15.12.06

COMENTARI D'UN EDITORIAL

Com amenaçava fa uns quants dies, volia fer uns comentaris a l’editorial de l’últim número d’Ópera actual. Ho faig a continuació i sobre la base del mateix text.
Vagi per endavant la meva admiració i respecte per a una publicació que considero de referència, que me l’estimo personalment per col.laborar-hi (des del seu segon número) i per haver-hi treballat “manualment”: mai millor dit perquè, quan exercia les tasques de coordinació de la secció discogràfica i d’actualitat, ens passàvem tardes retallant i enganxant els articles per dur-los a impremta: érem ben lluny del Macintosh, del Photoshop, del Quark-Press i de les delícies informàtiques que avui fan d’Ópera actual no només una revista bona sinó una revista bella. Cap recel, per tant, cap a qui hi ha al darrere i que dia sí i dia també aconsegueixen tirar la publicació endavant. Ara, sembla que ha desembarcat a Nova York i li auguro èxit a la resta dels Estats Units. Amb tot, discrepo obertament de l’editorial que obre el número de desembre i que no em puc estar de contestar. A risc de fer-me antipàtic. Ja hi estic acostumat.

* * * * *

NUEVA DRAMATURGIA: IMAGINACIÓN Y RESPETO
(Editorial de la revista Ópera actual, nº96, desembre 2006, p. 5)

