AMORS PROHIBITS A MADRID

L'etapa Mortier s'extingeix a Madrid, a causa de les cures pal.liatives a què és sotmès el controvertit i genial director belga. La seva darrera temporada com a director artístic del Teatro Real acull un dels muntatges estrella que Mortier va presentar a l'Òpera de París, Tristan und Isolde, mentre estrena a nivell mundial un títol nou, Brokeback Mountain. Dues cares de la mateixa moneda: els amors prohibits. Lamentablement, les cares estan oposades per la qualitat desigual de les dues òperes: una obra mestra i un títol perfectament oblidable.

Un vell amic revestit de pantallisme

Retrobament amb un vell amic: el muntatge que el 2005 Bill Viola i Peter Sellars van presentar a l'Òpera de París del Tristan und Isolde.  L'òpera de Wagner assoleix amb aquest espectacle la dimensió d'"'obra d'art total" gràcies al pantallisme hipnòtic del videoartista nor-americà. Peter Sellars busca l'essència de l'obra amb el mínim gest però amb la màxima expressivitat. I Viola, a través d'un viatge a través dels quatre elements (aigua, aire, terra i foc) sembla retrobar una altra essència, la del mite eròtic a partir de l'aigua. L'espectacle segueix captivant i és el millor producte de l'herència Mortier.  
Muntatge impossibe de realitzar o distribuir en DVD, perquè a l'escenari del Teatro Real es visionaven dos espectacles: el bidimensional (Viola) i el tridimensional (Sellars) en una conjunció difícilment realitzable televisivament parlant: o l'un o l'altre, per dir-ho en termes kierkegaardians.

En escena, una Violeta Urmana d'aguts tibants i de centre poderós. Notable al primer i al segn acte i poc generosa en un tercer en què el "Mild und Leise" va estalviar massa en un "Höchste Lust" conclusiu massa curt. Stefan Vinke va ser un Tristany complidor però escàs de recursos, supervivent al sego acte i complidor al tercer. Generosos Ekaterina Gubanova (Brangäne) i Franz-Josef Selig (Marke) i suficients Jukka Rasilainen (Kurwenal) i Nabil Suliman (Melot), davant l'atenta batuta de Marc Piollet.

El director parisenc va reforçar massa el volum davant d'un fossat ampliat i que va eliminar les dues primeres fileres del Teatro Real, cosa que va repercutir negativament en l'emissió d'alguns cantants, tot i el bon paper (amb errors puntuals del metall) de l'orquestra titular del teatre madrileny.

Homoerotisme i òpera

Brokeback Mountain era un dels reptes de Mortier des que va flirtejar amb la possibilitat de dirigir la New York City Opera. La novel.la d'Annie Proulx, que va servir de base per a la pel.lícula homònima d'Ang Lee (2005) ha estat ara la base per a l'òpera amb música de Charles Worinen i llibret de la mateixa Proulx.

La fanciulla del west com a òpera amb rerefons temàtic (el westen) o Billy Budd de Britten i The Lighthouse de Peter Maxwell Davies podrien ser alguns dels antecessors directes, aquestes últimes amb l'homerotisme com a motor verterador.

Hopper i Lynch són, en el muntatge que signa escènicament Ivo Van Hove, els referents visuals que serveixen per a l'escenografia de Jan Versweyveld. Un espai i una il.luminació que incideix en el clima opressor de la muntanya, a partir de la música de Worinen, que accentua el contrast psicològic entre Ennis del Mar i Jack Twist, els protaginistes de l'òpera.

Seguint l'influx del Schönberg de Moses und Aron, Ennis (baix-baríton) recorre a l'sprechstimme, mentre que Jack (tenor) té una part eminentment cantada, complementada amb el rerefons "folk" d'alguns moments, com ara el cor o les ressonàncies del Hog-Boy texà.   

Fins aquí les peculiaritats, que fins i tot sobre el paper resulten suggerents. Ara bé, el resultat és d'una monotonia exasperant, revestida d'una manca d'imaginació evident al cap d'un quart d'hora de l'inici de l'espectacle.  La partitura de Worinen irrita per la seva monolítica inventiva, mentre que el llibret de Proulx revela la manca d'experiència en un art (l'òpera) que demana un esforç de síntesi.

Bon treball el de Titus Engel davant de l'orquestra titular i bon rendiment dels dos protagonistess, el baix-baríton Daniel Okulitsch i el tenor Tom Randle, amb bons secundaris entre els que destaquen Hannah Esther Minutillo (Lureen) i la veterana Jane Henschel en la pell de mare de Jack. Tot plegat en el context d'una òpera que, lamentablement oblidarem ben aviat.