PRESONERS AL LICEU

Il Prigioniero i Suor Angelica poden ser dues cares de la mateixa moneda. Almenys, així és com ho llegeix Lluís Pasqual en el context d’un espectacle que aplega les dues òperes, dues maneres d’entendre el teatre musical a la Itàlia de la primera meitat del segle XX i amb estètiques aparentment oposades, però perfectament complementàries. En el cas de l’òpera de Dallapiccola, la immensa gàbia que tanca el presoner (que recorda una estructura de Malèvitx) és el convent on viu Angelica. Una gàbia definitivament oberta al final de l’òpera de Puccini, tot i que la monja abraçarà el cadàver del seu fill, amb la qual cosa l’alliberament serveix tan sols per constatar que més enllà dels límits que ens constrenyeixen existencialment, no hi ha més que mort i desolació. Impactant i lúcida solució per al muntatge que tanca oficialment la temporada 2013-14 del Gran Teatre del Liceu, i que ha servit per acomiadar José Luis Basso com a director del cor titular que, tanmateix, té poc paper en les dues òperes.

Davant de l’orquestra del Liceu, Edmon Colomer va complir amb un acompanyament precís i concís i amb un rendiment més que òptim de la formació instrumental del teatre de La Rambla tenint en compte les dificultats de la pàgina de Dallapiccola, escrita amb plantejaments dodecatònics.

En escena, Ievgeni Nikitin va ser un presoner amb força expressiva al costat del cant intens de Jean-Michèle Charbonnet i de les sinuositats del doble paper Carceller/Inquisidor de Robert Brubaker i amb els notables complements sacerdotals d’Albert Casals i Toni Marsol.

Debutava al Liceu Maria Agresta com a Suor Angelica, amb un cant intens, sentit però allunyat de sentimentalisme, més mare que monja. La Zia Principessa és un paper massa petit per a Dolora Zajick, que va demostrar una vegada més el poderós cant de gran volada expressiva al servei de l´únic gran rol de Puccini per a mezzosoprano. A destacar, entre l’aplec conventual, l’abadessa de Gemma Coma-Alabert, la zeladora de Marina Rodríguez-Cusí i la mestra de novícies d’Itxaro Mentxaka.

Un cop més, el rendiment de l’orquestra del Liceu va ser òptim, tot i que la direcció d’Edmon Colomer va tendir a una certa fredor i a deixar el melodramatisme expressiu de la pàgina pucciniana en un discret segon terme. Parlo de la segona funció, la de dimecres... Diumenge, el dia de l'estrena, era a Viena, on entre d'altres perles vaig poder gaudir d'una memorable Ariadne auf Naxos a la Staatsoper... però aquesta és una altra història...