366 ANYS DESPRÉS...

L’incoronazione di Poppea acaba amb un dels fragments més deliciosos de la història de l’òpera. Paradoxalment, el primer duet amorós conegut del gènere (“Pur ti miro, pur ti godo”) no és de Monteverdi. Tant se val: la sensualitat guanya per golejada, després d’haver-se insinuat en la resta d’escenes en què Neró i Popea comparteixen llit i pentagrames. El muntatge que David Alden presenta al Liceu reserva tan sols per a aquest quadre final la nota de la sensualitat. La resta de l’espectacle es concentra en la dualitat còmico-dramàtica, i les cartes es juguen bé i de manera honesta. Hi ajuda una escenografia (de Paul Steinberg) que, si bé deixa massa despullat el primer acte, vesteix amb coherència i anacronismes ajustats el segon i el tercer. En conjunt, doncs, aquest és un muntatge que concentra la seva atenció en la caracterització dels personatges amb una acurada direcció d’actors. Llàstima que la immensitat de la boca del Liceu no permeti veure amb suficient lucidesa les subtileses d’un espectacle que s’ha de veure des de les primeres files de platea.

Musicalment la vetllada va ser molt feliç. Harry Bicket signa una direcció sàvia, dúctil i àgil davant d’aquesta estranya formació anomenada Orquestra Barroca del Liceu, integrada per catorze músics que toquen amb coneixement de causa. Una proposta interessant, que caldria encabir en l’anhelat segon teatre d’òpera que Barcelona necessita i que no sé si mai podrem veure. Segurament, part del públic que va deserta als dos entreactes del llarg espectacle (quatre hores de representació) hi faria cap amb més gust. O no: és el públic de Barcelona especialment sensible a la música (dita) antiga? Una minoria, si més no.

Sarah Connolly va ser un Neró de veu petita, tot i un treball impecable, acurat i matisat. El timbre no té la rotunditat per cenyir l’emperador amb l’autoritat necessària, però la musicalitat de la mezzo anglesa està fora de dubte. També ho està la de Miah Persson, Popea cenyida per un físic de vertigen i una veu exquisida, que sap jugar amb la fredor de l'ambició en les escenes de rerefons polític i amb la calidesa envolvent en les d'alcova. Que Maite Beaumont era una bona cantant ho sabíem de sobres, però no pensàvem que la seva Ottavia fos un veritable regal. Va ser-ho, gràcies a una emissió i projecció nítides i a un timbre carnós i poderós. Carlos Mena va cancel.lar la seva actuació en la primera funció i al seu lloc el rol d’Ottone va ser interpretat per Jordi Domènech, que canta la part a les funcions amb segons repartiments. El contratenor català acusa engolaments al final de les frases, tot i el gust característic que sap donar a les seves interpretacions. Dominique Visse, fidel a si mateix, va assumir els rols d’Arnalta i Dida amb les característiques bufonades del contratenor francès: on no arriba una veu que mai no ha estat grata, arriba el genial intèrpret que és Visse, al costat de la plusquamperfecta i deliciosa Drusil.la de Ruth Rosique en el seu debut al Liceu, com gran part dels seus companys de repartiment. la nota de serietat sòbria la va posar un rotund Franz-Josef Selig en la pell d'un Sèneca estoic però bebedor de whiski.

Josep Miquel Ramón, Francisco Vas, William Berger i Marisa Martins entre d’altres complementaven els molts secundaris d’una partitura que ha trigat 366 anys en arribar a Barcelona. Massa temps per tenir al calaix una obra mestra del gènere i, potser, la peça clau per entendre el geni de Claudio Monteverdi.