JOAN MATABOSCH A MADRID (?)

Rumorologia? Agendes postposades? Confirmació del que ja es donava per fet? Mentre escric aquestes línies, vaig rebent sms, whatsapp i tweets diversos. L'Iphone treu fum amb notícies que van amunt i avall: "EFE ho dóna per fet", m'escriu un... "Encara no és segur" em diu algú altre... "Ja pots comptar-hi", em confirma el de més enllà... i jo vaig escrivint... i pensant i valorant... al capdavall, si la cosa és una falsa alarma, sempre tindrem l'oportunitat de fer el que em disposo: valorar la tasca del (fins ara) director artístic del Gran Teatre del Liceu.

Fa dies, i davnt de l'allau de notícies publicades al respecte, ja em permetia mostrar el meu desacord amb les paraules de Gérard Mortier publicades a El País, en el sentit que és absurd pensar que un perfil com el de Matabosch no seguiria el projecte artístic davant del Real, que és l'argument que esgrimia el gestor belga per defensar les seves candidatures. És evident que qualsevol nou director presenta i imposa una línia que pot no tenir a veure amb la del director anterior, a no ser que hom sigui un titella i que l'antecessor es mantingui com a director a l'ombra. Aquest, òbviament, no serà el cas de Matabosch, amb personalitat pròpia, construïda, forjada i consolidada a una casa com la del Liceu. Però també deia que trobava ridícul que el Teatro Real volgués com a director un espanyol. L'art no té fronteres i un art com l'òpera, d'abast universal, cal pensar-lo amb un cervell obert, ni "rojigualdo" ni quadribarrat. Per sort, Joan Matabosch és un home prou cosmopolita i de món per dirigir una institució musical arreu d'Europa i de fora del continent. De confirmar-se la notícia, dirigirà un teatre a una ciutat separada de Barcelona per poc més de dues i mitja d'AVE.

Una valoració

D'aquí a uns dies tinc concertada a la ràdio una entrevista, concedida i planificada des de fa uns mesos, en la que -com és habitual a Una tarda a l'òpera a cada inici de temporada- Joan Matabosch hauria explicat (i espero que expliqui) els principals trets de la temporada 13-14 del Liceu. Evidentment, l'entrevista prendrà un altre caire i també haurem de parlar del futur periple madrileny. Però hi ha un seguit de coses que se m'acuden per valorar, ni que sigui de manera ràpida, la gestió de Joan Matabosch al capdavant del Liceu.

En primer lloc, un savi equilibri entre tradició i modernitat. Gràcies al director barceloní, el Liceu ha mantingut un nombre elevat de funcions amb títols de repertori, de sempre i per sempre. El (crec) excessiu nombre de Donizettis i Bellinis en detriment d'un massa oblidat Rossini no ha estat un llast, perquè a aquells noms cal afegir els de Mozart, Verdi, Puccini o Wagner (i en menor mesura Strauss), que han tingt cabuda generosa en les programacions liceistes d'ençà de la seva reobertura, ara farà catorze anys. A ells cal recordar que Janacék o Britten han tingut un lloc de privilegi, tot i que ha faltat -penso- més títols que fossin estrenes absolutes, a més de trobar a faltar obra més obra de Henze, a més d'òperes de Zimmermann, Pfitzner o Messiaen, per citar-ne alguns. El tema dels compositors de casa sempre resulta delicat: Catalunya no ha estat un país de compositors d'òpera. I no podem competir amb les tradicions d'Itàlia o Alemanya. Però de vegades s'ha estat poc respectuós i massa perdonavides amb alguns títols que, ens agradin o no, formen part de la nostra tradició (o modernitat) operística.

En segon lloc, cal recordar que el Liceu ha gaudit d'un planter de solistes prou representatiu dels millors cantants que es passegen pels escenaris d'arreu del món. És cert que a alguns d'ells (Fleming, Terfel, Kaufmann, Netrebko) tan sols els hem vist en versions concertants o en recitals. Però la nòmina de solistes de prestigi, i que ha estat sempre una de les millors marques d'identitat en la història del Liceu al llarg de més de 160 anys, és i segueix sent un fet.