Debemos volver a insistir desde ÓPERA ACTUAL sobre un tema en el que siempre hemos defendido: el valor de la ópera como un acontecimiento cultural de primera magnitud SUPOSO QUE PER “PRIMERA MAGNITUD” NO S’ENTÉN “ELITISTA”: A AQUESTES ALÇADES, SERIA CONTRAPRODUENT en el que el respeto al compositor y al libretista, además de al público, debe ser absoluto. PRECISAMENT, COM A “ACONTECIMIENTO CULTURAL”, EL RESPECTE HI HA DE SER A PARTIR D’UNA INTERPRETACIÓ DE L’OBRA QUE VAGI MÉS ENLLÀ DE L’EVIDÈNCIA. AIXÒ TAMBÉ ÉS RESPECTAR EL PÚBLIC, A QUI SE LI HAN D’OFERIR PRODUCTES DE QUALITAT QUE L’AJUDIN A PENSAR I A REPLANTEJAR-SE EL MÓN QUE ENS ENVOLTA A PARTIR DE LA PRÒPIA OBRA D’ART: ALTRAMENT, ÉS DONAR CARNASSA. Otra cosa es que en las nuevas producciones se apueste por una dramaturgia que innove y que actualice, pero siempre desde el respeto a la obra en sí misma y no como sustento de una proyección artística personalista e individualizada por parte del director artístico, fruto de intereses mercantilistas o de problemáticas muy particulares, cuando no de neurosis, más propias de un gabinete psiquiátrico. JA COMENCEM AMB ELS INSULTS! CERTAMENT, HI HA ARTISTES QUE PROVOQUEN DE MANERA GRATUÏTA I DELS QUE DISCREPO OBERTAMENT. PERÒ COM A MÍNIM NO AVORREIXEN AMB CROMOS KITSCH. “PROYECCIÓN ARTÍSTICA E INDIVIDUALIZADA”? BÉ, VASARI DEIA QUE UN DELS COMPONENTS DE L’OBRA ARTÍSTICA ÉS LA “GRAZIA”, ÉS A DIR, LA CAPACITAT DE L’OBRA PER MOSTRAR LA PETJA DE L’ARTISTA, EL SEU ESTIL I PERSONALITAT ESPONTANIS. AFEGEIXO JO: A RISC D’EQUIVOCAR-SE. PERÒ DEIXEM, ALMENYS, QUE HO PROVI…
En este número de ÓPERA ACTUAL, el nuevo director general del Metropolitan Opera House de Nueva York incide con crudeza sobre esta corriente dramatúrgica que él localiza en Europa, fórmula que también invade algunos de los coliseos españoles. UI, UI, UI, AIXÒ EM RECORDA ALLÒ DEL RAMSFELD I LES SEVES REFERÈNCIES DESPECTIVES CAP A LA “VELLA” EUROPA… En la entrevista con Franco Zeffirelli que incluimos a propósito de la inauguración del curso de La Scala con su nueva Aida --uno de los directores de escena más admirados, prestigiosos y respetados del mundo, de estética plenamente conservadora PLENAMENT? INSULTANTMENT, DIRIA JO. EM SEMBLA QUE VISCONTI, DE QUI COPIA FLAGRANTMENT MÉS D’UNA IDEA (RECORDEU AQUELLA TRAVIATA AL CINEMA?) ES DEU ESTAR REMOVENT A LA SEVA TOMBA. ELL NO ERA CONSERVADOR I VA TENIR ZEFFIRELLI COM A DEIXEBLE… EN VA APRENDRE BEN POC, EM SEMBLA, se ofrece un punto de vista muy claro sobre la labor que debería asumir cualquier profesional de la dirección teatral ante el género lírico y, cómo no, el propio teatro que encarga un nuevo montaje. Una actitud, esta última, que debería darse con mayor responsabilidad en los teatros públicos DE QUÈ PARLEM QUAN AL.LUDIM A LA RESPONSABILITAT? AIXÒ ÉS UN ASSUMPTE MOLT SERIÓS! I SOBRETOT SI PARLEM D’UN TEATRE PÚBLIC. L’ART SUFRAGAT PER TOTS HA DE TENIR UNA FUNCIÓ SOCIAL, I NO PURAMENT ORNAMENTAL. EL METROPOLITAN ÉS UN TEATRE PRIVAT. DONCS ENDAVANT AMB ELS CROMOS! PERÒ A LA MAJORIA DE TEATRES EUROPEUS I PÚBLICS, AIXÒ ÉS INTOLERABLE. I LA RESPONSABILITAT DELS DIRECTORS ARTÍSTICS RAU PRECISAMENT EN EQUIVOCAR-SE, SI CAL, PERÒ ASSUMINT ELS RISCOS OPORTUNS. LA FUNCIÓ SOCIAL EN L’ART RAU EN LA RELACIÓ QUE L’OBRA ESTABLEIX AMB L’AUTOR, EL RECEPTOR, LA REALITAT I LA TRADICIÓ. LA FUNCIÓ SOCIAL VOL DIR QUE L’OBRA ARTÍSTICA NO ÉS UNA CREACIÓ SINÓ UNA RECREACIÓ CRÍTICA, ARGUMENTADA I ORIENTADORA DEL MÓN QUE VIU L’ARTISTA. L’ARTISTA INTERPRETA EL MÓN QUE L’ENVOLTA I POT FER-HO A PARTIR DE ZERO O ESTABLINT UN PONT DE DIÀLEG AMB UNA OBRA CLÀSSICA. I AQUESTA OBRA CLÀSSICA HAURÀ DE SER (RE)INTERPRETRADA EN FUNCIÓ DELS PROBLEMES I VIVÈNCIES SOCIALS DEL TEMPS QUE VIU L’ARTISTA. QUE PODEN SER CONVULSOS. O QUE PODEN SER MERAVELLOSOS. L’OBRA D’ART, AIXÍ, S’ESTABLEIX COM A DIALÈCTICA I NO COM A PETRI DISCURS ÚNIC, aunque el ejemplo estadounidense nos deje claro que, cuanto mayor es la financiación privada, los experimentos teatrales hay que medirlos al detalle