IL RÈ PASTORE A PALAU 100

Suposo que el reclam per vendre aquest Re pastore al Palau de la Música era la presència de Rolando Villazón en el rol d’Alessandro: de fet, la versió en concert de la segona òpera que Mozart va escriure per a la cort arquebisbal de Salzburg s’integrava dins del cicle Grans Veus de Palau 100. Però heus aquí com el reclam va ser la nota dissonant de la vetllada, perquè la resta va estar magnífica.

Cal recordar que, a l’estat espanyol, aquesta òpera va aparèixer per primera vegada precisament al Palau de la Música, el 1992, per iniciativa d’Amics de Mozart. I el 2006 es va representar escenificada a Oller del Mas (al Bagès) amb direcció musical de Gueràssim Voronkov i escènica de Roger Alier.

Ara ha estat William Christie, davant de Les Arts Florissants, el director d’una versió enèrgica, amb temps àgils, imaginació i improvisacions entre els excel·lents músics que formen part del conjunt instrumental i reduint els recitatius secs, cosa que s’agraeix en una lectura no escenificada, tot i que els cantants actuaven sense partitura i amb moviment escènic.

Precisament, l’equip vocal va estar a l’alçada de les expectatives: Martina Janková va ser un Aminta sensible i molt musical, de timbre suficientmemt vellutat i amb gust exquisit amb pàgines tan cèlebres (l’única de la partitura, tot s’ha de dir) com “L’amerò sarò costante”, amb l’obligat de violí que segurament Mozart va escriure per a si mateix. Virtuosa i portentosa en les agilitats, Regula Mühlemann va ser una Elisa formidable en tots els sentits, i va saber transmetre la calidesa de la seva part. Una òpera d’aquestes característiques té la clàssica estructura metastasiana, amb rols per a primo uomo, prima donna i seconda donna i second’uomo, cosa que no vol dir que les parts de Tamiri o d’Agenore siguin menys exigents, al contrari. El que passa és que tenen menys àries, però tant Angela Brower com Emiliano González Toro (amb algun problema en l’atac als sobreaguts a "Sol può dir come si trova") van exhibir exquisidesa al servei de la deliciosa partitura.

La nota discordant va ser un Rolando Villazón fora d’estil, descontrolat i lluny de les alegries que ens han reportat les seves interpretacions mozartianes en disc (Così fan tutte, Don Giovanni i una selecció d’àries de concert). Afinació dubtosa, agilitats a batzegades i recitatius cantats com si fossin rancheras, a més de les “gracietes” marca de la casa van produir més aviat vergonya aliena. Tanmateix, gran part de l’auditori va aplaudir dempeus, entusiasmats pel que devien creure que era la veritable estrella de la vetllada. L’èxit va ser per als altres, perquè l’Alessandro de Villazón és de les pitjors coses que li hem escoltat. Esperem que no es repeteixi.