En tercer lloc, cal agrair a Joan Matabosch la confiança dipositada en directors d'escena que, controvertits o no, han posat el Liceu al mapa dels millors teatres d'òpera del món. Per molt que hi hagi alguns entestats a no creure-s'ho, l'òpera ha canviat (sempre ha canviat al llarg de la seva història) i un dels millors signes dels temps d'aquests canvis ha estat l'element teatral. Contractnt grans noms de l'escena actual com el desaparegut Wernicke, Konwitschny, Marthaler, Kupfer, Decker, Carsen, Guth, McVicar, Pelly i els nostres Bieito, Padrissa-Ollé o Font, la direcció artística del Liceu ha obert el teatre a la creació teatral d'avui, proposant lectures que gairebé mai no han deixat indiferent ningú. Sense oblidar les posades en escena de tall més tradicional, però sense caure en "zeffirelliades".

He parlat de creadors contemporanis i he inclòs noms de casa. Potser aquí, però en el terreny dels cantants, és on em sembla que puc trobar l'element més discutible de la tasca de Matabosch. Certament, gràcies a ell la nòmina de joves cantants catalans i espanyols ha tingut cabuda. Però molt d'aquests cantants, que han començant fent petits papers, ja han crescut. I massa sovint els hem seguit veient fent encara aquells petits papers, quan fora de les nostres fronteres ja interpretaven rols protagonistes. Precisament, no sempre els segons repartiments han permès que aquests joves (i ja no tan joves) intèrprets -m'estalviaré dir noms per no ferir susceptibilitats- ocupessin més sovint i de manera més rellevant l'escenari del Liceu. Llàstima.

Tornem a aspectes molt positius. I és que, més enllà del que es cou a l'escenari, tampoc no podem oblidar l'obertura del Liceu a la societat barcelonina. Allò del "Liceu de tots", i que inclou una vida paral.lela com ara el Petit Liceu, un bon servei de dramatúrgia o les enyorades sessions al foyer ("golfes" o no) també ha tingut bastant a veure amb la gestió de Matabosch, conscient que dirigia un equipament cultural de la ciutat, i no tan d'uns quants.

Joan Matabosch ha sabut assumir els reptes imposats pels tres directors generals amb qui ha hagut de compartir despatxos i reunions. Amb dos d'ells es va entendre molt bé. Els últims anys han estat els dels desencontres, amb o sense crisi. I això ha estat un llast per a una direcció artística que no sempre ha pogut acabar duent a terme els projectes proposats i, en algun cas, contractats i que ja estaven a disposició dels abonats i dels espectadors que passaven per taquilla. No sé fins a quin punt aquest cansament ha pesat en la decisió de Matabosch de marxar de Barcelona i desplaçar-se a Madrid.

I ara què?

Sigui com sigui, la marxa de Matabosch al Teatro Real ens permet felicitar els madrilenys perquè gaudiran d'un projecte artístic envejable, sense menystenir els antecedents en el càrrec, incloent un director-estrella com Mortier.

El que ens hem de preguntar, més enllà de les travesses que es puguin fer sobre un o altre nom (per no tenir, encara no tenim ni el del director general i davant d'un Liceu amb les portes tancades) és sobre la viabilitat del projecte artístic-musical de Josep Pons. Respectaran els futurs directors (artístic i general) la croada de Pons per fer viable una rendibilitat de les "forces vives" dins i fora del teatre? Es mantindrà el compromís amb el repertori dels segles XX i XXI en equilibri amb una tradició que mai no es pot bandejar?

D'altra banda, també ens podem preguntar si un home com Matabosch, que -tot i la seva afabilitat personal i la seva diplomàcia- és algú amb les idees clares i que sap defensar amb ungles i dents, aguantarà amb estoïcisme i sense cremar-se els capricis de la capital d'un regne massa poblada de funcionaris i de "mandamases" que volen ser més papistes que el papa. L'ombra de les Aguirres, les Botella i de la caspa engominada que pobla el barri de Salamanca o la Plaza de Oriente és una amenaça per als projectes innovadors i que no estan pensats per acontentar la galeria. Caldrà que es calci. 

Aquestes són, a priori, les primeres preguntes que em suscita una notícia que no per més anunciada és menys dolorosa. Ja sabem que ningú no és etern, que les institucions es mantenen però que les persones hi passen sense romandre a perpetuïtat... però ni que sigui per allò tan català de "més un boig conegut que un savi per conèixer", em sembla que trobarem a faltar, i molt, un personatge com Joan Matabosch al capdavant del que (almenys fins ara) és el primer equipament cultural del nostre país.