BOHÈME MÉS IMPRESSIONISTA QUE VERISTA AL LICEU

Sempre he pensat que, bo i sent una òpera del verisme, La bohème no s’adscriu plenament a aquesta escola operística, perquè Puccini hi ha fer no poques concessions a l’impressonisme. De fet, la paleta expressiva de Debussy pobla molts dels pentagrames de la partitura. I m’alegra que Aina Vega, autora de l’esplèndid article “La Bohème entre el positivisme i l’idealisme romàntic” contingut al programa de mà, reforci aquesta idea quan diu que l’obra de Puccini “és la més impressionista del compositor, pels colors i els matisos orquestrals, i l’atmosfera poc definida, que es va desgranant amb suavitat per la partitura”. És clar que això pot fer caure en l’ús abusiu d’aquells matisos i d’aquelles textures instrumentals, fins a diluir el melodramatisme inherent a la partitura i desinflar-lo. I això és el que passa, penso, amb la lectura que fa Marc Piollet des del fossat orquestral. Hi ha refinament, subtilitat i irisacions matisades en el seu treball davant del conjunt instrumental del Liceu, però a aquesta Bohème li falta tremp, visceralitat i urpa verista, per accentuar el melodrama romàntic que hi ha al darrere.

La producció de tot un veterà com Jonathan Miller és de manual. El director britànic, que va aparèixer a saludar en un estat d’envelliment molt notori (farà 82 anys el proper juliol), havia dirigit a Santa Maria del Mar una versió escenificada de la Passió segons sant Mateu, però mai una òpera al Liceu (!). La seva Bohème, tot i estar ambientada a principis de la dècada dels 30’ del segle XX, és clàssica i funciona, i Miller demostra dirigir partitura en mà perquè està atent a totes les inflexions de la partitura, que demanen una traducció gestual precisa i concisa, sense trair res de l’original. I l’escenografia i vestuari d’Isabella Bywater i la il·luminació de Jean Kalman contribueixen a l’excel·lència de la proposta.

A l’escenari, hi havia molts debutants i, per tant, molt d’interès en sentir algunes de les veus protagonistes. Començant pel Rodolfo de Matthew Polenzani, tenor de veu homogènia, ni bonica ni lletja, de bona línia i generós en l’emissió, sobretot al tercer i quart quadres.

Tot i  cantar bé i matisant totes i cadascuna de les frases, la Mimì de Tatiana Monogarova peca de ser una cantant amb un registre molt poc adequat per al paper. També cal dir que físicament sembla molt allunyada de la fragilitat trencadissa del personatge, però el principal problema, insisteixo, és una veu molt poc lírica i allunyada estilísticament del que reclama Puccini.

Nathalie Manfrino va ser una Musetta molt correcta escènicament, xamosa i picant, però la veu ni és bonica ni és interessant i hom vaticina que la seva serà una carrera més aviat curta.

El darrer debutant era Paul Gay, baix baríton de línia massa fluctuant, poc estable en el recolzament diafragmàtic, cosa que va repercutir negativament en una “Vecchia zimarra” decebedora.

Molt bé, en canvi, el Marcello d’Artur Rucinski i el Schaunard de David Menéndez, dos barítons ja coneguts al Liceu i que van exhibir musicalitat i expressivitat a mans plenes. Si Rucinski tendeix a uns aguts lleument oberts, el centre és robust i els greus hi són. I Menéndez ha arrodonit molt més el timbre noble i lluminós que sempre ha caracteritzat la veu del baríton asturià.

PS: Abans de començar la funció, una pantalla gegant projectava els noms i logotips de les empreses i particulars que exerceixen el mecenatge al Liceu. I, poc abans d’apagar-se els llums, es va projectar un tràiler de La flauta màgica amb què s’acabarà aquesta temporada. Tan poques entrades venudes hi ha per a aquest espectacle (d’altra banda meravellós)? Cal que un teatre d’òpera faci el mateix que fan els cinemes anunciant les properes estrenes per enllaminir futurs espectadors? Algú sap si aquest recurs l’utilitzen actualment d’altres teatres del món? Confesso que la idea no m’agrada... i dubto que hi hagi algú que “piqui” amb un recurs així...