11.12.06

ROSENKAVALIER A PARÍS

Rosenkavalier. És una “Zeitsoper”, una òpera del temps. Que hi reflexiona, a partir del propi art del temps que és la música. Una música encarnada en la seva representació plàstica i gestual a la vegada com és el teatre, art sintètic però que igualment es mou en aquesta mateixa dimensió temporal.
I és la Mariscala qui encarna precisament aquest temps que, inexorablement, s’escola. Ella fa poc per aturar-lo, potser perquè es llença a un cert buit, acomplerta la seva etapa de formació sexual del jove Octavian. Serà, però, Sofie, qui encarni les voluptuositats eròtiques de la Mariscala, com la Cecile de Volanges de les Liaisons de Laclos. I és que… no és una mica Merteuil la tal Marie Therese/Mariscala?

* * * * *

Amb aquestes idees al cap entrava ahir diumenge a La Bastille de París. La capital francesa bé val una missa… i sobretot una òpera. El viatge es justifica, per tant. I no hi fa res que un es llevi a tres quarts de cinc per pujar a un avió a les set del matí i tornar-lo a agafar a les deu de la nit després d’haver sortit del teatre a les 7 de la tarda. La funció començava a dos quarts de tres i abans vaig aprofitar per fer una ullada a algunes novetats bibliogràfiques a la FNAC de Les Halles, abans que la Mireia m’ensenyés el Village de Saint Paul i em posés al dia, mentre dinàvem al Petit Bofinger, de les últimes xafarderies parisenques.

L’objecte del viatge, però, era Strauss i el seu Rosenkavalier, però no tant pel muntatge de Herbert Wernicke (que ja havia vist a Salzburg el 1995) com per la presència d’Anne Schwanewilms, alfa i omega de la meva fugaç anada a París. en ocasió del recital que va oferir la temporada passada al Liceu, vaig titular la meva crítica a La Vanguardia: "La heredera", perquè em semblava precisament hereva de la tradició d'una Elisabeth Schwarzkopf. Era lògic que volgués sentir-la com a Mariscala. Me n'havia parlat, i molt bé, Rosa Samaranch, que va assistir a un assaig general del muntatge. I, oh decepció!: la Schwanewilms era “souffrante” segons paraules del regidor. També ho estava Elina Garanca, de qui n’esperava un gran Octavian. De fet, ella suplia la mezzo inicialment prevista (Vesselina Kasarova, també “souffrante” de feia dies) i finalment vaig tenir l’agradable sorpresa de sentir Daniele Sindram, un Octavian de bona i lluïda presència escènica i timbre amb el vellut just per al personatge, tot i que lleugerament impersonal.
Anne Schwanewilms va ser substituïda per Angela Denoke, soprano excepcional però que NO és LA Mariscala per molt que s’hi entesti. La seva Isolda, Jenufa o Marie de Wozzeck estan fora de discussió, però la Marschallin requereix una homogeneïtat tímbrica que justifica l’elegància del personatge. Cert que he sentit Mariscales impossibles (la nefasta Cheryl Studer), i que la Denoke és de notable alt, però la Mariscala no es canta ni s’interpreta: s’encarna. I aquest no és el cas de la Denoke.
Tot i que a Salzburg em va deixar indiferent, ara el muntatge em va agradar molt més: l’espectacle ha madurat. O potser sóc jo qui he madurat al costat d’una òpera com el Rosenkavalier, amb qui he conviscut d’una manera molt especial els últims dotze o tretze anys. “L’espai ha de ser un paisatge de l’ànima, esdevenir la metàfora del gust de la representació de si, de la relació amb el jo (…). L’espai teatral simbolitza la il.lusió a què es lliuren els personatges”, diuen Albrecht Puhl i l’enyorat Wernicke a les notes sobre la dramatúrgia de l’espectacle. Em sembla una bona idea, perquè aquell “paisatge de l’ànima” esdevé el temps, proragonista de l’òpera, i que no pot existir més que en la il.lusió, per exemple la que pot reflectir un mirall. D’aquí la complicitat dels miralls que reflecteixen espais impossibles fins que, al final de cada acte, se’ns recorda que assistim a la representació per antonomàsia: la teatral.
Deia més amunt que la cosa vocal va anar regular, sobretot després de la decepció que suposava no poder veure la Schwanewilms. No va ser l’únic decebedor, perquè la direcció de Philippe Jordan no va tenir la voluptuoistat esquizoide pròpia de la partitura: Rosenkavalier és una “conversa” i Jordan pretenia “acompanyar” sense ser còmplice de les paraules de Hofmannsthal. D’altra banda, Franz Hawlata va tenir un inici imprecís com a Ochs, tot i estar francament bé al segon acte i descomunal al tercer, amb les justes dosis de comicitat gràcies a la intel.ligent posada en escena que semblava respectar (de la mà de Hawlata) el que Strauss va comentar per carta a Hofmannsthal: “No oblidi que el públic també hauria de riure! Riure, no tan sols somriure…”. La resta del repartiment no va passar de la correcció.

