UN DIA AL LICEU
Hi ha dies que un plantaria la tenda. Amb molt de gust: dissabte va ser "un dia de Liceu". O un dia de Liceu. Amb doble sessíó: matí i tarda. Falla i Verdi. Ves per on, a partir d'arrels literàries hispàniques: Cervantes i García Gutiérrez.
Retablo d’adults per a públic infantil
Un matí al Liceu pot ser una grata experiència si es té en compte que no es veurà un títol de gran repertori però sí una petita gran obra. El retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla és una d’aquestes peces de difícil encaix entre el públic infantil però que amb una intel.ligent posada en escena pot arribar a ser del tot escaient. Enrique Lanz, director de la companyia Etcétera i nét d’un amic de Falla que conservava material per a l’òpera que el compositor gadità va escriure per a la Marquesa de Polignac sobre un episodi del Quixot cervantí, ha estat l’artífex d’un espectacle senzill i complex a la vegada. Senzill perquè la trama és linial i la durada d’una brevetat que va ser la causa de la inclusió del Concert per a clave de Falla a mode d’obertura. Iván Martín, al costat de l’Orquestra de l’Acadèmia del Liceu dirigida eficaçment per Josep Vicent, va fer un bon paper davant de l’instrument de teclat.
La complexitat venia donada per la disposició escènica tenint en compte la immensa boca de l’escenari del Liceu, però la intel.ligència de Lanz va aconseguir uns bons resultats amb la inclusió d’immensos ninots articulats que simulaven els personatges de la peça que contemplen les marionetes de Maese Pedro.
Doblant-los, l’equip de cantants integrat per Joan Martín-Royo, Marisa Martins i Xavier Moreno va resultar de gran eficàcia i competència. El resultat és un dels espectacles destinats a públic infantil més interessants que hem vist al Liceu. I el públic infantil ho va entendre, davant d’una partitura que d’entrada no sembla massa apropiada per als menuts de casa Paradoxalment, aquesta van mantenir un silenci exemplar, en contraposició als adults que (ves quina cosa) no callaven. Davant de reaccions així, era difícil distingir qui eren els nens i qui els ganàpies.
Segon Simon amb segon repartiment
El bon nivell musical de les representacions de Simon Boccanegra amb primer repartiment al Liceu es manté al segon, en part (i una vegada més) per la gran tasca de Paolo Carignani davant de l’orquestra del teatre de La Rambla de Barcelona. El paper del cor, amb direcció de José Luis Basso, segueix constatant la bona salut del cos estable del teatre, ben complementat amb els moviments marcats per Ferran Carvajal, segurament l’únic element reeixit de l’erràtica posada en escena de José Luis Gómez.
Alberto Gazale assumeix el paper titular amb convicció. La veu és menys rodona que la de l’intèrpret del primer repartiment, però aprofundeix molt més en els trets patètics del personatge de Simon Boccanegra, amb una sàvia distinció entre el Boccanegra del pròleg i el dux de Gènova dels tres actes de què consta l’obra.
Barbara Haveman té una veu important, carnosa, suficient per remarcar el caràcter apassionant del personatge d’Amelia al costat d’Adorno però amb la ductilitat per ser igualment la filla de Boccanegraen la gran escena del duet amb el seu pare.
El tenor d’aquest repartiment era Aquiles Machado en la pell d’un Adorno lleument esquitxat per poc esmalt en el registre agut: en més d’una ocasió ens hem referit a la relativa eficàcia del tenor veneçolà en papers que no li escauen. El d’Adorno és un d’ells. En canvi, Fiesco va com anell al dit al bon gust i al sentit expressiu mesurat i convincent de Stefano Palatchi, a qui voldríem veure molt més en un teatre que va ser marc dels seus primers èxits. Molt bé el Paolo de Carlos Bergasa en el conjunt d’una vetllada intensament verdiana.
Retablo d’adults per a públic infantil
Un matí al Liceu pot ser una grata experiència si es té en compte que no es veurà un títol de gran repertori però sí una petita gran obra. El retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla és una d’aquestes peces de difícil encaix entre el públic infantil però que amb una intel.ligent posada en escena pot arribar a ser del tot escaient. Enrique Lanz, director de la companyia Etcétera i nét d’un amic de Falla que conservava material per a l’òpera que el compositor gadità va escriure per a la Marquesa de Polignac sobre un episodi del Quixot cervantí, ha estat l’artífex d’un espectacle senzill i complex a la vegada. Senzill perquè la trama és linial i la durada d’una brevetat que va ser la causa de la inclusió del Concert per a clave de Falla a mode d’obertura. Iván Martín, al costat de l’Orquestra de l’Acadèmia del Liceu dirigida eficaçment per Josep Vicent, va fer un bon paper davant de l’instrument de teclat.
