12.11.12

CAP DE SETMANA DE RETROBADA

Bonic retrobar-se clàssics de sempre i per sempre, independentment de les preferències que hom pugui sentir per un o altre títol operístic. La magistral Tosca (atenció al nou llançament en DVD d'EMI amb Gheorghiu, Kaufmann i Terfel) a Sant Cugat de la mà dels Amics de l'Òpera de Sabadell per una banda i la producció de Mario Gas de L'elisir d'amore al Liceu d'una altra.

TOSCA A SANT CUGAT
La impossibilitat de veure l'òpera pucciniana a la capitall del Vallès Occidental es va convertir en realitat divendres, gràcies a la transmissió que havia de fer per Catalunya Música del primer espectacle de la temporada 2012-13 d'Amics de l'Òpera de Sabadell. Va ser al Teatre-Auditori de Sant Cugat, on un problema amb el teló de boca va obligar, a l'inici del segon acte, a interrompre momentàniament l'espectacle. Una Tosca perfectament amotllada a allò que un espera d'una bona funció de l'òpera pucciniana i d'acord amb la (bona) manera de fer de l'AAOS. La producció de Carles Ortiz es limita a fer bé les coses, i això ja és molt en els temps que corren. I a explicar-les millor, perquè aquesta és una Tosca tradicional, com marquen els cànons i fins i tot algunes de les convencions escèniques que tantes vegades hem vist en d'altres muntatges de la magistral partitura pucciniana.
Llàstima que Daniel Gil de Tejada, que és un director amb bon ofici, carregués massa els neulers davant d'una Simfònica del Vallès de comportament correcte però de so excessiu, sense matisar, i que en no poques ocasions va tapar la veu d'alguns intèrprets.
Saioa Hernàndez no serà una Tosca per a la història, però va saber salvar els esculls de la part amb mitjans sobrats, encara que el color de la veu no sigui el més adequat per al personatge. Sí ho és la del tenor Javier Agulló que, no obstant això, va ser un Cavaradossi d'emissió dubitativa i d'aguts no sempre ben projectats, amb la qual cosa va fer patir una mica, sobretot al tercer acte. Sempre al seu lloc, Ismael Pons va ser un Scarpia de manual, a qui tan sols li trobem a faltar una mica més de guspira incisiva en el retrat d'un personatge tan atractiu com repugnant al mateix temps. I atenció al sagristà de Xavier Aguilar, un cantant destinat a fer grans coses si fa bondat i treballa de valent.

ELISIR DE SEMPRE AL LICEU
Tornava al Liceu la ja cèlebre producció de Mario Gas sobre l'òpera de Donizetti vista ja al Teatre Grec, a Peralada, al Victòria i al mateix teatre de La Rambla, i que es presentarà de nou aquesta primavera, amb un repartiment d'entrada més atractiu que el que es pot veure aquests dies. I, amb tot, hi ha hagut una autèntica revelació: el Nemorino de Javier Camarena. El tenor mexicà, avalat per èxits internacionals en algunes de les cases més prestigioses com el Met, l'Opernhaus de Zuric o l'Òpera de Viena, va exhibir una musicalitat exquisida, un bon gust inqüestionable i una entrega de sentiments que converteixen el seu Nemorino en una pura delícia. Certament, és un cantant que arrisca (de vegades massa) i que creu en allò que fa. A més, el timbre és homogeni en tots els registres i la línia de cant immaculada. Per treure's el barret.
Ni m'agradava en disc ni em segueix agradant ara que l'he vista en directe la soprano Nicole Cabell. La veu no és lletja, però ni el timbre ni el color no són els més apropiats per a Adina. La dicció és gairebé inexistent i l'expressió limitada a tres o quatre recursos que acaben cansant. Per molt avalada que estigui per Deutsche Grammophon, la soprano californiana em sembla un autèntic "bluf".
Dulcamara és un paper difícil perquè, a les exigències d'una part llarga i variada, hi ha la temptació de caure en la caricatura de broc gros. Entre això i ser un estaquirot hi ha un abisme i la intel.ligència està en trobar el punt mig. Simone Alberghini ho va aconseguir el l'aspecte actoral, però no en el vocal, perquè el seu és un Dulcamara sense massa registres i que, musicalment, acaba avorrint. Tot el contrari del Belcore d'Àngel Òdena, que sap treure partit d'una veu generosa i que posa al servei de l'expressió fatxenda del soldadet de plom. Eliana Bayón ha tornat a demostrar, amb la seva Gianetta, que és una soprano desaprofitada, destinada com està a fer grans coses si algun director artístic hi confia per oferir-li parts molt més interessants.
L'espectacle de Mario Gas continua funcionant, tot i que un espera que algun dia veiem algun altre Elisir... amb noves produccions (tampoc cal córrer massa, que aquesta òpera no ens fa cap falta). Això sí, el bon ofici es nota en quadres i situacions que, malgrat els anys, segueixen amb la mateixa espontaneïtat que el primer dia. Bon ofici també el de Daniele Callegari, davant d'una orquestra i d'un cor (reduït) que van complir amb una partitura relativament exigent amb els col.lectius instrumentals i corals, però que cal presentar amb cura i certa elegància. La vam tenir al llarg de dues hores llargues d'una òpera molt adequada per passar una àgil tarda de diumenge.

2 Comments:

Blogger Marc Busquets said...

Coicidim amb els cantants: al Camarena el vaig veure en un Barbiere (amb l'ombra allargada del Flórez) a NY i va estar fantàstic. A ella la vaig veure fent de Musetta (!!!) i no em va agradar gens! Ara, pobre Donizetti que sempre rep a les teves mans! jajaja

9:04 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

This site is really cool! I found here alot of information that I was looking for. I am really happy to be a part of This site!

4:39 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home