* * * * *

Per uns moments, pensava que m’havia equivocat anant a París en un sol dia pel cansament que això suposava. I envejava sanament el meu amic i company de cuites crítiques Xavier Cester, que va anar a La Scala per a l’Aida del mateix dia. Dilluns al matí m’enviava un SMS: “Va ser fortíssim: l’Alagna va marxar després de la primera ària”. Aquest vespre ens veiem al Palau per al concert de María Bayo i Al Ayre Español. Espero que m’ho expliqui. En tot cas, crec que no em vaig equivocar, i és que una òpera com la de Strauss, de tan perfecta, sempre deixa un pòsit d’insatisfacció. Per cert, acaba d’exportar-se a l’estat espanyol la versió cinematogràfica de Paul Czinner (1961) i que recull la mítica funció del Festival de Salzburg dirigida per Herbert von Karajan (RCA). En escena, la gran Elisabeth Schwarzkopf. Ella sí ERA, sense cap mena de dubte, LA Mariscala. Atenció a l’estoig de cinc CDs que EMI acaba de treure en homenatge a la soprano recentment desapareguda: ningú s’ha de deixar escapar aquest producte, ideal per a un dissabte a la tarda. Per exemple.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

em temo que no estem gaire d'acord més que sobre el que és l'òpera i el que cal per cantar-la...La soprano de cognom difícil no canta sempre bé ni papers que li convinguin....El FIDELIO amb en Rattle va ser discret -i en una sala com ara el Châtelet....Molt millor la seva Carlotta de DIE GEZEICHNETEN, que ara es pot veure en DVD i que ha estat l'ùltima cosa que em va semblar digna de Salzburg..Però la veu també era per moments massa fràgil. Té la figura per la Marschallin, però no se´si la veu (tot i això, naturalment que la Studer és o era nefasta i que la Denoke no pot ser una bona elecció per la major part dels Strauss..De fet, tampoc no voldria sentir-la en Isolde, o n hi ha coses que no crec que estiguin al seu abast....La Marie de Wozzeck és el seu personatge ideal...Jo la vaig veure a CAPRICCIO i és com dius tu...i el paper és bastant equivalent a la Marschallin). I pel que fa a Mme Schwarzkopf, jo li tinc una gran admiració...quan més de lluny millor...Els seus recitals al Colón van ser memorables tot i els manierismes (desprès diuen de la Fleming) vocals i gestuals....D' a prop era més aviat insuportable...I aquest ROSENKAVALIER, amb una Jurinac tota espontaneitat (li vaig veure una grandissima Marschallin, potser l'única que pot competir en el meu record amb la de veu més maca Crespin i després, de seguida, la Fleming) i la deliciosa Rothenberg em recordo encara les gargallades de bona part del públic argentí que contemplava incrédul el film, amb tots aquells tics tipus Pujol: dir-li artificiosa ja als anys 60 era poc. Prefereixo sentir-la (no és el meu ideal tampoc la seva veu, prefereixo la Lehman o la vella i decadent Reining i em demano perquè -ja sabem la resposta, al menys pel que fa a discos i contractes- mai no la va gravar sencera la Della Casa -o jo no conec l'edició...). I ens demanem per la Victoria, que la va preparar per cantar amb en Schippers i es va retirar per una versió de concert..Quan li vaig preguntar em va dir (admirava moltíssim Mme Legge) "mira, si
se trata de un personaje 'fané' como lo hacen, ni estando fané yo me interesa". Crec que s'equivocava una mica, però la seva equivocació era correcta si partim d'un cert tipus de visió de la Marschallin, que no és el de la Lehman ni el de la Jurinac ni el de la Crespin, però sí una mica el de la Fleming (que té un model clar en la Schwarzkopf, pero amb veu més bonica ). Es aquesta mena de gran cantant que reconeixes, que pots admirar, però que mai t'ha permès d'oblidar que és ella qui canta. I jo aquests gran cantants no me'ls he estimat mai....

2:38 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Es ben curiós jo guardo molt bon record de dues marschallin que vaig veure al PrinzRegenten Theater de Munic en ocasió d'unes representacions en commemoració a no sé quants anys de L'escola Superior de Cant (Bayerischer Akademie ?) i que cantants que havien passat per l'escola interpretaven el Rosenkavalier. Anna-Catherina Behnke va fer una feldmarschallin dolguda i malenconiosa i l'endemà Renate Düerkop una d'autoritària, capriciosa i agosarada. La gran Inga Nielsen, freda i distant, no em va agradar gaire a Leipzig. Hawlatta, en el Baró Ochs, va estar correcte, amb aires de "divo" i em va arribar més el de Daniel Lewis i, en posterior ocasió, el d'Alfred Muff. En totes les tres funcions l'esplèndida Sophie d'Ofèlia Sala, el millor paper que ha fet juntament amb l'Angel del Sant Francesc de Messiaen. Llàstima que no hagi tingut ocasió en el Liceu de fer-nos la Sophie. JMB

7:46 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home