MAKROPULOS PER PRIMER COP A SALZBURG

Va ser curiós veure, assegut a la platea del Grosses Festpielhaus de Salzburg, Gérard Mortier al costat del director d’orquestra Sylvain Cambreling assistint a una representació d’El cas Makropulos amb posada en escena de Christoph Marthaler. Per un moment, evocàvem aquella mítica Katia Kabanova que va ser marca del festival durant l’era Mortier en una de les èpoques més felices de la ciutat austríaca, quan el debat i la polèmica estaven en pla ebullició i quan l’assistència a Salzburg implicava una mena de militància estètica de primer ordre. Enguany, aquest festival que ha dirigit Markus Hinterhäuser (a l’espera que Alexander Pereira n’agafi les regnes l’any que ve), ha tingut alguns al.licients, tot i que no serà recordada com l’edició més lluïda des que hi assisteixo amb més o menys regularitat, és a dir des de 1994.

Mortier era espectador d’un muntatge que implicava les primeres funcions de l’òpera de Janacek a Salzburg. El cas Makropulos és una peça contemporània de les novel.les de Kafka, i és indubtable que el marc espaial que serveix de punt de partença (les oficines de l’advocat Kolenatý) fa pensar en obres com El procés. Marthaler ambienta l’acció al Palau de Justícia de la ciutat de Salzburg i manté el mateix marc (amb extraordinària escenografia Anna Viebrock) al llarg dels tres actes, que es presenten sense pausa, cosa que manté el pols creixent entre els fets presentats i l’enigma que es va resolent: cal recordar que El cas Makropulos és una mena de thriller amb interès i misteris creixents i que acaben resolent-se al final amb un brillant cop d’efecte?

Una òpera com aquesta es pot llegir en clau psicològica, a partir de la voluntat humana de mantenir una vida eterna malgrat les angoixes existencials del principi de segle. Per això, no deixa de ser fascinant aquella insistència de Marthaler de mantenir algunes accions paral.leles, com les dues dones (una jove i una anciana) tancades en una vitrina i que a l’inici de l’espectacle mantenen una conversa reduïda a pantomima. El sobretitulat permet “escoltar” el que és un diàleg hilarant i divertit, amb crítica inclosa al fet operístic. Marthaler és especialista en “pintar” paisatges humans que viuen una mena d’aïllada i angoixant desolació, com en una pintura de Magritte, i aquest muntatge manté aquest criteri amb solucions que agradaran més o menys (el director suís és especialista en dividir opinions) però que indubtablement responen a criteris d’indiscutible qualitat.

El cas Makropulos és una òpera de soprano i d’orquestra, o més ben dit, de soprano, orquestra i director. Angela Denoke és una cantant tot terreny, capaç de donar al personatge d’E.M. tots els matisos necessaris per fer-ne primer una dona d’existència primer ambigua, després patètica i finalment redemptora, amb una evolució magistral i amb un esforç considerable davant de les dificultats que suposa la llengua txeca per la seva riquesa i abundància consonàntiques. No va estar sola i es va poder mesurar amb intèrprets de qualitat, començant pel Gregor de Raymond Very i seguint pel Prus d’accents malvats de Johan Reuter. Excel.lents igualment la Krista de Jurgita Adamonytè i el Janek d’Ales Briscein. Un detall, per cert, que un personatge tan singular com és Hauk estigués interpretat per un secundari de luxe, ja gairebé mític, com Ryland Davies.

Deia que l’òpera de Janacek és òpera de director. I Esa-Pekka Salonen ho va demostrar, amb una lectura nítida, generosa per treure a lluir les paletes cromàtiques d’una partitura que fa de la subtilitat, del comentari, de la frase oculta principals eines per obrir les portes a una nova manera d’entendre l’òpera, tot i que Janacek, potser per la seva singularitat, no va acabar de crear escola. Insistir en el brillant paper de la Filharmònica de Viena és caure en la redundància.