BAYREUTH 2011: DUES CARES DE LA MATEIXA MONEDA
Tannhäuser i Die Meistersinger von Nürnberg són, de fet, dues cares d’una mateixa moneda. I dues òperes que, juntament amb Tristany i Isolda, millor ajuden a retratar Wagner a través d’obres que situen l’home, l’artista i l’eros davant de la societat. I això, és clar, desvetlla i desencadena el conflicte.
Enguany, a més de Lohengrin i Parsifal, aquestes tres òperes es representen a Bayreuth: dos muntatges ja coneguts com el de Meistersinger (dirigit escènicament per Katharina Wagner i musicalment per Sebastian Weigle) i el de Tristany i Isolda (amb posada en escena de Christoph Marthaler i direcció musical de Peter Schneider) i un nou espectacle, que inaugurava el festival d’enguany: Tannhäuser.
Per raons de calendari, vaig veure primer els Meistersinger que el 2007 també vaig gaudir a Bayreuth. Dic gaudir perquè, si bé l’espectacle de Katharina Wagner em va semblar excessiu en alguns aspectes fa quatre anys, revisitat ara resulta molt més depurat en el tractament de l’escena i el treball acturat i amb més incisivitat en el tema de fons, que no és altre que aquell conflicte home-societat en clau artística. En aquest sentit, Wagner (Katharina) és prou pessimista acceptant, malgrat el rerefons còmic d’algunes escenes, que l’avenç en l’art topa amb el mur de la societat La dualitat Beckmesser-Sachs és clara i precisa, i així es va visualitzar de nou amb un muntatge que va tornar a ser protestat per una part del públic i ovacionat per un altre sector quan la besnéta de Wagner (Richard) va sortir a saludar.
També la direcció de Weigle (que debutava a Bayreuth amb aquesta òpera fa quatre estius) ha estat millor: més lliure, menys constrenyida a l’evidència de qui va amb peus de plom davant de la peculiar acústica del Festpielhaus, més elegant i menys crispada, tot i que Weigle és un home que mai no emociona pel seu excés de càlcul.
En aquesta edició, no es pot dir que hi hagués cap gran nom, però el repartiment ha estat homogeni i molt digne, fins i tot excel.lent en els resultats finals: autoritat creixent per a James Rutherford (Sachs), expressivitat i teatralitat que suplien una veu poc homogènia, la d’Adrian Eröd (Beckmesser) bons mitjans i bona línia per a Burkhard Fritz (Walther) i Michaela Kaune (Eva) i veterania per a Georg Zeppenfeld (Pogner), Carola Guber (Magdalene) i Norbert Ernst (David). No cal dir que per part d’orquestra i cor, la festa va estar garantida.
Mentre l’espectacle de Katharina Wagner es cenyeix a l´enfrontament home-societat, el muntatge de Sebastian Baumagarten de Tannhäuser perd bous i esquelles situant l’acció en una fàbrica de bio-gas representant el Wartburg, el castell on viu Elisabeth, que encarna l’amor espiritual, en contraposició a l’altra amant de Tannhäuser, la deessa Venus, que regna en un Venusberg convertit aquí en gàbia subterrània. El punt de partença podria ser bo si es justifiqués a través d’un muntatge de dramatúrgia críptica i amb detalls que no duen enlloc. La bronca per part del públic va ser de les que fan història.
En la funció del dia 13 d´agost, assumia la direcció musical Peter Tilling suplint l’indisposat Thomas Hengelbrock. S´optava, en qualsevol cas, no pas per la tercera de les quatre versions existents, la de París (de fet la quarta, tractant-se de París-Viena), sinó per la segona de Dresde, de 1847. Molt més propera al romanticisme incipient, permet una lectura àgil i fresca, i aquesta va ser l’opció de Tilling, amb una durada lleument inferior (pel que constava al programa de mà) que la de Hengelbrock. Cor i orquestra titulars, com sempre, excel.lents.
Pel que fa al repartiment, van convèncer tan sols l’Elisabeth de Camilla Nylund i el Herrmann de Günther Groissböck. Cristal.lina i d’emissió poderosa ella, autoritari i rotund ell, van ser els veritables triomfadors de la tarda. Al Tannhäuser de Lars Cleveman va trair-lo un cant descurat i atropellat al primer acte, tot i que va anar arrodonint les seves intervencions al segon i sobretot al tercer; va ser en aquest mateix acte quan Michael Nagy, que assumia suficientment la part de Wolfram, va tenir un lapsus en la cançó de l’estel. Pel que fa a Venus, tan sols es pot dir que no és d’estranyar que Tannhäuser l’abandoni. Si la deessa de l’amor té una veu cridanera com la de Stephanie Friede, més val deixar-se bressolar pel cant d’una santa com Elisabeth.
