EL MESTRE WAGNER TORNA AL LICEU

A partir del 17 de març i al llarg de set funcions fins al 18 d’abril, el Gran Teatre del Liceu reposa una òpera que feia vint anys que no vèiem a Barcelona: Els mestres cantaires de Nuremberg, drama musical en tres actes amb llibret i música de Richard Wagner. Considerada com a òpera còmica, cal matisar aquest epítet, perquè la cosa pot dur a certes confusions. En primer lloc, el sentit de l’humor de Wagner va ser latent al llarg de tota la seva vida, tot i que amb una peculiaritat que el diferencia de molts dels seus contemporanis i fins i tot de la comicitat d’òperes anteriors alemanyes com les de Mozart o, fins i tot, El caçador furtiu de Weber.
Entenem, doncs, Els mestres cantaires de Nuremberg com una òpera amb final feliç i amb el tractament jocós d’alguns personatges, com ara la parella que formen David i Magdalena, servents respectivament de Sachs i Eva o bé el controvertit personatge de Beckmesser, que alguns han vist com a caricatura del jueu, o fins i tot del crític Eduard Hanslick, enemic de la música wagneriana, amb la qual cosa el compositor es venjava d’un dels seus principals detractors en matèria musical.

UNA MICA D’HISTÒRIA
Wagner va començar a treballar en l’òpera el 1845, però com se sap realitzava simultàniament projectes de manera alternada perquè unes vegades es dedicava a la redacció dels llibrets i d’altres a l’escriptura musical pròpiament dita. Això vol dir que el treball sobre Els mestres cantaires es va anar espaiant i no va completar-se fins el 1862. Aleshores ja havia escandalitzat París amb Tannhäuser i acabat Tristany i Isolda. Però encara calia esperar sis anys, i va ser aleshores quan el Teatre Nacional de Munic acollia el 21 de juny de 1868 l’estrena d’Els mestres cantaires. En aquell moment, Wagner vivia ja sota la protecció del rei Lluís II de Baviera, i faltaven quatre per iniciar les obres del Festpielhaus de Bayreuth. L’estrena va ser un èxit i ben aviat Wagner va percebre quantiosos drets d’autor, part dels quals van ser invertits en el projecte de Bayreuth, on Els mestres cantaires es van representar per primera vegada el 1888.
Com dèiem, aquesta no és pròpiament una òpera còmica, però que sí que pren com a punt de partença un fet històric i uns personatges terrenals, allunyats completament de la metafísica mítica d’òperes com les quatre que integren L’anell del Nibelung o Tristany i Isolda. Més encara, perquè Els mestres cantaires actua com a revers de Tannhäuser, pel fet de situar el conflicte entre artista i societat com a centre neuràlgic de la peça. Walther és el revers de Tannhäuser, Eva el d’Elisabeth i hans Sachs el de Wolfram, posats a establir paral.lelismes, per bé que Els mestres cantaires sigui una peça absolutament autònoma de Tannhäuser, inspirada en els veritables mestres cantaires de la ciutat de Nuremberg i fent de l’històric Hans Sachs el protagonista de la trama.
Una trama, per cert, carregada de nacionalisme pangermànic, especialment en el monòleg que canta Sachs al final de l’òpera, i que alerta dels perills de l’art invasor, estranger, amb clares referències al que prové de França. Una lectura inequívoca i que encendria les flames de ments perturbades com la d’Adolf Hitler i el seu aparell criminal, que van tenir en Els mestres cantaires una mena de marca identitària, en nom de la qual van cometre les vergonyants atrocitats que tots coneixem. Fals i pervers ús, en definitiva, de l’esperit de l’òpera, pangermànic, però sense voluntat criminal.
Musicalment, Els mestres cantaires de Nuremberg és una obra completa i complexa, tant per la seva durada com per la gran quantitat de personatges que hi apareixen, amb protagonisme indiscutible per als rols de Hans Sachs, Walter, Beckmesser i Eva, presència destacada de Pogner, David i Magdalena i aparicions puntuals de mestres cantaires, un vigilant nocturn i, sobretot, la presència del cor amb importants i destacats passatges que fan de l’obra una peça de ressonàncies clarament populars. A tot plegat cal afegir la sempre densa orquestració wagneriana, amb recursos habituals com el leitmotiv i una densa paleta instrumental al llarg de les més de quatre hores que dura aquesta magnífica òpera.

