WAGNER A MILÀ

El Tristan und Isolde servit per Daniel Barenboim i Patrice Chéreau a la Scala de Milà és molt més que un espectacle sensacional: és un esdeveniment ètico-estètic de primera magnitud. Molt més madur, molt més rodó, molt més ben acabat que la versió de l’estrena el desembre del 2007 (recentment editada en DVD per Virgin), el muntatge reposat a la Scala justificava el viatge.

Chéreau no explica la història amorosa, de tall burgès, de dos amants condemnats a no estar junts, sinó que retrata el procés de coneixement i de renúncia forçosa de dos éssers adults que s’estimen, descobrint-se en una nit que els alia per poder-se despular del tot per fondre’s en el res, fins a la negació d’allò que són en relació amb els altres. L’espai escènic de Richard Peduzzi aboca la història dels amants en un forat inicial del que emergeix la paret-vaixell que configurarà l’espai escènic d’un primer acte que, al llarg dels dos següents, no farà més que seguir estant del sentit espai-temps propi de la música wagneriana.
Una música que Daniel Barenboim dirigeix des del fossat per escriure un tractat de metafísica en clau sonora, establint sàviament la tensió-distensió creada amb l’ús dels silencis propis de la partitura. Feltrinelli, per cert, acaba de treure al mercat Dialoghi su musica e teatro, transcripció de les converses entre Chéreau i Barenboim a l’entorn de Tristan und Isolde. El volum, de 195 pàgines, es llegeix d’una tirada però requereix un buidat a fons, perquè conté un seguit de reflexions exemplars sobre el que suposa el muntatge i la posada en marxa d’una òpera, a partir dels textos, contextos i subtextos que la integren. La saviesa dels dos grans artistes de manera natural a través del llibre, que conté entre d’altres frases memorables com les que diu Barenboim a l’entorn d’aquells silencis: “El silenci és la mort del so. Aleshores, per a nosaltres éssers mortals, ens agradi o no el silenci és una expressió de la mort. En aquest sentit, la música és fora del món: perquè, com a éssers humans, no podem viure realment la mort, excepte en l’experiència del so i del silenci. Aquest és, per a mi, un element clau per entrar al món de Tristany que, tot i que es titula Tristany i Isolda, més que una història d’amor és una història de mort” (p. 125). Pot semblar obvi, però posar-ho en marxa i demostrar-ho no és fàcil. I el resultat és de visió (i revisió) obligada.
Waltraud Meier, a qui no descobrirem, és una Isolda embotida en la pell d’una dona entregada, abnegada i marcada per l’histèria mística que acaba sent-li sagnant (la “Liebestod” constitueix una de les escenes més sensacionals del muntatge). Interpretació intensa la d’aquesta soprano que és indefectiblement LA Isolda de la dècada. Per dalt, la veu acusa algunes tibantors (els agust no han estat mai el fort de la soprano alemanya), però la seva és una interpretació de pedra picada.
Repetia en aquesta ocasió Ian Storey en la pell de Tristany, paper en el que va debutar l’any passat aquest tenor a La Scala i que suposava per a ell la primera incursió en el complex personatge wagnerià. Marcat per les tesis de Chéreau, Storey s’apropa a la pell de Tristany des de la melanconia i la derrota ja a l’inici. Bona veu, presència descomunal i reexit tercer acte (malgrat la intervenció maratoniana què l’obliga la partitura) són algunes de les característiques de la seva interpretació.
Enguany canviava Brangäne, que de Michelle Young passava a Lioba Braun en una versió potser més carnosa, més compacta i amb una punta de malícia en una veu suficientment obscura quan calia, especialment en els “Habet acht!” del segon acte.
Matti Salminen, que (com Meier) va enregistrar l’òpera amb Daniel Barenboim, és un altre dels plats forts del festí, un Rei Marke revestit de patetisme i autoritat a la vegada, perfecta en dicció, imponent en l’emissió i descomunal i gegantí en presència escènica.
La noblesa tímbrica de Gerd Grochowsky va servir un Kurwenal de somni, al costat de l’eficaç Melot de Will Hartmann. I una grata sorpresa: la veterania de Ryland Davies en la pell d’un paper humil però significatiu al tercer acte com a pastor.