NETEDAT AL SERVEI DE MOZART

Perquè un Così fan tutte funcioni i s’ajusti al que demana el text literari i musical de Da Ponte i Mozart, cal jugar i cal ser net. I transparent, perquè la música de Mozart, com aquell cotó, de l'anunci, no enganya. Les línies han d’estar ben traçades, la trama ha d’estar ben explicada i l’escenari ha de traspuar llum, perquè les tenebres ja les duen, implícitament, els personatges que integren el magistral “dramma giocoso”.

El Palau de les Arts de València, que ens té acostumats a espectacles de factura notable, ha seguit fidel a aquests paràmetres i ha llogat una producció de Glyndebourne (revisitable en DVD) dirigida per Nicholas Hytner. No hi ha sorpreses. O sí, perquè el regista, el muntatge del qual ha estat recuperat per Bruno Ravella, no potineja res, cosa que aviat semblarà una provocació pels temps que corren. Hi ha, això sí, molts detalls, moltes bromes, molta gràcia sense perdre de vista la dimensió pessimista que fluctua al llarg i ampli d’una pàgina tan poc compresa pel gran públic com és Così fan tutte. Era fàcil, en la sessió d’estrena del muntatge a València, sentir comentaris que comparaven la grandesa de Don Giovanni o Le nozze di Figaro amb la suposada frivolitat i lleugeresa de la "Scuola degli amanti". 219 després de la seva estrena a Viena, doncs, Così fan tutte segueix desvetllant recels i reticències. Ells s’ho perden. És clar que la gran sala de Rafael Moneo poc sembla disposar a seguir escoltant a cau d’orella les subtileses de la partitura mozartiana. Però hauria passat el mateix a una sala de dimensions reduïdes: no és un tema de mides, sinó d’entrar-hi o de quedar-se fora, sense entrar en el joc tràgic proposat en la història que maquina Don Alfonso.
La netedat també ha de ser musical, i sobre el paper l’Orquestra de la Comunitat Valenciana té tots els trumfos. I a sobre els juga bé. Oficiava com a mestre de cerimònies la batuta de Tomás Netopil, jove i eficaç director que, si bé no sempre va arribar a la quadratura del cercle en els concertants (crucials en Così…), va oferir una lectura feta de subtileses tímbriques i rítmiques que ajudaven a redescobrir la partitura i a desvetllar-ne la immarcessible riquesa.
Barbara Frittoli no hauria mai de deixar de cantar els papers de caràcter de Mozart. La seva Fiordiligi. Arriba amb facilitat a salvar els esculls intervàl.lics de l’ària del primer acte i és dúctil al segon. Nino Surguladze té veu i físic de Dorabella, la germana disposada més o menys a tot. La mezzo georgiana té en la veu aquella netedat a què abans es feia referència, i la desplega al llarg de tres hores de representació. No es pot dir que la d’Isabel Bayrakdarian sigui una veu del tot bonica i per això la seva Despina resultava lleument escanyada per una emissió no sempre regular. Però sempre va complir i saber estar.
Joel Prieto, que havíem descobert a L’arbore di Diana valencià el mes de desembre va tornar a sorprendre per la seva veu de tenor, fresca, juvenil i tractada amb el millor dels gustos possibles, tot i una resiració no sempre controlada a “Tradito schernito” (una llàstima: es va tallar “Ah, lo vegg’io”). Joan Martín-Royo és ara per ara i esperem que per molts anys) un dels nostres ambaixadors mozartians més il.lustres, i va demostrar-ho de nou amb un Guglielmo de gran pes i amb molt matisos expressius. I, a més, molt audible malgrat tenir una veu ja se sap que petita. Finalment, Natale de Carolis va posar la nota de veterania amb un Don Alfonso baritonal: la part del vell filòsof es va escriure amb una tessitura menys greu que la de Guglielmo, però De Carolis li sap donar trets mafistofelics.
En definitiva, un veritable plaer. Tot fos així de bo i així de fàcil…