GRISOR VERDIANA AL LICEU

Simon Boccanegra és una òpera sense sort. Té innegables virtuts, com ara la creació d’atmosferes llòbregues que, sense arribar a l’obra mestra que és Don Carlo/s, ens endinsen en el clavegueram de la política i les seves conxorxes. I la construcció dels personatges és sòlida, especialment en les tres veus greus de la partitura, Boccanegra, Fiesco i Paolo. Per no parlar d’una orquestració que (sobretot la versió, més prodigada, de 1881), deixa sentir una densitat pròpia del gran mestre que va ser Verdi en matèria dramatúrgica.

Ara bé, tot i les seves troballes, Simon Boccanegra és una peça irregular, amb atmosferes decreixents després d’un pròleg senzillament genial, i amb peces que, com l’ària d’Adorno, sonen a pedaços poc coherents amb la resta. Val a dir que hi ajuda poc un llibret inspirat en un drama d’aquest instigador d’insults a la intel·ligència que fou Antonio García Gutiérrez, autor d’aquell Trovador que va derivar en un dels llibrets més risibles de la història del gènere (per molt que el meu bon amic Xavier Cester li trobi totes les gràcies), tot i la peça mestra que és en matèria musical Il trovatore.

Tanmateix, i ben escenificada, Simon Boccanegra pot resultar. Lamentablement, aquest no és el cas del muntatge de José Luis Gómez, que vam voler oblidar quan es va estrenar al Liceu (en coproducció amb Ginebra) el desembre del 2008. Un espectacle que confon sobreietat amb manca d’idees. I amb això ja ho hem dit tot (i massa!).

Al.licients

Les funcions d’aquesta temporada tenen més d’un al·licient en matèria musical. Amb un altre d’afegit, a darrera hora, com va ser el debut com a Gabriele Adorno de Josep Bros la nit de l’estrena. Sens dubte, però, un nou paper de la corda baritonal interpretat per Plácido Domingo, i en una òpera escenificada, és un altre dels motius de l’alta expectació d’aquestes funcions. I, tot i que personalment m’interessa molt poc la trajectòria “baritonotenorada” del cantant madrileny, caldrà esperar la funció del dissabte 23 per emetre una valoració pertinent.

La nit de l’estrena, però, comptava amb un pes pesant com Leo Nucci, llegenda viva i supervivent de la gloriosa estela de barítons italians que tantes alegries ens han regalat. Suplint les deficiències d’un timbre que mai no ha estat grat, Nucci s’erigeix en rei (Dux en aquest cas) de l’escena per oferir una lectura intel·ligent de la partitura verdiana, amb una expressivitat indiscutible i un respecte a allò escrit que és admirable.

El citat Josep Bros debutava, com deia, el rol d’Adorno, en substitució de l’inicialment previst Fabio Sartori. El tenor català exhibeix una projecció de vegades una mica estentòria, però el fraseig va ser immaculat i la seva versió de l’ària “Cielo pietoso” al segon acte va servir per demostrar el permanent estat de bona salut de Bros, naturalment inclinat cap a un repertori de més pes dramàtic.

Va ser una llàstima que no s’anunciés que Barbara Frittoli patia una indisposició. Perquè així ens haguéssim estalviat els ensurts que ens va provocar a “Come in quest’ora bruna”. Visiblement contrariada, la soprano italiana va seguir endavant mantenint sempre la dignitat i, com a bona professional que és, va aconseguir arribar a bon port, tot i que amb aguts tibants i una incomoditat força visible al llarg de tota la funció. Tot i així, se li notava l’ajut que li prestaven els seus companys de repartiment, especialment Nucci i Bros. En canvi, pels gestos de desaprovació, Massimo Zanetti no semblava tan comprensiu des del fossat.

Va agradar, i molt, el Paolo d’Àngel Òdena, admirable per la línia vocal, l’expressivitat i un timbre encertadament enfosquit, com escau al personatge. El baríton tarragoní, que sempre hemn aplaudit, ha fet amb aquesta una de les seves millors actuacions al Liceu.

Després d’haver-lo sentit a Nabucco, segueixo pensant el mateix de Vitalij Kowaljow: el legato i la musicalitat hi són, però Fiesco (molt més que Zaccharia) demana més cavernositat. Tot i així, va complir, i bé, a “Il lacerato spirito”, una de les més pàgines més brillants de les que Verdi va escriure per a la corda de baix.

Massimo Zanetti va oferir una lectura correcta però molt plana de la partitura. Un Simon Boccanegra sense sorpreses però tampoc sense alegries en el rendiment orquestral, però en canvi brillant pel que fa al cor. Bravo un cop més per a Conxita Garcia, que està fent molt bé les coses.