27.2.09

BONA CUINA SABADELLENCA AL SERVEI DE VERDI

Per cuinar un suculent Trovatore, fan falta quatre ingredients de primera categoria: una soprano lírca amb ribets dramàtics, dúctil i amb prou intel.ligència per passar d’estats melancòlics a d’altres de rebel desimboltura; una mezzosoprano de greus foscos, tenebrosos, i un caràcter fogós per evocar l’horror del foc que tot ho crema; un baríton amb brillantor en tots els registres i d’emissió poderosa; i un tenor líric lleument “spinto” però amb sobreaguts segurs per projectar amb fermesa el que Verdi no va escriure a “Di quella pira” però que la tradició ha acabat imposant. Tot plegat regat amb un cor potent i una orquestra dirigida amb una batuta atenta, capaç de fer ressaltar la inventiva melòdica del Verdi de la trilogia popular.

Tots aquests ingredients, menys un, van ser presents en la funció d’estrena de la segona òpera d’aquesta temporada d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Va fallar el tenor, el veneçolà Guillermo Domínguez, que es va cremar en la cèlebre cabaletta conclusiva del tercer acte. No és que en els precedents la cosa prometés gaire, però el do sobreagut final de la versió (reduïda) es va convertir en un desagradable accident per a un intèrpret poc adequat per al paper de Manrico.

Llàstima, perquè el nivell mig va ser de notable alt. Començant per dues grans prestacions femenines: Maribel Ortega en la pell de Leonora i María Luisa Corbacho en la d’Azucena. La primera va exhibir una línia de cant homogènia, de gust exquisit i de matisada expressivitat. La segona va ser una gitana de greus cavernosos i foc a les venes. Un luxe, saludat amb justes ovacions. Les mateixes que va rebre el baríton Ismael Pons, Luna de caràcter amb veu rodona i emissió i projecció heroiques. El bon Ferrando de Peter Bucjkov i la solvència d’Eugenia Montenegro en un paper comprimari com el d’Inés van complementar un repartiment marcat negativament pel tenor Domínguez i molt ben dirigit per Elio Orciuolo. L’Orquestra Simfònica del Vallès, molt inspirada, va exhibir una bateria completa de sons ajustats al Verdi de la trilogia popular, al costat d’un ben conjuntat cor d’Amics de l’Òpera.

L’hàbil i fins i tot atractiva escenografia de Jordi Galobart va servir de marc ideal per a la direcció escènica de Carles Ortiz, amb alguns tòpics, inevitables per a una òpera com Il trovatore, d’argument impossible i salvada tan sols per la magistral música verdiana.

1 Comments:

Blogger Moments d'Òpera said...

Jaume,

jo també vaig assistir a l'esmentada representació i afirmo, pràcticament, el mateix que escrius al blog. Tret de l'orquestra, a mi va semblar-me, en certs moments, un tant desordenada; però, realment, la funció va veure's enfosquida a causa del desencert a l'elecció del tenor. Cosa que, tal vegada, fa que en tingui una percepció global més "catastrofista" del que realment va ser.

De tota manera, és lloable la gran feina a favor de l'òpera que fan els de l'AAOS.

10:54 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home