GRANS MOMENTS: PRIMER ACTE
El primer acte ens situa a Nuremberg, a la sortida de l’església de Santa Caterina a Nuremberg, on es diu missa. El jove cavaller Walther von Stolzing pregunta a Eva, filla del mestre cantaire Pogner, si està compromesa. El seu pare ha decicit donar-la en matrimoni al vencedor del concurs de cançons que tindrà lloc l'endemà, dia de Sant Joan. Magdalena, criada d’Eva, convida el seu xicot David que instruir Walther en l'art dels mestres cantaires per tal que pugui participar en el concurs de l'endemà. L’escena entre Eva, Walther i la serventa Magdalena es sustenta sobre una harmonia ambigua, hereva de l’antic recitatiu acompanyat, que denota l’ambivalent relació entre els dos personatges, però també inicia una manera de cantar entre el recitat i el cant melòdic, i prefigurant els recursos que més endavant faria servir Richard Strauss en el conegut com a “cant conversacional”.
David explica aleshores a Walther que ell és l'aprenent de Hans Sachs, un mestre sabater molt respectat pels seus dots de mestre cantaire. Després li dóna una confusa lliçó sobre les regles per a la composició i el cant. Walther, aclaparat per unes regles tan complexes, però està decidit a lluitar per una plaça en el gremi.
Arriben Veit Pogner i l’escrivent Beckmesser. Aquest últim, que aspira a guanyar la mà d'Eva, es disgusta en saber que hi ha un nouvingut a la ciutat Walther, que és presentat per ser posat a prova. Haurà de ser jutjat per Beckmesser, el "Marcador" del gremi. Walther canta una innovadora cançó amb una forma lliure que trenca amb totes les regles dels mestres cantaires; per tant, és constantment interromput per Beckmesser i el candidat és rebutjat. La primera cançó de Walther denota la imperfecció del cant del personatge, però també la seva passió, interrompuda per la impertinent intervenció de Beckmesser amb cops que indiquen els errors del jove aspirant. Cada cop que Beckmesser protesta, el cant de Walther canvia la tonalitat, com si es volgués establir el camí recte a seguir. Els salts intervàl.lics no fan més que demostrar l’interès de Walther en assolir el premi.

GRANS MOMENTS: SEGON ACTE
El segon acte de l’òpera transcorre de nit. David informa a Magdalena del fracàs de Walther i la noia, amoïnada, el deixa sense menjar. Sachs i li ordena que entri al taller. Pogner parla amb Eva del compromís de la jove. Magdalena li comunica aleshores el fracàs de Walther. Eva decideix preguntar a Sachs sobre l'assumpte.
El sabater és al seu taller arreglant unes sabates de Beckmesser mentre pensa en la cançó de Walther i en els efluvis de la joventut perduda. És el primer dels tres grans monòlegs que té el personatge al llarg de l’òpera. Un fragment en què l’aspecte reflexiu i l’actiu es donen la mà en una perfecta traducció musical: la reflexió és el món interior de Sachs evocant els efluvis de la primavera i l’acció es mostra de manera quasi descriptiva, reforçant el treball de Sachs amb les sabates amb un tractament musical proper a la cosa popular.
Eva s'acosta al sabater i li confessa que no li fa gràcia Beckmesser, l'únic concursant amb possibilitats de guanyar. Eva diu que no li faria res casar-se amb Sachs, però aquest li respon que seria un marit massa vell per a ella. Sachs sospita que la noia està enamorada de Walther. L’escena entre Eva i Sachs és de les més entranyables de la peça i oposa joventut amb maduresa entre els dos personatges. L’amor de Sachs cap a Eva és evident, però aviat Wagner tenyeix aquella estimació amb els colors de la tendresa.
Eva demana a Magdalena que sigui ella qui s’estigui a la finestra quan Beckmessser arribi per cantar-li una serenata. Walther explica aleshores a Eva el que ha succeït a l'assemblea, i decideixen fugir plegats. Però Sachs ha sentit el que tramaven i quan els enamorats intenten passar per davant del seu taller, el sabater il·lumina el carrer, forçant-los a retrocedir fins a la casa de Pogner. Walther intenta enfrontar-se a Sachs, però li ho impedeix l'arribada de Beckmesser. Aquest comença a cantar la serenata i Sachs l'interromp cantant una cançó de sabater mentre colpeja amb el martell el cuiro de les sabates que està fent. Beckmesser s’empipa i aleshores proposa a Sachs que li faci de marcador, com si estigués al concurs. Sachs acaba les sabates però amb els cops de martell marca a Beckmesser els errors al mateix temps que els veïns es desperten pel soroll i es genera una enorme baralla al carrer. Després, tot torna a la calma tal i com anuncia el vigilant nocturn. La magistral construcció de l’escena comença amb la serenata de Beckmesser acompanyada per un llaüt i poc a poc la cosa va guanyant en intensitat fins a la intervenció del cor.

