SOMNANBULISME AMB ALTIBAIXOS

Que La sonnambula no és la millor òpera de Bellini ho sap tothom i ja no és profecia. Però ben defensada pot resultar parcialment, fins i tot per als qui pensem que les melodies del músic de Catània són ocasionalment originals però que aviat esgoten per la seva reiteració. A aquestes alçades, també és sabut que Bellini no m'interessa i que Donizetti em cansa fins a l'esgotament. Per molt que m'hi posi, no hi puc fer res. I, és clar, això fa que sovint la mandra s'ensenyoregi de cos i esperit per anar a sentir una Anna Bolena, una Norma o, sobretot, una Sonnambula que és, per a mi, una de les òperes més soporíferes que existeixen en el panorama del belcanto romàntic.

Prò deia abans que amb bons arguments, o sigui amb bones veus, una òpera com la que es presenta al Liceu pot funcionar mínimament. Patrizia Ciofi suplia la inicialment prevista Diana Damrau per encarnar el rol d’Amina al primer repartiment. Ciofi és una treballadora incansable i una cantant honesta. Va tenir problemes en moltes de les seves intervencions, especialment les cabalette que la deixaven exhausta. Però va mostrar una resistència i capacitat de sobreposar-se a les adversitats que diuen molt d’aquesta artista. I, per tant, és del tot injustificat i desconsiderat el "bu" al primer acte: a la senyora Ciofi li fan pagar massa vegades els plats trencats. Ella no tan sols fa el que pot, sinó que s'entrega i va a per totes. 

Tot al contrari d'algú a qui, d'altra banda, no descobrirem, perquè Juan Diego Flórez perquè a aquestes alçades tothom sap que el cant homogeni, de fraseig immaculat i de bells cromatismes converteixen el que canta en peces d’or i el seu Elvino no se n’escapa. Ara bé, el tenor peruà ha fet el que li ha donat la gana durant els assajos de l'obra, anant i venint i no cantant quan tocava. Capricis de divo que un teatre no hauria de permetre. És clar que el Liceu viu hores baixes a nivell artístic, amb un buit de poder que permet que passin aquestes coses.

Va sorprendre, i molt agradablement, la Lisa d’Eleonora Buratto, debutant al Liceu i que va exhibir un timbre robust i poderós, a més d’una inusitada gràcia escènica. Curt de greus, Nicola Ulivieri va ser un Rodolfo de passa que t’he vist, al costat dels més que solvents Àlex Sanmartí, Gemma Coma-Alabert i Jordi Casanova.

També debutava al Liceu la batuta experta de Daniel Oren, que va conduir a batzegades i amb un rendiment mig de cor i orquestra, no sempre quadrats al principi de l’òpera i amb una actuació en general discreta.

La mateixa discreció de la posada en escena de Marco Arturo Marelli, procedent de Viena i del Covent Garden, i que ambienta l’acció escènica en un sanatori d’alta muntanya, en referència a La muntanya màgica de Thomas Mann. Marelli oblida, però, que el llibret de Felice Romani, que s’apropa a l’insult a la intel.ligència, dista molt de ser una novel.la de Mann. I que La sonnambula és una òpera, dramatúgicament parlant, sense remei. A banda que presenta com a protagonistes dos imbècils funcionals: Elvino sosté que "En el món ja no hi ha amor. Ja no hi queda fe, no queda honor", i s'erigeix com a garant d'una suposada decència moral, gens incompatible -sembla- amb un indissimulat complex d'Èdip; per la seva banda, Amina declara el seu desig que Elvino "sigui tan feliç com jo infeliç" en una mostra de bonisme irritant, com la protagonista de Breaking the waves de Lars von Trier. D'aquí a convertir la insulsa trama de Romani en un drama psicoanalític hi ha un bon tros, em sembla. Pretendre convertir aquesta òpera en el que no és pot acabar derivant en un treball escolar i d’hola i adéu. I això és el que passa amb aquest espectacle.