21.10.12

TRES GRANS DISCOS; TRES GRANS SENYORES

Confesso que em deia una mica de mandra escriure sobre Mission, el darrer treball de Cecilia Bartoli. Potser perquè esperava trobar (com així ha estat), més del mateix. Però la sortida al mercat dels discos d'Elina Garança (Romantique) i Patricia Petibon (Nouveau Monde) m'han animat a unir en un sol post les impressions suscitades per aquests tres volums, altament recomanables per motius diversos. El primer d'ells (i el més important), perquè es tracta de tres treballs de tres grans senyores del cant. Anem a pams.

Bartoli i la recerca
Ningú no pot ni ha de qüestionar, a aquestes alçades, que una de les tasques més meritòries de Cecilia Bartoli és la recerca d'autors poc o mal prodigats. Després de Vivaldi, Salieri, Gluck, el recull Opera proibita i el disc dedicat a Maria Malibran, ara és el torn d'Agostino Steffani, l'enllaç directe entre la generació de Cavalli i la de Vivaldi
Nascut al Veneto el 1654 i mort segurament el febrer de 1728, Steffani va ser un cantant (presumiblement castrat) compositor, sacerdot i diplomàtic italià autor de disset òperes. La seva tasca més meritòria, com a enviat de Roma en missió altament diplomàtica, va ser l'intent de conversió dels prínceps del nord d'Alemanya, evidentment sense èxit. La seva estranya implicació en l'assassinat de Philipp von Königsmarck, amant de la princesa Sophia Dorothea (esposa del futur rei Jordi I d'Anglaterra) és el punt de partença de la infumable novel.la de recent aparició Les joies del paradís (Ed. 62) de l'oportunista Donna Leon. Novel.la i novel.lista, per cert, de la que recomano que us allunyeu si no voleu perdre el temps. Un temps que es pot invertir, és clar, en l'audició del disc.
Com en tots els treballs que la cantant romana edita a Decca, el producte resultant obeeix a una campanya de disseny i de màrqueting cridats a ser un èxit de vendes. La veritat és que ja comença a ser una mica irritant el desplegament de fotografies més o menys morboses, ara amb l'afegit d'una lluent calva (miracles dels postissos com a pas previ a l'inefable photoshop) que la Bartoli llueix embotida en una impecable sotana. L'àlbum, ben documentat pel que fa als articles, podria prescindir de tanta tonteria, perquè el que aquí interessa és la música.
I Barochisti és el conjunt que, dirigit per Diego Fasolis, acompanya Cecilia Bartoli al llarg de les vint-i-cinc pistes que integren el disc, ocasionalment complementades amb la participació de Philippe Jaroussky i del Cor de la Ràdio Televisió Suïssa.
Més del mateix, com deia, perquè l'estil de la soprano-mezzosoprano segueix amb els mateixos vicis i amb les mateixes virtuts de sempre, potser ara més amanerades que mai. El domini de les mitges veus és una de les principals virtuts, mentre que la descarada resolució de les agilitats ratlla l'histerisme en alguns casos. L'irònic del cas és que les millors intervencions de la Bartoli es troben en els fragments interpretats al costat del contratenor francès: "T'abbraccio mia Diva... Ti stringo, mio Nume" i "Serena, o mio bel sole... Mia fiamma... Mio ardore" de Niobe, regina di Tebe, "Combatton quest'alma" d'I trionfi del fato i "Timore, ruine" de Le rivali concordi. Tanmateix, seria injust emetre un judici negatiu d'aquest treball discogràfic, perquè com a mínim se'ns permet accedit a l'obra de Steffani, poc o mal conegut fins ara i pertanyent a un moment gloríós del barroc italià. I, què caram, Cecilia Bartoli és una gran artista!

