NOTES DE BLOG/C

Ú- Els segons repartiments del Gran Teatre del Liceu tenen una alçada perfectament amottlable als primers. El cas de Lucia di Lammermoor ha estat emblemàtic: Mariola Cantarero ha fet la que, per a mi, ha estat la seva i més segura prestació liceista en el rol titular de l’òpera donizettiana. Al seu costat, un impecable Tito Beltrán i l’incomprensiblement poc “explotat” Àngel Òdena, de timbre molt més incisiu que Michaels-Moore com a Enrico.

DOS- Entrevisto Roberto Alagna. I diu una frase contundent en excés: “El públic sempre té raó”.

TRES- Esplèndida Cançó d’amor i de guerra a Sabadell. Gran Eloi de Carles Cosías i definitiva revel.lació de Carles Daza com a Avi Castellet.

QUATRE- Entrevisto Josep Bros. Li pregunto per la frase d’Alagna. Bros és taxatiu: “No, el públic no sempre té raó”. I es posa molt seriós. Hem parlat de la Ciofi i el “buuuh!” del talibà de torn. Per cert, en una temporada Bros debuta cinc papers, entre d'altres el Werther de Massenet a Nàpols. Cap a Nàpols!

CINC- Més sobre Patrizia Ciofi: excel.lent la crítica de Pablo Meléndez-Haddad a l’últim número d’Ópera actual (desembre 2006)

SIS- Il barbiere di Siviglia de Paisiello posa punt final a l’onzena edició del Festival d’Òpera de Butxaca i Noves Tecologies de Barcelona. No sempre tot el que sha vist ha estat òpera en el sentit més estricte d’aquest terme. La reposició d’aquest Barbiere ens ha fet enyorar el desaparegut Teatre Malic. Bon nivell vocal. L’Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu ha de treballar més. Molt més.

SET- Més sobre Ópera actual: l’editorial del seu últim número és demencial. “Eurotrash”? Malament anirem si ens hem de fixar en el model de posada en escena “neokitsch” del Metropolitan. Sorprèn que una revista tan qualificada opti per una lína tan conservadora. Cert que molts registes i directors d’escena volen ser més papistes que el Papa. Però hi ha molta dramatúrgia en majúscula darrere de determinats plantejaments radicals. I, sí, sovint cal anar informat al teatre per poder decodificar les claus d’alguns espectacles. El paper passiu dels espectadors d’òpera s’ha de rellegar definitivament a un oblit. Prometo extendre’m al respecte en un proper article.

VUIT- A Mozartmania parlo de MOZART 22 i aviat ho faré del Tutto Mozart a càrrec de Bryn Terfel. Els reis (d’Orient) se m’han avançat aquest any, gràcies a la gent d’Universal que m’ha enviat el que puc considerar dos regals majúsculs.