GRANS MOMENTS: TERCER ACTE
El tercer acte d’Els mestres cantaires de Nuremberg planteja d’una manera lúdica el veritable conflicte de l’òpera i, de retruc, de la personalitat de Richard Wagner: l’enfrontament entre artista i societat.
La primera escena ens situa al taller de Hans Sachs, on el mestre sabater està llegint un gruixut llibre que explica la història de Nuremberg. David torna de lliurar les sabates noves a Beckmesser i aprofita per felicitar el mestre en el dia de l’onomàstica, perquè és Sant Joan. David recita uns versos per a Sachs, i se'n va a preparar-se per al concurs de mestres cantaires. Hans Sachs reflexiona aleshores sobre la bogeria de la joventut, després dels avalots del vespre. La saviesa de Wagner es manifesta en el contrast de caràcters, especialment els que enfronten Sachs i el seu aprenent David. I aquí és on trobem la gran escena de Hans Sachs, el monòleg sobre la il-lusió, traducció impossible del terme “Wahn!” que també voldria dir “quimera”. El text revela la inquiteud de l’artista que busca sense trobar però que manté la flama encesa de la curiositat, tot i que la veritable obra d’art (ho veurem una estona més tard amb la cançó del premi de Walther) es manifesta tan sols des de la sinceritat de qui sent sense voler-ne fer ciència. Sachs representa en certa mesura l’engranatge, la peça clau que fa passar del mecanisme de l’academicisme a la llibertat absoluta de l’artista erigit com a creador. El monòleg, que es podria comparar amb el de Wotan del segon acte de La Valquíria o amb el del Rei Marke al final del segon acte de Tristany i Isolda, és una extraordinària pàgina escrita per a baix baríton, tessitura ideal per a un paper tan complex com el de Hans Sachs.
Acte seguit, Walther entra al taller del sabater i Sachs encoratja Walther perquè es presenti al concurs i anota a l’atzar el somni que Walter li explica. Més tard, Beckmesser troba les anotacions a la taula de Sachs i es pensa que el sabater pretén participar al concurs i obtenir la mà d'Eva, però Sachs ho nega i permet que Beckmesser s'endugui els fulls. Eva, amb el pretext que li fan mal les sabates, entra al taller de Sachs. Eva, en realitat busca Walther, però l’escena amb Sachs torna a fer-nos avinent la tendra relació entre la noia i el mestre sabater. Eva, agraïda pel fet que ha trobat en Walther l’home que ella desitja, fa saber a Sachs que l’estima i que si no hagués aparegut Walther s’hauria casat amb el sabater. Però Hans Sachs, sobre un motiu que ens recorda el motiu amb què comença el preludi de Tristany i Isolda, diu que ell no hauria volgut estar al lloc del Reu Marke, el promès a Isolda en la cèlebre òpera wagneriana.
En realitat, Eva busca Walther, que es presenta engalanat per assistir al festival, i la parella mostra el seu agraïment a Sachs. Aquest anuncia que David ja és oficial i bateja la seva nova cançó abans de sortir cap al festival.
Abans del canvi de quadre, Wagner escriu una de les pàgines més emblemàtiques de la seva trajectòria, el quintet entre Hans Sachs, Magdalena, Eva, David i Walther. Un prodigi d’amalgames sonores i de textures harmòniques orquestrals.
Els mestres cantaires arriben davant dels gremis s’aclama Hans Sachs. Comença el concurs i Beckmesser utilitza els versos que ha manllevat a Sachs, però no és capaç de fer una melodia acabada i acaba fent riure el públic. Enrabiat, acusa Hans Sachs de ser l'autor de la cançó, però Sachs ho nega i com a prova, convida Walther a l'escenari.
La cançó de Walther trenca totes les regles dels mestres cantaires, però és tan bella que tothom el proclama vencedor. La tonalitat de Do major dóna al personatge una puresa que indica un camí nou a seguir, una nova manera d’entendre l’art i les circumstàncies que l’envolten. El de Walther és un cant generós, expansiu, amb repeticions enriquides en cadascuna de les estrofes.
Walther ha guanyat el concurs, i la mà d'Eva. Els Meistersinger volen fer-lo membre del seu gremi, però ell hi refusa, deixant a tothom decebut amb la seva negativa. Finalment acceptarà, després que Sachs hagi dit a Walther que no menyspreï els mestres, forjadors d’un art genuïnament alemany enfront de les invasions estrangeres.