MONTEVERDI AMB TRES CORONES
Coronar amb èxit una empresa com la de dur una Incoronazione di Poppea no és fàcil. perquè la darrera òpera de Monteverdi suposa sempre el repte d'equilibrar comicitat, serietat i sensualitat en una mateixa vetllada. Per sort, Pier Luigi Pizzi és un home intel.ligent, sobrat de recursos per construir un bon espectacle amb direcció, escenografia, vestuari i il.luminació pròpies. La sobrietat no estalviava riquesa d'idees, amb la qual cosa es pot dir que aquest espectacle del Teatro Real de Madrid és una pura meravella, fins i tot en aquells elements provocadors, però que no ho són de forma gratuïta, com ara el rerefons gay d'algunes escenes, com la que uneix Neró amb Lucano. Primera corona, doncs, per a Pizzi.
La segona corona és per a William Christie, davant de Les Arts Florissants. No descobrim res de nou si diem que el director nord-americà d'adopció francesa té un talent i una inventiva fora del comú a l'hora de construir musicalment el drama, gràcies a un conjunt instrumental que se les sap totes, i amb resultats que subjuguen. emocionen i sedueixen, no forçosament per aquest ordre.
Tercera corona per a un equip de cantants aplegat amb intel.ligència per l'equip artístic del teatre madrileny, que ha estat capaç de reunirel millor repartiment imaginable avui per a una òpera d'aquestes característiques. El contratenor Philippe Jaroussky és un contratenor de veu poderosa i homogènia en tots els registres, ficat en la pell d'un Neró que en escena mostra totes les seves febleses davant dels qui se'l rifen. Començant, és clar, per una Poppea que és tota ella sensualitat i que respon al nom de Danielle de Niese. La soprano nord-americana, enfrescada
aquestes setmanes en la presentació del seu àlbum sobre Mozart (i del que donaré part al blog Mozartmania en uns dies) és sensualitat pura. Els DVDs que havíem vist fins ara així ho feien endevinar, i en directe la cosa guanya enters. És cert que aquest tros de dona no té una veu ni especialment gran ni amb una gran personalitat. Però surt, canta, omple l'escena i encandila: d'això se'n diu ser artista. I la resta són punyetes.
Confesso, però, que la revelació per a qui signa aquestes ratlles ha estat una mezzo italiana sensacional: Anna Bonitatibus, Ottavia de luxe amb un timbre preciós, projecció envejable i una presència escènica aradiant. Atenció, doncs a aquest nom, que haurem de seguir de ben a la vora.
El repartiment va comptar amb bons cantants, alguns de projecció escassa com l'Ottone del molt amenerat Max Emanuel Cencic, però de gust exquisit; o la dolça i enciosadora Drusilla de la portuguesa Anna Quintans; per no parlar de tota una autoritat en la matèria com Antonio Abete en la pell d'un Sèneca molt humanitzat per la direcció de Pizzi.
I ara un prec i una pregunta: si us plau, edició en DVD ja d'aquesta Incoronazione di Poppea tricoronada. Quan?
Tercera corona per a un equip de cantants aplegat amb intel.ligència per l'equip artístic del teatre madrileny, que ha estat capaç de reunirel millor repartiment imaginable avui per a una òpera d'aquestes característiques. El contratenor Philippe Jaroussky és un contratenor de veu poderosa i homogènia en tots els registres, ficat en la pell d'un Neró que en escena mostra totes les seves febleses davant dels qui se'l rifen. Començant, és clar, per una Poppea que és tota ella sensualitat i que respon al nom de Danielle de Niese. La soprano nord-americana, enfrescada
aquestes setmanes en la presentació del seu àlbum sobre Mozart (i del que donaré part al blog Mozartmania en uns dies) és sensualitat pura. Els DVDs que havíem vist fins ara així ho feien endevinar, i en directe la cosa guanya enters. És cert que aquest tros de dona no té una veu ni especialment gran ni amb una gran personalitat. Però surt, canta, omple l'escena i encandila: d'això se'n diu ser artista. I la resta són punyetes.Confesso, però, que la revelació per a qui signa aquestes ratlles ha estat una mezzo italiana sensacional: Anna Bonitatibus, Ottavia de luxe amb un timbre preciós, projecció envejable i una presència escènica aradiant. Atenció, doncs a aquest nom, que haurem de seguir de ben a la vora.
El repartiment va comptar amb bons cantants, alguns de projecció escassa com l'Ottone del molt amenerat Max Emanuel Cencic, però de gust exquisit; o la dolça i enciosadora Drusilla de la portuguesa Anna Quintans; per no parlar de tota una autoritat en la matèria com Antonio Abete en la pell d'un Sèneca molt humanitzat per la direcció de Pizzi.
I ara un prec i una pregunta: si us plau, edició en DVD ja d'aquesta Incoronazione di Poppea tricoronada. Quan?
posted by Jaume Radigales at 17:53
3 Comments:
Content que t'agradi la Bonitatibus, que és una excel.lent cantant. I coincideixo amb la resta (començant per la poca projecció del molt publicitat Cencic que jo no aconsegueixo sentir: comparada amb ell, la Ciofi és Rosa Ponselle). Pero el que em deixa estorat es que la De Niese t'hagi venut la seva Poppea, que jo malauradament vaig haver de soportar dues vegades en Cleopatra. Sí que és simpàtica i pizpireta i mona..i té una veu anònima i petita, i de poc color encara que tendeix a ser brillant... potser una Despina, però com es l'amiga de qui és ara resulta que ens cantara qualsevol dia la Fiordiligi o la donna Anna...Per això, la Blancas, que com a mínim té el nom de pare i mare i no altres 'recolzaments'. Senzillament, m'enfurisma. La Bartoli al menys s'ho va currar sola i ara és llògic que si la gent es deixa portar pel nas ho faci
Un gran plaer sempre llegir les teves cròniques!!!!
Estic d'acord amb el que diu en jorge. La de Niese és tan bonica com oblidable quant a la seva veu del tot impersonal.
Salutacions!
Publicar un comentario
<< Home