La serietat de Garança
Romantique és el disc que la mezzo letona Elina Garança edita a Deutsche Grammophon, amb acompanyament de l'Orquestra del Teatre Comunale de Bolonya amb direcció d'Yves Abel. Nou perles majúscules amb el rerefons del segle XIX i amb la varietat de registres, tant estilístics com idiomàtics: la música francesa de Lalo (Le roi d'Ys), Berlioz (La damnation de Faust), Gounod (Faust, Sapho, La reine de Saba), Saint-Saëns (Samson et Dalila), l'italianisme afrancesat de Donizetti (La Favorite) la Rússia de Txaikovski (La dama d'Orleans) i l'italianisme pur de Vaccai (Giulietta e Romeo).
El rigor i la serietat han estat sempre marques de la casa, i Garança mai no s'ha excedit en un virtuosisme que li permetria guanyar molts rèdits a costa d'arruinar una veu de timbre i color privilegiats. Mai no s'ha plantejat -tot i haver-se-li ofert- papers dramàtics com els verdians (Eboli o Amneris) i sempre s'ha centrat en la seva dimensió justa, que és la de mezzo lírica per antonomàsia. I els resultats, que hem pogut viure en directe, s'adotzenen en els treballs discogràfics d'aquesta inquieta però racional artista.
El seu darrer disc, doncs, és una nova i bona mostra del molt que pot oferir Elina Garnça al melòman d'avui. Hereva d'un estil elegant que ens pot portar a la millor tradició (Teresa Berganza, sense anar més lluny) i sempre fidel a allò que hi ha escrit, la mezzo letona té la suficient honestedat per depassar la forma i anar al fons de la qüestió, assumint amb propietat les inflexions dramàtiques d'allò que canta, des de l'alegria jovenívola del Siebel de "Faites-lui mes aveux" fins al dramatisme de "Prostite ví, kholmï, polya rodnïye", excelsa pàgina de La dama d'Orleans de Txaikovski. Passant, naturalment, per la sensualitat gens agressiva del "Mon coeur s'ouvre à ta voix" en què ella mateixa despatxa els espasmòdics "Dalila!" reservats al sofert tenor encandilat davant dels encisos de la cortesana bíblica. I sempre amb una afinació impecable, amb domini del fraseig, amb gust exquisit i amb una dicció clara i una pronunciació impecable.
A tot plegat no hem d'oblidar el gran paper de l'orquestra italiana, sumptuosa en una sonoritat a la que es suma la qualitat d'una gravació feta amb la cura pròpia dels discos del segell groc. Un producte altament recomanable, sense cap mena de dubte.

El Nou Món de Petibon
És innegable que la soprano francesa Patricia Petibon és una de les artistes més singulars, originals i curioses de la seva generació. Poques com ella són capaces de transformar-se en la sempre perillosa Lulu durant un mes i mig d'assajos i representacions i després, exhausta, passar-se un trimestre agombolada per la seguretat balsàmica del cant mozartià, passant d'un registre a l'altre amb absoluta naturalitat i amb ple coneixement de causa.
Amb 42 anys i amb un currículum envejable a nivell escènic i discogràfic, aquesta dona de rostre peculiar, que sembla extret d'una il.lustració de conte infantil adreçat a nenes i nens intel.ligents, ens sorprèn ara amb el disc Nouveau Monde (Deutsche Grammophon), estoig amb divuit pistes de bellesa i originalitat immarcessibles.
El punt de partença són els aires i les melodies procedents de les Amèriques (o hauríem de dir les Índies), amb un reguitzell de peces anònimes dels segles XVII i XVIII, algunes d'elles contagiadores d'un optimisme gens naïf, com ara "La Lata", la tonada "El Congo" o "J'ai vu le loup". S'hi afegixen aires més coneguts i celebrats, com "Greensleeves" o bé fragments de compositors coneguts com ara Marc-Antoine Charpentier, Jean-Philippe Rameau, el Henry Purcell de Dido and Aeneas i King Arthur o Georg Friedrich Händel amb una peça poc prodigada i altament curiosa, com l'ària "No se me enmendará jamás" de la Cantata Spagnuola HWV 140. José de Nebra i Henry Le Bailly complementen el treball, amb una dedicatòria explícita a Montserrat Figueras a "Yo soy la locura" de Le Bailly.
El conjunt instrumental La Cetra, dirigit per Andrea Marcon, acompanya la soprano francesa amb solucions originals i que emfasitzen la modernitat de les peces, tant pel seu color com per la rítmica, gens allunyada en alguns casos del que més endavant seria propi de llenguatges musicals aparentment (tan sols aparentment) aliens al barroc, com ara el jazz o la música minimalista. Un disc, en definitiva, amb molta marxa, indispensable per fer front a la grisor d'aquests dies... i no precisament per qüestions metereològiques.