LOHENGRIN I KONWITSCHNY GUANYEN DE NOU LA PARTIDA

Amb el Lohengrin dirigit escènicament per Peter Konwitschny no s’hi val a badar. El simplista es fixarà, tan sols, en la visió reducconista i anecdòtica: uns nens a una aula d’escola de principis del segle XX.

Però n’hi ha prou amb una escena, amb un giny aparentment insignificant però genial que constitueix la tesi del muntatge: tan discutible com es vulgui però indiscutible al capdavall. Em refereixo a l’aparició de Gottfried, el germà d’Elsa, al final de l’obra. El nen (un nen!) es presenta als qui amb la seva estultícia han fet fora Lohengrin vestit de militar: qui no entén a les bones ho farà a les males, com ens deien quan érem petits. Potser això és el que dóna resposta a les dictadures. I ja sabem que Wagner i la seva música van servir com a banda sonora d’una de les dictadures més vergonyants del segle XX.
Konwitschny, doncs, fica el dit a la llaga en la reposició de l’espectacle al Liceu, a finals de la temporada 2005-06. Sens dubte, aquest és un dels muntatges més rodons dels vistos al teatre barceloní els últims anys. I s’ha presentat, una vegada més, amb polèmica. Però també amb una cura molt especial en el terreny estrictament musical, gràcies a la direcció de Sebastian Weigle.

Ell ha estat sense cap mena de discussió (ara no) el millor director musical de la temporada liceista, capaç d’amotllar-se al llenguatge de Berg, de Mozart, de Korngold i ara del sempre exigent Wagner. Un Wagner líric però també contundent, com la gran escena entre Ortrud i Telramund al principi del segon acte. Gran rendiment, doncs, el de Weigle al capdavant d’un bon repartiment i d’una orquestra i cor titulars del Liceu que també acaben la temporada amb un notable més que alt.