"DON CARLO" O BOADELLA I L'ÒPERA

Hi havia molt d'interès en veure el Don Carlo verdià als Teatros del Canal, després de l'estrena, l'estiu passat, a El Escorial, un "marc incomparable" pel fet d'acollir, en el seu palau-monestir, el mausoleu amb les tombes d'alguns dels protagonistes de l'òpera de Giuseppe Verdi.

Els interessos, però, eren diversos. En primer lloc, el debut d'Albert Boadella com a director operístic; en segon, un altre debut, el de Simón Orfila com a Felip II; i en tercer, veure una òpera en un teatre molt allunyat -en sentit real i figurat- del Teatro Real: les sales del Canal ofereixen una programació eclèctica i l'òpera no és pas la seva especialitat. Una mena de proposta alternativa, sense els pressupostos ni les infraestructures del teatre d'òpera de la capital espanyola, però a més amb una de les òperes més difícils i cares del repertori decimonònic italià. El risc hi era.

I la veritat és que els resultats han estat prudentment satisfactoris per diverses raons, començant per l'homgeneïtat de l'equip musical. Certament, l'Orquesta de la Comunidad de Madrid no és un instrument excels, però va rendir bé davant de la batuta escassament imaginativa però complidora de Manuel Coves. A un nivell lleugerament inferior, els integrants del Coro de la Comunidad de Madrid, no sempre satisfactoris, tot i resoldre bé el brillantíssim quadre de l'auto de fe.

El paper d'Elisabetta (la versió oferta era la italiana de Milà, en quatre actes) va ser assumit per María Rey-Joly, soprano de veu fresca, homogènia, ben projectada i molt musical. Sensible "Non pianger, mia compagna" i rotunda a "Tu che la vanità", va ser un dels al·licients de la vetllada a nivell musical. En l'apartat femení, també va ser-ho Nancy Fabiola Herrera, una Eboli amb tota la carn a la graella, entregada a la causa i rotunda en un "O don fatale" esplèndid.

El debut de Simón Orfila com a Felip II és un gran pas endavant del baix d'Alaior. Ha estat assessorat per un altre menorquí il·lustre, Joan Pons (present al teatre en la funció de dissabte) i la bona escola es nota. Orfila no té els greus rotunds d'alguns dels seus predecessors, però el treball hi és i es demostra. I a més utilitza bons recursos, com les mitges veus, claus en una ària com "Ella giammai m'amò", la darrera secció de la qual va ser senzillament superba. Al seu costat, un altre gran baix, aquest sí que rotund i cavernós, Rubén Amoretti, al servei del sempre sinistre Gran Inquisidor, a qui Boadella va escatimar la seva intervenció després de l'assassinat de Posa, com veurem més endavant. Però la gran escena entre l'Inquisidor i el rei va ser un dels grans moments de la nit en matèria musical.

En canvi, van quedar un pèl enrere els dos amics, Don Carlo i Rodrigo. L'infant va ser assumit per Eduardo Aladrén, que no ho tenia fàcil amb el personatge dissenyat per Boadella, i és que la gestualitat anava per una banda i la musicalitat per una altra. Però en tot cas, el tenor aragonès és suficient, però no brillant. Tampoc ho és Damián del Castillo, un Posa sense massa relleu i poc lluït en mans del baríton andalús.

Lluny de la llegenda negra

Albert Boadella ha construït un espectacle molt ben dirigit des del punt de vista actoral i amb vestuari d'època (preciosos els figurins de Pedro Moreno) però en un marc escènic, dissenyat per Ricardo Sánchez Cuerda i il·luminat per Bernat Jansá, auster i sense faramalla. És així com ha pogut concentrar l'acció en el gest i les mirades i amb petits detalls que són cops de geni del director català. Per exemple, un Felip II de qui veiem el seu costat més feble i, per tant, humà: intenta guanyar-se Elisabetta mostrant-li una obra d'art recentment adquirida (El jardí de les delícies d'El Bosco) i també endevinem que la revolcada amb Eboli quan comença el quart acte no ha estat precisament satisfactòria: un detall, el de col·locar la princesa descordada al despatx del rei, que també vam veure en la brillant versió del Don Carlos (l'original de París) que Peter Konwitschny va presentar al Liceu fa gairebé una dècada. El toc del Boadella foteta també treu el nas en aquest espectacle, per exemple quan l'Inquisidor arrenca un tapís del despatx del rei, mostrant el que hi ha darrere: una tela de Tiziano que presumiblement sacia secretament l'erotomania del catòlic monarca: es tracta de Venus delectant-se amb la música, davant de la qual els dos frarets que sostenen l'invident Inquisidor es delecten mirant furtivament la impúdica nuesa de la deessa de l'amor. (Una precisió: a diferència d'El jardí de les delícies, l'obra del pintor venecià no va arribar a la Castella de Felip II, sinó a la de Felip IV).