ÉS CLAR, QUI PAGA MANA, OI? y, viceversa, a mayor financiación pública, algunos teatros ofrecen libertad total para que el artista haga y deshaga sin cortapisas de ningún tipo, ni siquiera el respeto por el compositor, por el libretista ni por el público. A este respecto, pocas expresiones pueden ser más duras y directas como la expuesta por Peter Gelb desde Nueva York refiriéndose a las citadas producciones de dramaturgia innovadoras como Eurotrash (Eurobasura). AIXÒ SÍ QUE ÉS INSULTAR. Gelb ponía como ejemplo el Rigoletto de Munich en el que la mayoría de los personajes aparecían convertidos en simios D’ACORD, ES PODEN COMETRE EXCESSOS. PERÒ DE VEGADES ELS EXTREMS ES TOQUEN .UN “RIGOLETTO” AL PLANETA DELS SIMIS POT RESULTAR TAN PATÈTIC COM UN MUNTATGE DE ZEFFIRELLI A L’ARENA DE VERONA. AIXÒ ÉS CIRC, PURA EXHIBICIÓ DE MITJANS, SENSE CAP MENA DE DISCURS AL DARRERE. TOT DISCURS S’HA DE SABER ARGUMENTAR, el mismo que utilizaba ÓPERA ACTUAL para ilustrar un exhaustivo artículo del experimentado crítico Marcelo Cervelló (ADMIRADÍSSIM MARCEL, DE QUI TANT PODEM APRENDRE… PERÒ AIXÒ NO VOL DIR QUE NO S’HI PUGUI DISCREPAR OBERTAMENT). EN TOT CAS, UTILITZAR EL NOM D’UN CRÍTIC DE PRESTIGI ÉS PARAPETAR-SE COVARDAMENT PER DEFENSAR UN ARGUMENT AMB EL QUE NO ESTIC GENS D’ACORD sobre el exceso de poder de los directores de escena en el quehacer operístico europeo. Peter Gelb ha dejado claro que este tipo de producciones no están en el horizonte del nuevo Met ALLÀ ELLS!!!!!, y asegura que la audiencia neoyorquina es lo suficientemente inteligente como para rechazar unas producciones escandalosas y concebidas de forma tan pobre. EL QUE A MI EM SEMBLA ESCANDALÓS ÉS QUE ELS LLIBERALS “NEOCONS” ES PERMETIN LA BARRA DE JUTJAR I POSTULAR SOBRE EL QUE ES FA A EUROPA I QUE A SOBRE DEFINEIXIN ELS ESPECTACLES QUE ES FAN AL VELL CONTINENT COM A “EUROTRASH”… QUI SÓN ELLS PER JUTJAR? Los directores que firmarán las nuevas producciones del principal coliseo estadounidense serán profesionales cuya reputación se ha cimentado por sus propuestas imaginativas en favor de la ópera que se presente JA VEUS…; por esto se entiende que su fidelidad al libreto y a la propia música es una exigencia que establece el propio teatro en su encargo. PERÒ DE QUÈ PARLEM QUAN ES FAN REFERÈNCIES A LA FIDELITAT? Esto pone en clara evidencia a los directores artísticos de los teatros de ópera europeos que basan la popularidad de sus teatros, no en la modernidad y en la adecuación de sus producciones, sino en todo lo contrario. Y volvemos a lo de siempre: cuanto más escándalo, mayor notoriedad en los medios de comunicación AQUEST ÉS EL TÒPIC, PERÒ LA REALITAT NO ÉS AIXÍ y, por lo tanto, más publicidad para el teatro y un aumento de la popularidad del género y del interés del público. EM SEMBLA QUE, EN PART, D’AIXÒ ES TRACTA: L’ÒPERA ÉS UN ART VIU, NO PAS UNA RELÍQUIA MORTA AMB OLOR DE NAFTALINA. NOMÉS LA MANTINDREM REVIFADA A PARTIR DE NOVES PROPOSTES QUE TREGUIN, SI CONVÉ, EL DEBAT AL CARRER. POTSER DETERMINATS DIRECTORS ESCÈNICS S’EQUIVOQUEN, PERÒ COM A MÍNIM LA GENT NO AVESADA A ANAR A L’ÒPERA SABEN QUE HI HA OBRES D’ART QUE S’ANOMENEN LE NOZZE DI FIGARO, LA VALQUÍRIA O TOSCA Parece ser que de lo que se trata es de que los medios hablen de lo ocurrido la noche anterior y, lamentablemente, dedicarán más líneas si ha habido escándalo D’ACORD: PERÒ AIXÒ ÉS CULPA, EN TOT CAS, DE DETERMINATS MITJANS DE COMUNICACIÓ que si todo ha discurrido dentro de los parámetros del buen gusto, I QUÈ ÉS EL BON GUST? NO EL CONFONEM, DE VEGADES, AMB ALLÒ QUE NI FA PESSIGOLLES I QUE ENS DEIXA TRANQUILS? ÉS DE MAL GUST UNA PEL.LÍCULA COM SALÒ DE PASOLINI O FUNNY GAMES DE HANECKE? SÓN REALITZACIONS ARTÍSTIQUES TERRIBLES, INCÒMODES... QUE NO PODEN "AGRADAR" DE MANERA OBJECTIVA, COM TAMPOC POR AGRADAR OBJECTIVAMENT EL GERNIKA DE PICASSO O LES PINTURES NEGRES DE GOYA... I TANMATEIX SÓN TAN NECESSÀRIES I ENS INTERPEL.LEN TANT... I ENS INCOMODEN TANT...!!! aunque también se haya conseguido el éxito por este camino. Vende la basura y el morbo. EN TOT CAS LA CULPA SERIA DE QUI CONSUMEIX LES ESCOMBRARIES, NO DE QUI LES PRODUEIX.