Enguany, a més de Lohengrin i Parsifal, aquestes tres òperes es representen a Bayreuth: dos muntatges ja coneguts com el de Meistersinger (dirigit escènicament per Katharina Wagner i musicalment per Sebastian Weigle) i el de Tristany i Isolda (amb posada en escena de Christoph Marthaler i direcció musical de Peter Schneider) i un nou espectacle, que inaugurava el festival d’enguany: Tannhäuser.
Per raons de calendari, vaig veure primer els Meistersinger que el 2007 també vaig gaudir a Bayreuth. Dic gaudir perquè, si bé l’espectacle de Katharina Wagner em va semblar excessiu en alguns aspectes fa quatre anys, revisitat ara resulta molt més depurat en el tractament de l’escena i el treball acturat i amb més incisivitat en el tema de fons, que no és altre que aquell conflicte home-societat en clau artística. En aquest sentit, Wagner (Katharina) és prou pessimista acceptant, malgrat el rerefons còmic d’algunes escenes, que l’avenç en l’art topa amb el mur de la societat La dualitat Beckmesser-Sachs és clara i precisa, i així es va visualitzar de nou amb un muntatge que va tornar a ser protestat per una part del públic i ovacionat per un altre sector quan la besnéta de Wagner (Richard) va sortir a saludar.
També la direcció de Weigle (que debutava a Bayreuth amb aquesta òpera fa quatre estius) ha estat millor: més lliure, menys constrenyida a l’evidència de qui va amb peus de plom davant de la peculiar acústica del Festpielhaus, més elegant i menys crispada, tot i que Weigle és un home que mai no emociona pel seu excés de càlcul.
En aquesta edició, no es pot dir que hi hagués cap gran nom, però el repartiment ha estat homogeni i molt digne, fins i tot excel.lent en els resultats finals: autoritat creixent per a James Rutherford (Sachs), expressivitat i teatralitat que suplien una veu poc homogènia, la d’Adrian Eröd (Beckmesser) bons mitjans i bona línia per a Burkhard Fritz (Walther) i Michaela Kaune (Eva) i veterania per a Georg Zeppenfeld (Pogner), Carola Guber (Magdalene) i Norbert Ernst (David). No cal dir que per part d’orquestra i cor, la festa va estar garantida.
Mentre l’espectacle de Katharina Wagner es cenyeix a l´enfrontament home-societat, el muntatge de Sebastian Baumagarten de Tannhäuser perd bous i esquelles situant l’acció en una fàbrica de bio-gas representant el Wartburg, el castell on viu Elisabeth, que encarna l’amor espiritual, en contraposició a l’altra amant de Tannhäuser, la deessa Venus, que regna en un Venusberg convertit aquí en gàbia subterrània. El punt de partença podria ser bo si es justifiqués a través d’un muntatge de dramatúrgia críptica i amb detalls que no duen enlloc. La bronca per part del públic va ser de les que fan història.
En la funció del dia 13 d´agost, assumia la direcció musical Peter Tilling suplint l’indisposat Thomas Hengelbrock. S´optava, en qualsevol cas, no pas per la tercera de les quatre versions existents, la de París (de fet la quarta, tractant-se de París-Viena), sinó per la segona de Dresde, de 1847. Molt més propera al romanticisme incipient, permet una lectura àgil i fresca, i aquesta va ser l’opció de Tilling, amb una durada lleument inferior (pel que constava al programa de mà) que la de Hengelbrock. Cor i orquestra titulars, com sempre, excel.lents.
Pel que fa al repartiment, van convèncer tan sols l’Elisabeth de Camilla Nylund i el Herrmann de Günther Groissböck. Cristal.lina i d’emissió poderosa ella, autoritari i rotund ell, van ser els veritables triomfadors de la tarda. Al Tannhäuser de Lars Cleveman va trair-lo un cant descurat i atropellat al primer acte, tot i que va anar arrodonint les seves intervencions al segon i sobretot al tercer; va ser en aquest mateix acte quan Michael Nagy, que assumia suficientment la part de Wolfram, va tenir un lapsus en la cançó de l’estel. Pel que fa a Venus, tan sols es pot dir que no és d’estranyar que Tannhäuser l’abandoni. Si la deessa de l’amor té una veu cridanera com la de Stephanie Friede, més val deixar-se bressolar pel cant d’una santa com Elisabeth.
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home