FELIÇ "TURCO IN ITALIA" AL LICEU
Per a la cuina còmica
rossiniana, cal que tots els ingredients funcionin. I, a vista d’ocell, podrien
ser els següents: unes veus cohesionades, hàbils en agilitats i girs amb gràcia
i sense vulgaritat; una orquestra igualment refinada, conduïda per un director
amb el suficient aplom per no perdre el tremp ni les dinàmiques exigides; una
posada en escena que ajudi a visualitzar la comicitat de la música a través d’un
gest que, si es vol estereotipar, mai no ha de caure en el broc gros.
Tots aquests
ingredients es troben en l’espectacle que presenta el Liceu, un Turco in Italia
inèdit fins ara al teatre de La Rambla, tot i que ja s’havia vist a Barcelona,
primer al segle XIX (es va estrenar al Teatre de Santa Creu el 1820) i després
al Teatre Grec. Un deute saldat de manera satisfactòria i amb tots els
al.licients per convertir-se, ara que pràcticament falta tan sols un títol per
acabar la temporada, en un dels més reeixits.
Christof Loy
signa una producció provinent de la Bayerische Staatsoper i, malgrat alguns
moments innecessaris (com ara l’orgia del segon acte a l’estil Eyes wide shut),
subratlla bé la comicitat de la partitura de Rossini amb llibret de Felice
Romani. Hi ha gags molt aconseguits i d’altres que, si bé no són nous, resulten
molt eficaços, com els zíngars sortint de la roulotte en la primera escena, que
evoca els gitanos cinematogràfics de Kusturica. Loy juga la carta del teatre
dins del teatre, atesa la dimensió pirandelliana de l’òpera, vista des del punt
de vista del Poeta.
Víctor Pablo Pérez
és un director que domina l’ofici i que sap treure el millor partit de la
partitura que té al davant. Malgrat una obertura un pèl descosida, va concertar
amb gràcia i va saber extreure de l’orquestra del Liceu els sons adequats per
transmetre la subtilesa i el refinament d’una partitura que, més que mai,
justifica la denominació de Rossini com a “Mozart italià” atesa la subtilesa
dels pentagrames que conformen Il turco in Italia. El cor, especialment el
masculí, va lluir-se de valent.
Dalt de l’escenari,
dos grans trios, el dels italians i el dels catalans, convergents cap al
brillant punt de fuga que és la Fiorilla de Nino Machaidze. Embarassada de set
mesos, la soprano georgiana ha aconseguit ara el seu primer gran triomf al
Liceu i en el context d’un repartiment de primera (va ser Marie en una Fille du
régiment en què particpava al segon cast).
A excepció d’escadussers sobreaguts, la capriciosa Fiorilla –una “fresca” amb
totes les de la llei- té com a màxima exigència agilitats vertiginoses, feliçment
superades per la cantant, de justificada fama internacional.
El trio de
cantants italians va funcionar amb precisió rellotgera, començant per un
Ildebrando d’Arcangelo físicament molt apropiat al rol de Selim (el baix italià
sembla realment un turc que podríem trobar venent catifes al basar d’Istambul)
i vocalment molt versàtil. Al seu costat, dos “gats vells” de la comicitat
rossiniana com el Don Geronio de Roberto Girolami i el Poeta-Prosdocimo de
Pietro Spagnoli. Una veritable festa de baixos, especialment brillant en
passatges com el duet entre Selim i Geronio a l’inici del segon acte.
L’altre trio va
ser el dels catalans: David Alegret, Albert Casals i Marisa Martins. Alegret va
saber suplir amb intel.ligència algunes mancanes en el registre sobreagut, però
va mantenir l’aplom i la lleugeresa de Narciso en la seva temible ària. Marisa
Martins (argentina d’origen i catalana d’adopció) va ser una Zaida senzillament
deliciosa i sinuosa en el seu moviment escènic. Casals, a qui se li va
encomanar la part d’Albazar, va complir amb escreix.
Feliç nit operística
al Liceu, un teatre que representa massa poc òperes de Rossini, un compositor
de qui fa falta, i aviat, que es reposi una òpera com
Il barbiere di Siviglia, absent durant dues dècades del teatre de La Rambla.
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home