12.12.06

I ARA QUÈ, SENYOR ALAGNA?

Deia en l’últim article d’aquest bloc/g, que en Xavier Cester m’havia d’explicar l’affaire Alagna a La Scala. Ens vam veure ahir al vespre al Palau i entre àries de Nebra i Händel a càrrec de la sempre exquisida María Bayo, me’n va fer cinc cèntims. Lògicament, vaig al.lucinar i recordar al mateix temps el que feia quinze dies justos el mateix Roberto Alagna em va dir a l’entrevista que vaig fer-li (i que podeu sentir des del web) a Una tarda a l'òpera : “El públic sempre té raó”.

En tot cas, he decidit explicar-vos els “fets” de La Scala mitjançant aquest extracte de premsa d’un diari italià:
(http://www.ansa.it/opencms/export/site/visualizza_fdg.html_2052917213.html)

Roberto Alagna, infatti, ha lasciato il palcoscenico subito dopo l'aria 'Celeste Aida' fischiata da una parte del loggione che non ha gradito i suoi commenti sui giornali sull' apprezzamento del pubblico. E così il mezzosoprano Ildiko Komlosi si è trovata in scena a fare "un duetto da sola" come ha detto lei stessa. La musica non si è mai interrotta, e quando ormai "eravamo ben oltre il segnale rosso dell'emergenza" (come ha ammesso il direttore d'orchestra Riccardo Chailly) la direzione di palcoscenico ha gettato in scena Antonello Palombi, che fa parte del secondo cast dell'opera. Con addosso un paio di jeans e una camicia neri ("Radames veste Prada" ha commentato qualcuno), il tenore umbro è entrato in scena fra i "vergogna" rivolti dal loggione ad Alagna che non si è ripresentato. Lo spettacolo è così andato avanti con il primo tempo (che include il primo e il secondo atto) con applausi e un pubblico perplesso per quanto stava succedendo. Dopo l'intervallo è stato il sovrintendente Stephane Lissner a salire sul palco e a "manifestare il rincrescimento" del teatro per quanto era successo e a ringraziare Palombi, arrivato in scena senza riscaldamento e senza aspettarselo.
“Ho capito che toccava a me quando mi hanno preso e buttato in scena" ha detto poi. Intanto Alagna, dopo aver parlato con il sovrintendente Lissner (sono possibili penali per quanto è successo) ha lasciato il teatro. "Ho cantato in tutto il mondo e ho avuto successo - ha commentato Alagna - ma di fronte al pubblico di questa sera mi sembrava di essere fuori dal mondo. Il pubblico vero, quello con il fuoco, con il sangue, quello non c'era
".
Ah no? “Non c’era”? Aleshores, Monsieur Alagna, de quin públic parla quan vostè afirma que “sempre té raó”? Del que l’ovaciona a qualsevol preu? Jo em pensava que les dictadures només eren militars, no artístiques. Cert que determinats sectors del públic superen els límits de la mala educació amb els seus sorolls, xiulets o comentaris fora de to. Però vostè és un professional, que cobra (i molt) per entomar els xàfecs quan convingui. Vostè canti i després manifesti el seu desacord amb aquest públic, si convé exigint-li explicacions per la seva conducta. Però canti, que és la seva feina.

En tot cas, no faci el tita ni el bocamoll i deixi d’omplir-se la boca de tòpics populistes. “Le public a toujours raison”. Ah, oui? Me l’imagino cridant aquesta mateixa frase des d’un balcó, vestit amb capa i amb el cap cobert amb gorra de plat, amb un mostatxet fi damunt del llavi i tapant-se els ulls amb ulleres de sol.

3 Comments:

Blogger Jaume Radigales said...

Jaume, et pots mirar el video d'avui -dimarts 12- del corriere, 7 minuts d'entrevista amb en Alagna...Jo no el defenso,però savia que el xiularien i em va sobtar que no fos ja a la primera...I l'ària és ideal quan vols carregar-te un tenor...Em diuen que va cantar pitjor que el 7 (per la ràdio tenia moments molt bons i altres menys....em diuen també que al teatre el volum no era descomunal -mai no ho ha estat, i per això més que per ser un líric el paper no era el més indicat per un retorn a la Scala després de la baralla amb en Muti, per colpa de la seva senyora esposa). Jo aniré el diumenge, suposo que amb en Fraccaro o amb en Palombi, i francament, un Alagna que canti mal o menys bé és sempre més interessant que aquests dos correctes i insípids tenors. Una abraçada,
jorge

2:15 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Si voleu veure el vídeo de l'entrevista de què parlava en Jorge aneu a: http://mediacenter.corriere.it/MediaCenter/action/player?uuid=21c7c0b4-8940-11db-8245-0003ba99c53b
Jaume

2:23 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Hola,
com es diu en aquests casos, jo hi era. Avui he llegit en alguns diaris que l'Alagna explica que abans de cantar ja hi havia xiulets. Mentida podrida. No sé com va cantar la 'prima', però diumenge va cantar la 'Celeste Aida' ni bé ni malament, es notava que anava a assegurar i el sí bemoll final el va clavar. Ara, sentir, se'l sentia, estava al final de la platea i la veu arribava sense problemes.
El tema és que la indiferència hagués estat la millor resposta, però quatre van cridar "bravo", i ja la tenim liada, perquè de seguida un altre grupet va començar a escridassar el tenorio. Res, però, de l'altre món (va ser, per exemple, un 10% de la cridòria que vam tenir al Liceu al famós Ballo calixtià). Va ser suficient perquè l'Alagna marxés.
Hipotesi personal: el teatre ja sabia que el divo podia fotre el camp, perquè si no no tenen un Radamès preparat entre caixes que surt als pocs segons de la fugida per donar a temps la rèplica a Amneris. No sé si anava amb texans (la miopia no dóna per més), però sí que anava amb pantalons i camisa negres. En tot cas, l'Alagna ha quedat retratat com a professional i artista, o, com es diu vulgarment, per la boca mor el peix.
Bé, els fidels bloggers del Jaume ara tenen més informació sobre un afer que, haig de confessar, em va fer petar de riure mentre el contemplava.
Salut
xavier cester

3:56 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home