Ara bé, aquests encerts de la posada en escena topen amb el punt de partida d'Albert Boadella: el fundador d'Els Joglars tracta l'òpera "amb la nuesa de la tragèdia, en lloc de muntar el clàssic parc temàtic sobre la Inquisició i l'Espanya negra", tal i com diu en l'exigu programa de mà. Això estaria molt bé, si no fos que la música verdiana, ja sota els efectes de la coneguda com a "parola scenica", està al servei de la foscor del drama de Schiller (i fins i tot la supera). Escolti's, si no, la frase de Rodrigo al rei quan exclama "Orrenda, orrenda pace: la pace dei sepolcri!", abans que l'orquestra brami una dissonància des dels metalls greus. Una altra escena, la de l'auto de fe, també subratlla aquella negror... ¿o és que el director de Teledeum o de Yo tengo un tío en América ens farà creure que l'Espanya de la Inquisició i de la conquesta d'Amèrica era una bassa d'oli i un paradís de pau i de tolerància davant de les idees dissidents, en ple context de la Contrarreforma, de la qual Castella va ser un dels seus garants més fidels i violents? De fet, Boadella es contradiu en alguna ocasió i fa trampa en alguna altra: contradicció en el moment en què l'auto de fe mostra els heretges condemnats a la crema (amb fum i tot al final de l'acte), però trampa quan elimina la intervenció del Gran Inquisidor al final de la segona escena del quart acte (aquí interpretada com a primera del darrer), després que Rodrigo hagi estat atravessat per la bala d'un arcabús. Si aquella Espanya no va ser tan negra... ¿per què no eliminar completament l'auto de fe?

Un altre problema del muntatge és la caracterització del rol titular. De tots és sabut que el Don Carlos històric, fill de Felip II, era un perfecte idiota (en el sentit clínic del terme), luxuriós i bavós i que va conspirar repetidament contra el seu pare. I Boadella, per no jugar la carta del maniqueisme inherent a la llegenda negra i justificar així les accions del rei, converteix Don Carlo en un jove lasciu i insaciable, coix i amb continus tics nerviosos, fruit del trastorn mental que patia l'infant històric. Ara bé, deixant de banda la peça original de Schiller, basada en la llegenda d'arrel holandesa sobre un fill innocent a qui el pare vol assassinar emparant-se en l'absolució de la Santa Inquisició, la música que Verdi va escriure per a Don Carlo, a banda d'una extrema bellesa, subratlla la noblesa del personatge, el seu lirisme evocatiu i la seva heroïcitat en la defensa de la causa flamenca. I això no lliga massa amb la imatge del muntatge, en què l'infant s'arrossega per terra, intenta aixecar lascivament es faldilles de les cortesanes o magreja la seva marastra. El punt de vista dramatúrgic s'entén, però no es correspon amb una partitura que ens diu una altra cosa.

Una darrera precisió

A banda de tot plegat, Albert Boadella aprofita en el seu article "Precisiones sobre el montaje de Don Carlo" per recordar que l'òpera "va néixer popular i ha passat a ser un tret diferencial d'una elit d'iniciats". Ni una cosa ni l'altra: l'òpera es va fer popular després d'una quarantena d'anys, durant els quals es van forjar les primeres opere per musica en un context erudit i acadèmic (les camerate florentines, amb l'intent de fer renéixer l'esperit formal de la tragèdia grega). I l'apropiacionisme de l'òpera per a l'ostentació de les classes dominants és un fenomen afortunadament ja superat des de fa dècades, tot i alguns nuclis certament elitistes i carregats d'esnobisme. El mateix esnobisme de què fa gala una ment tan brillant però de vegades amb massa prejudicis: Boadella es va negar a concedir una entrevista a qui signa aquestes línies per al programa radiofònic Una tarda a l'òpera pel fet de pertànyer a un mitjà de comunicació català com es Catalunya Música. En paraules de l'amabilíssima cap de premsa dels Teatros del Canal en el darrer mail enviat, "No me había fijado que trabajas para Catalunya Radio y la entrevista no va a poder ser. Como sabes, Albert Boadella desde el año 2006 no hace entrevistas en medios catalanes. Vengo de hablarlo con él y aunque sigue tu trabajo y le hubiera gustado poder hablar de su Don Carlo contigo, prefiere dejar las cosas como están". Doncs sí tot i que a Catalunya Música no parlem de política sinó de música, deixem les coses com estan. No fos cas que prenguéssim mal.