BAYREUTH 2016 (II): PARSIFAL I LA RELIGIÓ

Després de l'oblidable Parsifal dirigit escènicament per Christoph Schlingensief, però també de la meravellosa posada en escena del mateix drama musical a càrrec de Stefan Herheim, Bayreuth estrena enguany una nova producció del Bühnenweihfestspiele wagnerià. Amb una particularitat: a diferència de les dues anteriors propostes, aquest Parsifal dirigit per Uwe Eric Laufenberg torna a explicitar el seu rerefons religiós. I amb una tesi perfectament defensada i explicada: viuríem en un món millor si no existissin les religions. O, com a mínim, sense els seus elements fanatitzadors.

Llegida en clau d'actualitat, és obvi que la temàtica vinculada a l'Islam suposava obrir la caixa de Pandora, i d'aquí les mesures extremes el dia de l'estrena (sense la presència d'Angela Merkel), tot i que el segon acte, amb l'aparició de diverses concubines-hurís (les noies flor) no rebla excessivament el clau. Hom es pregunta fins a quin punt Laufenberg haurà rebaixat la incisivitat de la proposta, ja que en el terreny del catolicisme, hi ha algunes idees que resulten excessives, com el crucifix fàl·lic que Klingsor mostra a Kundry.

El primer acte evoca el monestir de St. Elian, al cor de Síria, destruït fa un any per Estat Islàmic. Tot i que també podríem pensar en la massacre perpetrada per una facció islàmica a la comunitat monàstica i amb voluntat ecumènica de Tibhirine (Algèria) el 1996, recordada a la pel·lícula Des hommes et des dieux de Xavier Beauvois (2010). El castell de Klingsor, al segon acte, ens mostra el ressentit cavaller envoltat de creus amb un rerefons kitsch, mentre que Parsifal, esdevingut marine, apareix en un pati àrab, on es banyarà agombolat per les concubines citades. El darrer acte presenta una càrrega més simbòlica, i ens situa al mateix espai del primer, ara derruït i amb la presència d'una naturalesa que ho envaeix tot, com a substituta d'un déu tan absent com Titurel, reduït a cendres, dins del fèretre on jueus, cristians i musulmans dipositaran els símbols respectius. La llum (extraordinària la il·luminació de l'espectacle a càrrec de Reinhard Traub) passa a la sala: són els espectadors els qui han de decidir el rumb que haurà de prendre la seva vida, en un context de postreligiositat, i que entronca de ple amb les tesis posthumanistes de Peter Sloterdijk, amb l'ateisme i l'hedonisme ètic de Michel Onfray o amb l'activisme antirreligiós de Michel Houellebecq.

La magnífica escenografia de Gisbert Jäkel i l'encertat vestuari de Jessica Karge són el rerefons d'un espectacle interessant, en què el discurs (sobretot al primer i tercer actes) presenta coherència, convidant l'espectador a una contínua reflexió. I, si bé hi ha alguns caps ambivalents i que queden per lligar (com ara l'omnipresència d'un espectador-ninot a la part superior de l'escenari, o el sacrifici d'Amfortas dessagnant-se com un Crist a l'escena del Graal), Laufenberg aconsegueix el que es proposa, tot i que al Festspielhaus es van deixar sentir algunes -poques- protestes.

Assumia la direcció musical Hartmut Haenchen, després de la plantada d'Andris Nelsons. Enguany, a Bayreuth sembla haver-se imposat certa lleugeresa en el discurs musical, i Haenchen no és aliè a aquest concepte. La lectura de la partitura és, en mans del director saxó, formidable i detallista, i la preparació de l'orquestra amb l'assistent de toro -Haenchen no va arribar fins a l'assaig general- demostra l'altíssim nivell de la formació del Festspielhaus, al servei de l'única partitura que Wagner va concebre per al seu teatre. No cal dir que el cor, a mans d'Eberhard Friedrich, va contribuir a dur en molts moments el clímax de l'espectacle a cotes altíssimes i que difícilment oblidarem.

Assumia el rol titular Klaus Florian Vogt. El timbre clar del tenor alemany és marca de la casa, però val a dir que la seva interpretació de Parsifal demostra l'assumpció de l'evolució del personatge, tot i que l'"Amfortas! Die Wunde!" no va tenir el deix de genialitat d'altres precedents en el rol. Poderosíssima la Kundry d'Elena Pankratova, homogènia en tots els registres, amb intensitat expressiva i amb un "Ich sah' das Kind" d'alt voltatge sensual.

Ryan McKinny va ser un Amfortas amb la quota justa de patetisme, i sense l'histrionisme que alguns altres intèrprets imprimeixen al seu monòleg del tercer acte. Al contrari, el baríton nord-americà mesura bé el terreny que trepitja, amb resultats excel·lents. Molt bé el Titurel de Karl-Heinz Lehner i complidor, sense brillar, el Klingsor de Gerd Grochowski.

I deixo pel final el gran Gurnemanz de Georg Zeppenfeld. Enguany, Bayreuth tancarà Festival amb aquest nom, que ja pot considerar-se un dels grans en la categoria de baixos wagnerians. Després de Hunding i de Marke, el cantant alemany culmina amb un fermall d'or la seva intervenció del 2016.