La complexitat venia donada per la disposició escènica tenint en compte la immensa boca de l’escenari del Liceu, però la intel.ligència de Lanz va aconseguir uns bons resultats amb la inclusió d’immensos ninots articulats que simulaven els personatges de la peça que contemplen les marionetes de Maese Pedro.
Doblant-los, l’equip de cantants integrat per Joan Martín-Royo, Marisa Martins i Xavier Moreno va resultar de gran eficàcia i competència. El resultat és un dels espectacles destinats a públic infantil més interessants que hem vist al Liceu. I el públic infantil ho va entendre, davant d’una partitura que d’entrada no sembla massa apropiada per als menuts de casa Paradoxalment, aquesta van mantenir un silenci exemplar, en contraposició als adults que (ves quina cosa) no callaven. Davant de reaccions així, era difícil distingir qui eren els nens i qui els ganàpies.
Segon Simon amb segon repartiment
El bon nivell musical de les representacions de Simon Boccanegra amb primer repartiment al Liceu es manté al segon, en part (i una vegada més) per la gran tasca de Paolo Carignani davant de l’orquestra del teatre de La Rambla de Barcelona. El paper del cor, amb direcció de José Luis Basso, segueix constatant la bona salut del cos estable del teatre, ben complementat amb els moviments marcats per Ferran Carvajal, segurament l’únic element reeixit de l’erràtica posada en escena de José Luis Gómez.
Alberto Gazale assumeix el paper titular amb convicció. La veu és menys rodona que la de l’intèrpret del primer repartiment, però aprofundeix molt més en els trets patètics del personatge de Simon Boccanegra, amb una sàvia distinció entre el Boccanegra del pròleg i el dux de Gènova dels tres actes de què consta l’obra.
Barbara Haveman té una veu important, carnosa, suficient per remarcar el caràcter apassionant del personatge d’Amelia al costat d’Adorno però amb la ductilitat per ser igualment la filla de Boccanegraen la gran escena del duet amb el seu pare.
El tenor d’aquest repartiment era Aquiles Machado en la pell d’un Adorno lleument esquitxat per poc esmalt en el registre agut: en més d’una ocasió ens hem referit a la relativa eficàcia del tenor veneçolà en papers que no li escauen. El d’Adorno és un d’ells. En canvi, Fiesco va com anell al dit al bon gust i al sentit expressiu mesurat i convincent de Stefano Palatchi, a qui voldríem veure molt més en un teatre que va ser marc dels seus primers èxits. Molt bé el Paolo de Carlos Bergasa en el conjunt d’una vetllada intensament verdiana.
posted by Jaume Radigales at 14:09
2 Comments:
Els que anem sovint amb la canalla a espectacles (siguin o no infantils) ja fa temps que ens hem adonat del profund error en què incorren alguns pares i mares amb el no saber estar. Com que, a més, jo mateix em dedico a protagonitzar alguns d’aquests espectacles, et puc assegurar que la feina mai no és fer callar la canalla. El públic infantil és molt agraït i de seguida entra dins l’obra i es deixa dur per la vista, l’oida i la imaginació. La feina està en fer entrar els adults que no han anat a compartir una experiència artística amb els seus fills sinó que han anat a complir el paper de pares moderns. Sembla que portar la canalla a un concert és educar-los en la música (ja els educaran els que estan dalt l’escenari) i això no és així: l’educació que reb un infant, en gran part, es basa en la repetició del que veu en l’adut. Així anem: amb els pares i mares xerrant mentre dura el concert, repartint bosses de patates fregides mentre s’explica el conte o parlant pel mòvil mentre les titelles intenten tirar endavant l’obra. Per això no em sorprèn el comentari que fas respecte als ganàpies en el decurs de la representació del Retablo. Ens queda molta feina a fer i, com sempre, la responsabilitat no és de l’escola: la feina s’ha de fer a casa. Afegeixo que, malgrat que algú ja m’ha titllat d’immadur per aquesta afirmació, en alguns espectacles infantils als que he anat he disfrutat més i he copsat més poesia i més art de veritat que en molts espectacles destinats als adults. Això sí: en acabar l’espectacle l’he pogut comentar amb els meus fills perquè jo també havia entrat dintre la història. I comentant-lo i compartint sensacions és com se’n treu tot el suc artístic i educatiu d’un espectacle infantil. Si la canalla va per una banda i els pares per una altra... el resultat ja el vas veure.
salve , jaume , come va? Non so se si ricorda di me , sono Francesco spe' , uno studente Erasmus che frequento' i suoi interessantissimi corsi "Musica i audivisual" e "Estetica" (capelli lunghi , l'unico maschio tra gli italiani erasmus)-
Volevo salutarla e dirle che conservo un ottimi ricordo delle sue lezioni .
ADeu!
Publicar un comentario
<< Home