UN HÄNDEL MEMORABLE AL LICEU

El Liceu va començar temporada amb mal peu: quatre concerts verdians absolutament oblidables i amb rendiments molt desiguals pel que fa a solistes, cor i orquestra. El desencís era evident, especialment després de les notícies que arribaven sobre la marxa de Joan Matabosch i de José Luis Basso. Després, doncs, de quatre sessions infumables, finalment s'ha alçat el teló del teatre de la millor manera: amb una òpera. Però, a més, s'ha fet amb un títol inèdit fins ara a Barcelona i que, sent de Händel, no semblava destinat a ser un èxit atesa certa desafecció entre el públic de casa nostra i l'òpera barroca. Desafecció deguda, sens dubte, a la manca d'una tradició interpretativa de les òperes de Monteverdi, Cavalli o Händel. I que demana a crits un espai alternatiu, més petit que el Liceu, per poder representar aquest tipus de repertori.

Un muntatge esplèndid

Agrippina és la sisena òpera del músic de Halle i la segona i última estrenada a Itàlia. Destinada al Teatro di San Giovanni Grisostomo com a pòrtic del Carnaval (es va estrenar el 26 de desembre de 1709), el llibret de Vincenzo Grimani, que destil.la mala bava a dojo, barreja la sàtira del clavegueram polític amb una comèdia familiar que deixa en ridícul les intrigues del poder i les hipocresies i convencions encarcarades de la família entesa com a institució social. Grimani, enemic del papa Climent XI, va venjar-se i de valent amb un llibret que parteix de la dinastia Júlia-Clàudia per mofar-se de les conxorxes vaticanes.

El muntatge de l'escocès David McVicar -que al Liceu ens ha regalat autèntiques joies com ara Manon i Adriana Lecouvreur-, aprofita l'ocasió per reblar el clau i situar l'acció en una època més o menys actual -sense precisions temporals- que ens pot fer pensar en qualsevol dels culebrots televisius que mostren la desintegració de nuclis familiars amb personatges sense escrúpols. Perquè aquesta és la tipologia que presenta l'òpera, i que MacVicar aprofita per retratar amb precisió rellotgera: una Agrippina alcohòlica i manipuladora, una Poppea que fa servir els seus encants amb la pitjor de les intencions, un Nerone cocainòman, "rapero" i amb evident complex edípic o un Claudi calçasses però amb fums. Galeria de retrats per a individus que no voldríem conèixer ni amb pintura, ubicats en escenes hilarants i molt ben trobades, especialment al segon acte (genial l'escena del piano bar amb una Poppea fent la competència a un cantant tronat o l'esnifada de Neró). Tot plegat emmarcat en l'esplèndida escenografia i el vestuari de John Macfarlane i amb l'efectista il.luminació de John Constable, sense oblidar la hilarant coreografia d’Andrew George. Però les escenes grotesques no estan renyides amb una lectura profunda de l’obra, gràcies a la lectura de l'òpera com  una sàtira del clavegueram de la política, que justifica prescindir al final del personatge de Juno. Una escena que es correspon, de fet, amb la depuració de René Jacobs, responsable de l'edició de la partitura utilitzada en aquest muntatge. 

Unitària interpretació musical

Harry Bicket lidera un equip musical de primer ordre. Especialista en Händel i habitual al Liceu en títols barrocs i ocasionakment de Mozart (Lucio Silla) i Britten (A Midsummer Night's Dream), el director britànic ha posat dempeus una partitura llarga i exigent, exemplarment tractada en els recitatius i magníficament dirigida en les àries, abundants i amb no poques picades d’ullet expressives i descriptives. La bona resposta de la reduïda orquestra del Liceu ha contribuït a un èxit més de Bicket entre nosaltres. Amb tot, el so extret del fossat (elevat) no sé si és el més adequat per a la immensitat de la sala del Liceu. Cosa que no és responsabilitat de Bicket ni dels programadors de l'obra. I que torna a demostrar la necessitat d'una segona sala, com deia més amunt, per a aquest tipus d'obres.

L’equip vocal, unitari i de primeríssim ordre, gaudeix de felices individualitats, començant pel rol titular, servit per una incisiva Sarah Connolly de gran presència escènica. La Poppea de Danielle de Niese, que per fi debuta al Liceu, ha tingut els components propis d’un personatge sensual i manipulador a la vegada en una interpretació impecable, pròpia del que és la soprano australiana: una especialista en aquest repertori. També ho és una veritable revelació: la mezzosoprano sueca Malena Ernman, amb un treball actoral majúscul al servei de Nerone i una vocalitat poderosa, ben projectada i encertada en estil. I que demostra, amb el seu moviment escènic, la versatilitat de l'artista, polifacètica d'acord amb el que llegim a la seva pàgina web costat de les seves companyes. Franz-Josef Selig ha estat el Claudio calçasses que reclama el llibret de Grimani, però amb la rotunditat exigida per la música de Händel. Tornava al Liceu un contratenor de raça com David Daniels al servei d’un Ottone antològic tot i que la veu sembla lleument desgastada a la zona greu. Un trio d’excel.lents secundaris (Henry Waddington, Dominique Visse i un de vegades desaprofitat Enric Martínez-Castignani que el Liceu hauria de tenir més en compte) assumia respectivament els rols de Pallante, Narciso i Lesbo.

Queden cinc funcions fins al 29 de novembre, és a dir cinc oportunitats més per poder veure i gaudir aquesta Agrippina. Si voleu un consell, no us la deixeu perdre.