ELS FRUITS SABOROSOS DE MARTÍN I SOLER A VALÈNCIA

Sana enveja: quatre sales-quatre. Són les que té el Palau de les Arts de València que, tot i la seva estructura fallera, sembla haver agafat velocitat de creuer. A veure quant dura i esperem que no hi hagi icebergs que el duguin al naufragi.

Una òpera deliciosa

De les quatre sales, dues estan habilitades per a l’òpera i la Martín i Soler, malgrat algunes limitacions en la seva disposició escènica, ha presentat L’arbore di Diana, deliciosa òpera del compositor que du el nom de la sala i que la va estrenar al Burgtheater de Viena l’ú d’octubre de 1787, 28 dies abans que Mozart presentés el seu Don Giovanni a Praga. El llibret, de Lorenzo Da Ponte, revela la seva grandesa com a poeta i dramaturg: insolència i amoralitat es donen la mà en un text que irritaria en el seu moment catòlics i protestants, i que avui posaria els pèls de punta a feministes irredemptes. La tesi és simple: el triomf de l’instint, l’amor lliure, sensual i l’erotisme, que guanyen per golejada els defensors de la castedat impostada i imposada per preceptes morals i religiosos. Tot plegat amanit amb gotes de sagnant misogínia.

El caràcter vitalista del llibret es tradueix en una partitura deliciosa i que demostra l’ofici de Vicent Martín i Soler. És clar que Mozart és un geni, perquè descolla i surt del normal, però “Martini lo spagnuolo” (com era conegut a la Viena del moment el valencià) era un excel.lent artesà del pentagrama. I va saber connectar amb els gustos de l’època: no en va, personatges com les tres nimfes o el Doristo de L’arbore di Diana prefiguren les tres dames i el Papageno de La flauta màgica. L’univers de Così fan tutte també és latent en una pàgina que, en certa manera, també anuncia la futura “Scuola degli amanti”: Diana és una Fiordiligi avant la lettre, i no tan sols pel caràcter: una ària com “Sento che Dea son’io” presagia el “Come scoglio” del primer acte de l’òpera mozartiana, i el duet entre Amore i Doristo del primer de L’arbore di Diana fa pensar en el futur “Il core vi dono” entre Gugliemo i Dorabella, al segon de Così fan tutte.

L’òpera de Martín i Soler, doncs, està revestida pels codis (a)morals de Da Ponte, refinat observador de la realitat de la seva època, que va obrir en canal amb agut bisturí. La finor prototípica del divuit, a més, es revela musicalment en passatges com els ja esmentats o en pàgines com l’ària d’Amore “Sereno raggio” o “Teco porta o mia speranza” de Diana, sempre al segon acte.

Repartiment llevantí

A l’encert de la programació cal sumar el jove, competent i, en bona part, equip valencià que va defensar amb sòlids arguments la partitura del músic llevantí. Començant per la delicada i sensual Diana d’Ofelia Sala, el volum vocal de la qual s’ajusta com anell al dit a la sala on es presentava l’obra. Tot i amb alguna estridència, la veu de la mezzo Marina Comparato serveix amb correcció el rol d’Amore. El timbre poc personal del baríton Christian Senn no va impedir que el seu Doristo funcionés, al costat de dos tenors de línia noble com són Joel Prieto i, sobretot, Dmitri Korchak, respectivament Silvio i Endimione.

Tres joves valencianes (Sílvia Vázquez, Cristina Faus i Sandra Ferrández) eren les tres nimfes Britomarte, Cloe i Clizia amb lloables individualitats i bon sentit d’equip. El mateix que va transmetre la direcció musical de Rubén Dubrovsky, tot i limitar-se a complir, revelant la subtilesa d’una partitura que tampoc no és que contingui un tractat de metafísica, i a la que es va plegar una reduïda formació de l’excel.lent Orquestra de la Comunitat Valenciana.

Llàstima de la poca inventiva d’un espectacle poc lluït a mans de Daniel Slater, ben acotxat pel suggerent decorat de Leslie Travers però fatalment vestit pels figurins de Pedro Moreno. El bon gust de la música de Martín i Soler no van tenir un bona traducció visual: no es pot tenir tot…