Sorprende y escandaliza A AQUESTES ALÇADES, JO JA NO M’ESCANDALITZO PER RES ARTÍSTICAMENT PARLANT comprobar cómo la mayor parte de los directores artísticos de los coliseos y festivales europeos no asumen ninguna responsabilidad sobre las producciones que contratan MÉS DE LES QUE ES POT PENSAR. Si un cantante o director recibe un gran abucheo por su trabajo, está claro que no vuelve a ser contratado a no ser que recupere el prestigio profesional con nuevos éxitos; mientras que un director de escena puede pasear sus fracasos y escándalos como si se tratasen de condecoraciones y repetir en las temporadas siguientes sin recuperar el prestigio perdido. La creatividad es una cosa, así como la contemporaneidad de las producciones modernas, la imaginación o la adecuación de las obras a otros momentos históricos, pero no se puede olvidar que se reproduce una ópera de Mozart, Verdi, Puccini o Wagner, nada más y nada menos que eso. EL TEMA NO RAU EN LA MATERIALITZACIÓ HISTORICISTA O SI EL VESTUARI HA DE SER “D’ÈPOCA” O NO (JA EN TEMPS DE MONTEVERDI ORFEO ANAVA VESTIT COM ELS GONZAGA I LES “MADONNE” DE RAFAEL ANAVEN VESTIDES I PENTINADES COM A DAMES FLORENTINES). EL PROBLEMA ÉS QUE HI HA GENT QUE NO ACCEPTA, PER EXEMPLE, QUE ELS PROBLEMES DE LA COMTESSA D’ALMAVIVA SÓN ELS MATEIXOS, POSEM PER CAS, QUE POT TENIR AVUI UNA DONA MALTRACTADA, PSICOLÒGICAMENT I FÍSICA. QUAN TREIEM A LA COMTESSA EL MIRINYAC I LA PERRUCA INNOCENTS I DISTANTS EN EL TEMPS I LA VESTIM AMB MINIFALDILLA VEIEM LA NOSTRA VEÏNA, LA NOSTRA DONA O LA NOSTRA GERMANA… I, ÉS CLAR, AIXÒ INCOMODA. ÉS CLAR QUE TAMBÉ LA PODEM DEIXAR AMB PERRUCA I MIRINYAC I CONTRIBUIR QUE LA POSADA EN ESCENA EXPLIQUI COSES CLARAMENT ELOQÜENTS I DECOFDIFICABLES DES DE LA PERSPECTIVA CONTEMPORÀNIA. EL PROBLEMA NO ESTÀ EN UN DECORAT O EN UN VESTIT, SINÓ EN EL DISCURS, EN EL CONCEPTE: QUE ENS HA EXPLICAT EL REGISTA. O, SOBRETOT, COM HA CONTRIBUÏT PER A UNA MILLOR ENTESA DE L’OBRA EN RELACIÓ AL MÓN QUE VISC I AMB EL QUE VIVIA EL COMPOSITOR I LLIBRETISTA EN EL MOMENT D’ESCRIURE L’ÒPERA?
D’ALTRA BANDA, NO OBLIDEM QUE, D’ACORD AMB LA DEFINICIÓ QUE DÓNA TATARKIEWICZ SOBRE L’ART, AQUEST NO NOMÉS HA DE DELECTAR, SINÓ QUE TAMBÉ POT I HA DE PRODUIR UN XOC. AL CAPDAVALL, ES TRACTA DE DESVETLLAR UNA EXPERIÈNCIA ESTÈTICA. I AQUESTA POT SER BELLA, LLETJA O SUBLIM, LES TRES ÚNIQUES CATEGORIES POSSIBLES I PLAUSIBLES.
Por otra parte, tampoco se puede olvidar que, mientras se expulsa al público tradicional de los teatros, no se consigue por estos medios atraer a un público joven AIXÒ ÉS MENTIDA, MENTIDA I MENTIDA!!! que es incapaz de entender propuestas que requieren un diccionario personalizado del regista de turno y su problemática JUSTAMENT, AQUESTA ÉS LA PARAULA: “PROBLEMÁTICA”. L’ART PLANTEJA PROBLEMES, QÜESTIONS. L’ART INTERPEL.LA. I HI HA DUES MANERES DE GAUDIR-LO/ENTENDRE’L: L’AÏLLACIONISTA I LA CONTEXTUALISTA. GAUDIR L’ART AÏLLADAMENT ÉS UNA OPCIÓ, PERÒ CREC QUE LA MILLOR RAU EN EL CONEIXEMENT CONTEXTUAL I NOMÉS AIXÍ ES POT ENTENDRE UNA OBRA DETERMINADA. NOMÉS AIXÓ PODEM (RE)DESCOBRIR ALLÒ QUE CREIEM CONÈIXER A FONS PERÒ QUE EN EL FONS SEGUEIX SENT UN PERFECTE DESCONEGUT. ÉS BO CONÈIXER EL CONTEXT DE DIE SOLDATEN, PERÒ TAMBÉ EL DE TOSCA PER VEURE/ENTENDRE QUE POTSER EL REGISTA DE TORN, POTSER AGOSARAT I POTSER ARRIBANT A UN POR EQUIVOCAT, HA SEGUIT UNA RUTA COHERENT AMB AQUELL CONTEXT. HI ESTIGUEM O NO D’ACORD A POSTERIORI, cuando además a nadie -con una mente medianamente normal- le interesa presenciar esos ejercicios de onanismo público. NO CREC QUE SIGUI ONANISME: GADAMER DEIA QUE L’OBRA D’ART ÉS EL RESULTAT DE TRES PROCESSOS: JOC, SÍMBOL I FESTA. EL JOC IMPLICA PARTICIPACIÓ, EL SÍMBOL LA COMPENETRACIÓ DIALÈCTICA A PARTIR DE LES DECODOFICACIONS DELS SIGNES; I LA FESTA EQUIVAL A LA VIVÈNCIA D’UNA DETERMINADA EXPERIÈNCIA ESTÈTICA, SIGUI LA QUE SIGUI. Ése tampoco es su mundo. L’ÒPERA NO HA MORT. VISCA L’ÒPERA!!!

