'una roda de premsa maratoniana (una hora i mitja). De les 15 òperes presentades aquesta temporada (3 de les quals a càrrec de les "forces vives" de Bayreuth) a les presumiblement 9 de la temporada vinent. Però, atenció, ni L'Atlàntida és exactament una òpera ni Cosi FUN tutte l'òpera de Mozart, sinó un espectacle a partir de l'òpera de Mozart i destinat, almenys pel que hem vist enguany, a públic juvenil. Per tant, i per ser justos, tan sols seran vuit els títols representats la temporada 2013-14 al Liceu. Dos d'ells (Il prigioniero i Suor Angelica) en un únic i doble programa. La resta (Agrippina, Cendrillon, La sonnambula, Tosca, La ciutat invisible de Kitège, La valquíria) amb repartiments realment bons -molt bons en alguns casos-, amb batutes interessants i amb direccions escèniques que prometen.

Grans noms com els de Kaufmann, DiDonato, Damrau, Gruberová, Podlés, Theorin, De Niese, Daniels, Jaroussky o Flórez estaran presents en òperes, concerts i recitals; directors escènics com MacVicar, Txerniakov o Pelly presentaran les seves produccions escèniques; i batutes com les de Davis, Bicket o Pons asseguraran el tremp de qualitat musical per arrodonir productes que prometen.

Ara bé... la reducció és dràstica. I de tal envergadura que, per molt que haguessin estat els blogs i les xarxes socials les que haguessin informat extraoficialment de títols que estaven programats (La battaglia di Legnano primer i després Rigoletto; La traviata, una llargament posposada Dona sense ombra...), si se'n parlava era perquè els artistes contrastats "all'occasione" comptaven amb projectes que han anat per terra i que el teatre havia programat. Encara pitjor, perquè alguns d'ells s'han metamorfosejat en solucions de mal pagador, com les quatre sessions dobles dedicades a Verdi, amb una operació consistent en presentar fragments de totes i cadascuna de les seves òperes. No cola, per molt que ens venguin la moto amb números alternatius, poc o mal prodigats. Mola, però no cola.

I el pobre Britten? Tan ben tractat que l'hem tingut els darrers anys amb produccions memorables que ara, en ple centenari del naixement no estigui programat ni en un miserable concert? D'acord que Britten (com Wagner, com Verdi), no necessita centenaris per ser recordat o homenatjat, però la reposició d'espectacles ja vistos al Liceu i que són producció de la casa no hauria estat pas malament ni -crec- tan car.

Molesta bastant, a més, rebre per part de la direcció del teatre comentaris displicents i amb cert to de mofa quan se'ls pregunta per allò que finalment ha caigut de cartell. Sí, senyors directors (i això va per tots), ja sabem que la crisi és galopant. I que les retallades poden anar a més. I que l'IVA s'ha apujat escandalosament. Però no menystinguin el sentiment de frustració i de ràbia davant de la constatació que allò  que semblava que tindríem ha acabat caient del cartell.

Que el Liceu està en crisi, com la resta d'institucions i equipaments culturals del país ho sap tothom i ja no és profecia; que cal esprémer el cervell per buscar i trobar solucions que no facin més palès el que ja sabem també. Ara bé, està de més el to de cofoisme que alguns exhibeixen des de les seves poltrones. Hauríem preferit una mica més d'humilitat i reconeixement que hi ha el que hi ha, a l'espera que vinguin temps millors.

Tanmateix, la nòmina de grans noms és un fet que cal agrair, així com la programació de títols que esperem amb candeletes com els de Händel, Rimski Korsakov, Dallapiccola o Massenet. Sobre Bellini prefereixo guardar un altíssim i espriuenc silenci...