TABARRA BELLINIANA AL LICEU

Els qui em coneixen els gustos operístics, saben que no m’agrada Bellini. Qui m’estima una mica sap que hi poso bona voluntat, però sense aconseguir-ho. Qui em vol mal o em menysprea perquè sí, atribueix aquesta poca o nul·la empatia amb el músic de Catània a una actitud esnob. Ho sento molt, però les òperes del sicilià segueixen sense agradar-me i, com amb la majoria de les Donizetti, em situen a la vora del badall fins a no poder-hi més. Les cantilenes de les òperes bellinianes se’m revelen com un enfilall de tòpics, i la bellesa d’un dels seus girs melòdics aviat se m’esgota en un devessall de repeticions que acaben per distreure’m i enyorar la genialitat rossiniana o la impacient espera d’un Verdi que ja truca a la porta per fer-ho deu vegades millor.

Dit això, assistir a una funció d’I Capuleti e i Montecchi suposa una mena de sacrifici agredolç, tot i que he passat pitjors vetllades amb tabarres bellinianes molt més dures de digerir, com ara Beatrice di Tenda o Il pirata.

La programació de l’òpera inspirada –de ben lluny- en el Romeo i Julieta shakesperià es justifica si a l’escenari hi ha dues intèrprets que la defensin amb arguments que vagin molt més enllà de servir la partitura belliniana. Al Liceu, almenys en el primer repartiment (diumenge em toca el segon) els arguments sobren gràcies a dues grans senyores com Joyce DiDonato i Patrizia Ciofi.

La mezzo nord-americana, que supleix la inicialment prevista Elina Garança (algú ens explicarà els “motius personals” de la seva cancel·lació?) exhibeix una insultant facilitat pel cant lligat, pels reguladors i per una emissió que és una pura meravella. Alguns aguts sonen tibants, però la intel·ligència de DiDonato és capaç de superar i dissimular unes limitacions ara per ara irrisòries.

Patrizia Ciofi, ja ho he manifestat és més d’una ocasió, és una de les sopranos que més he defensat i defenso del moment actual. No pas per aquell timbre velat i lleument àcid, sinó perquè (precisament per això) té un afany de superació admirable i que converteix en virtut allò que objectivament resultaria ser un defecte. I la seva Giulietta ha estat senzillament commovedora per la intel·ligència exhibida per la cantant italiana.

Al primer repartiment, Antonio Siragusa ha estat un Tebaldo més aviat discret i amb poques alegries. Millor al segon acte (l’escena amb Romeo) més que no pas al primer, i amb una exhibició de recursos suficients però mai sobrers. Molt bé el Lorenzo de Simón Orfila, amb noblesa i rotunditat, i més discreció per al Capellio de Marco Spotti.

Molt bé el cor masculí (I Capuleti e I Montecchi és una òpera molt “mascle”) i bon gust en la direcció de Riccardo Frizza. No ho tenia fàcil, perquè l’orquestra del Liceu no està massa preparada per a les subtileses, i a més la partitura de Bellini conté molts “xumba-xumba” que en segons quines mans poden resultar destralers.

La producció, procedent de Munic i San Francisco, intenta posar de relleu la soledat dels personatges protagonistes en un context dominat per la intolerància patriarcal, però se’n surt a mitges. Vincent Boussard sap moure bé les masses, però les idees són escasses en el context de l’escenografia encertada a voltes de Vincent Lemaire, mentre que el vestuari del mediàtic Christian Lacroix és una mena de poti-poti que evoca el temps de Bellini amb solucions properes a l’esperit del Moulin Rouge postmodern de Baz Luhrman. Ni carn ni peix, amb escenes delirants com l’ària de Giulietta del primer acte damunt d’una pica de lavabo (!) o el quadre del cementiri, irrisori i sense cap emoció.

Feia trenta-un anys que no vèiem aquesta òpera al Liceu. Podem viure trenta-un anys més sense que la programin. Hi ha títols molt més urgents per veure, abans de perdre’ns en el context de tanta tabarra tardobelcantista.