6 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Completament d'acord. Caldria, això sí, que tant l'editorial com en Radigales poséssiu més exemples per acabar d'entendre els dos arguments. Però s'enten el que diu i penso que l'editorial de la revista es retrograda, Es una llastima perque es una gran revista, que jo segueixo (sóc subscriptor) des de fa tres anys. I es una bona revista. Ja se sap que no es pot estar d'acord amb tothom. Pero com a minim benvinguda sigui la discrpepancia!!!!!
Joan

1:32 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

No he tingut l'ocació de llegir l'editorial però en Jaume la hi posa amb els seus comentaris. No caloblidar que mentre no canviïn les coses, les revistes d'òpera són allò més conservador del món editorial musical, ja de per si molt conservador. Per tant, alguns comentaris estan produïts per aquesta orientació difícil de canviar. D'altra banda, el recurs d'anar intercalant comentaris és un pèl massa agressiu perquè el destinatari no pot respondre en el mateix moment...

Xosé Aviñoa

3:14 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Com a l'amic Jaume, l'editorial em va incomodar per l'apreci que tinc a la revista (i on també hi col·laboro, diguem-ho tot), tot i que no és el primer cop que expressa opinions molt discutibles pel que fa a les posades en escena. En Jaume entra molt en un discurs més teòric que a un servidor no li pertoca, però m'agradaria fer un parell d'apunts.
Primer, l'exemple del Met i en Peter Gelb. Un servidor el va entrevistar extensament fa uns mesos (va sortir publicada a l'Avui) i va repetir un discurs que ha anat fent un cop i un altre en diversos mitjans i que no és exactament el que cita l'editorial. Per descomptat, el Met mai farà un Rigoletto amb micos, però si algú es fixa en qui ha fitxat per a les noves produccions de les properes temporades, els noms són, en una gran majoria, directors de teatre amb poca o nul·la experiència en òpera. Això, per descomptat, no és ni bo ni dolent en si mateix, però la intenció confessada de'n Gelb és obrir l'espectre i modernitzat (sense excessos) les posades en escena, per atreure un públic més jove. Perquè el del Met si que és iaio.
Segon punt: estic fins al monyo de la falsa dicotomia entre muntatges tradicionals i moderns. El Rigoletto dels micos de la Doris Dorrie és una porqueria, i l'Aida megalòmana del Zeffirelli també.
xavier cester

