DE PREMIS. DE CINEMA

Premis. L'Associació Amics del Liceu, a qui mai no podrem agrair prou que existeixi i que ho faci com ho fa, ha convocat un any més els col.legues de crítica d'òpera d'aquest país per premiar el millor de la temporada. Heus aquí el resultat:

. Millor espectacle de la temporada: La fille du régiment
. Millor direcció escènica: Laurent Pelly
. Millor direcció musical: Sebastian Weigle
. Millor cantant masculí: Juan Diego Flórez
. Millor cantant femenina: Patrizia Ciofi
. Premi cantant revelació: Antonio Gandía
. Millor cantant en concert: Peter Mattei
. Millor cantant en recital: Joyce di Donato

La bohème al cinema
Per altra banda, arriba a les pantalles de casa nostra la producció austríaca del 2008 La bohème dirigida per Robert Dornhelm i amb direcció musical de Bertrand de Billy. La seva estrena a la Staatsoper de Viena va ser un esdeveniment cultural i social a la capital austríaca, tant per la pel lícula en si mateixa com pel glamurós planter protagonista: Rolando Villazón i Anna Netrebko. Precisament, el que fa la pel lícula de Robert Dornhelm –que no he vist al cinema però que vaig comprar en DVD a Itàlia fa uns mesos- és explotar el filó del "morbo" de la parella protagonista. No cal dir que una òpera com La bohème pucciniana, apoteosi del melodrama, serveix en safata les intencions ja no cinematogràfiques, sinó purament comercials del producte, cosa que li augura per endavant un èxit segur, tot i les trampes evidents de la pel.lícula.
Rodada en estudi a Viena, La bohème reconstrueix en aquesta adaptació el París en què s'ambienta una òpera inspirada, com se sap, en les Scènes de la vie de bohème d'Henry Murger. Detalls que no escapen d'una visió idealitzada, d'un París de cartró pedra, i que mostra expressament el seu artifici, molt en la línia d'aquest altre París (magistral, per cert) que Baz Luhrmann va representar a Moulin Rouge (2002).
El resultat, doncs, dóna lloc a una pel.lícula molt desigual, fragmentada pel que fa a l'element discursiu, feble des del punt de vista dramàtic i previsible des de l'òptica estrictament visual. Una peça que no aporta absolutament res al catàleg d'òperes filmades documentades fins al moment, i que s'adscriu en molts moments al model videclip en molts dels seus fragments, per exemple el final del tercer acte.
La pel.lícula es va filmar en suport play-back, però en moltes escenes és només l'orquestra el que sona en pregravació, de manera que els cantants interpreten en directe les parts cantades de la partitura pucciniana. La barreja entre passatges en blanc i negre i color, el fora de camp, alguns passatges en els quals se sent el play-back d'orquestra i veu sense que es vegi com canten els intèrprets, donen aquest toc postmodern prototípic d'una manera d'entendre el videoclip. Un enfocament tan respectable des de l'estètica com inútil des de la narrativa.
La pel.lícula, a més, no té una adequada direcció d'actors i deixa, per exemple, que Rolando Villazón doni curs a la seva peculiar histrionisme, que si bé en un escenari pot resultar efectiu, en pantalla i amb el primer pla és excessiu. La banda sonora ja és una altra cosa, i és que tant ell com Netrebko estan més que acceptables, com ja vam poder constatar fa dos anys amb l’edició del disc resultant.