7:58 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

La problemàtica creació-interpretació de l’obra d’art fa dècades que s’arrossega per la cultura occidental, i crec que l' editorial parla d'interpretació i tu una i una altra vegada parles de creació. Ha de crear Konwitschny quan interpreta Verdi? Aquest és el debat. Perquè si fem cas de les teves afirmacions, l’única cantant que (re)crea en interpretar és la Ewing, i així li va. Konwitschny o Bieito no creen a partir d’un text per fer la seva interpretació, com quan treballes una obra de teatre. El teatre de prosa permet fer adaptacions; de fet, així funciona, però l’òpera te un substrate que és sagrat: la partitura. I és això el que dóna –o hauria de donar- el tempo de l’acció, de la música, el gest i, en suma, la proposta dramatúrigca. I aquest no és el cas de Konwitschny ni, molt menys, la de Bieito (entre tots dos hi ha un mon de diferència). Ja sé que a l’editorial en qüestió es tendeix a pensar en cromos versus lavabos, però aquest no és l’enfocament. El que sí em sembla positiu és que el debat funcioni, que s’articuli. Estic d’acord molt més amb les teves afirmacions –en general- que amb les de l’editorial –en general-, però, la veritat, li trobo molta raó al Gelb i t’asseguro que ell no està pensant en cromos. Crec que son molts els directors artístics europeus irresponsables en deixar que l’òpera es transformi en un dinosaure, però la música ha de manar en tot això, mai les idees d’un director d’escena.

9:13 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Noi, Jaume, has quedat ben descansat després d'això. No obstant crec tens molta raó. Tota. Tan horribles són els "cromos" que comentes com els muntatges "marcians", on la música i el llibret d'una òpera són una simple excusa per a què un director escènic il·luminat pugui projectar les seves neures, psicosis, obsesions i molts etcèteres.
Personalment, com a intèrpret, he hagut de patir algún muntatge "marcià" que fan que aquells que hem de defenesar un paper vocal dalt de l'escenari ho fem amb una motivació molt baixa. Cal pensar que al cap i a la fí, l'òpera s'ha de cantar, i aquí el cantants tenim quelcom a dir. En aquest sentit, per a un cantant és més fàcil interpretar un rol des d'un "cromo" que des de "mart", ja que el "cromo" és neutre i tens molta més llibertat per fer-te el teu personatge. No obstant, on he gaudit de debò és en les propostes agosarades, però coherents en elles mateixes i amb l'obra.

Jordi Casanova i Barberà, tenor

10:26 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Veig que el tema "punxa". A mi em sembla que hi ha unes bases clares: per una banda tots els pintors han representat subjectes històrics anteriors amb una contextualització a la societat amb que viuen, pertant té una lògica que les òperes representin o bé el temps en què les situa l'argument o bé en el temps que el creador llibretista o el creador compositor les han escrit. El repte és fer-les vives i això s'aconsegueix amb una perfecta acció com a actors dels cantants i a més que cantin bé, i aquest és un punt difícil. Es més fàcil canviar d'època i així queda més clara la petja del director d'escena que sovint no té cap problema en situar-se a la mateixa alçada que llibretista i compòsitor, quan crec que hi ha d'haver una diferència de pes entre els que han creat una obra i el que aprofitant-se d'aquesta creació pot obrir un ventall que va des de la re-creació a una simple manipulació. Si el director d'escena és tan gran té carta blanca (p.e. Peter Brook amb la seva Carmen) però el problema vé quan a personatges amb cultura escassa, amb poc coneixement del món de l'òpera, els donen aquesta carta blanca. Els Shakespeare que feia la Royal Shakespeare Company, o els de Gielgud o LaWRENCE Olivier, eren històrics i a la vegada vius. En òpera aquesta veritat també és possible. Hi ha operes que s'hi presten - he vist dues versions ben diferents però igualment vàlides del Sant Francesc d'Assis de Messiaen, Strauss, Janacek i Hindemith donen molt joc també - i d'altres que no, que si, apart del valor musical, s'actualitzen encara queda més clar que tenen arguments obsolets (les històriques de Verdi, de Donizetti, la misogínia de la Flauta màgica...). JMB

7:49 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home