10.1.14

EVOCACIÓ DE PARSIFAL, CENT ANYS DESPRÉS



Bon intent. Però crec que insuficient pels pocs mitjans i pel poc temps de preparació. Sigui com sigui, es demostra una vegada més que la iniciativa privada ha fet més per Wagner a l’entorn del seu bicentenari que no pas les institucions públiques. Quelcom que ja apuntaven alguns dels participants de la taula rodona convocada, fa unes setmanes, al magazín d’Una tarda a l’òpera a Catalunya Música. I és que aquesta evocació de Parsifal presentada al foyer del Gran Teatre del Liceu és l’evolució d’un projecte que havia de ser una altra cosa i que, a falta de mitjans, ha quedat reduït a un esdeveniment sintètic i funcional, però que ha estat possible per la implicació d’alguns particulars, entre d’altres el Cercle del Liceu, apropiant-se d’una idea que venia de lluny i de persones alienes a l’exclusiva institució.
No es tractava de representar (ni tan sols de resumir) Parsifal, però sí d’evocar-ne la primera representació oficial fora de Bayreuth. Com se sap, la nit del 31 de desembre de 1913 a l’ú de gener de 1914, el Liceu acollia una llegendària funció de l’última òpera de Wagner protagonitzada per Francesc Viñas. A partir d’aleshores, i en plena efervescència wagneriana, la ciutat de Barcelona sempre ha tingut una estima especial pel “festival sacro-escènic”. I Carlus Padrissa, a qui s’hagués pogut encomanar una producció parsifaliana al Liceu, ha volgut rememorar aquella estrena i la relació entre Barcelona i Parsifal a través d’”un viatge en el temps i l’espai”, que és el subtítol del muntatge presentat ahir al foyer, en clara al.lusió a la frase de Gurnemanz “Zum Raum wird hier die Zeit” pronunciada al primer acte de l’òpera.
Padrissa ha aprofitat part del material audiovisual del muntatge que va fer a Colònia, a més de fragments de la producció que el 2005 Nikolaus Lehnhoff va presentar al Liceu per incidir en algunes de les claus dramatúrgiques de Parsifal. Però l’espectacle queda a mig camí i, a més, pateix una alarmant caiguda de ritme a partir del bes de Kundry. Tan sols la imatge del forner cuinant un pa deliciós (tastat al final de la sessió) i els fotogrames de la pel.lícula que el 1951 van realitzar Daniel Mangrané i Carlos Serrano de Osma ocupen un espai que converteix el temps en quelcom massa dilatat, tot i la durada escassa de l’espectacle (75 minuts).
Hi ha un punt de partença suggerent, i fins i tot la presència de les campanes tubulars emprades el 1913 evoquen amb emoció aquella representació centenària. Vist com una al.legoria de la recepció de Parsifal a Barcelona, l’espectacle resulta interessant pel seu component assagístic, cosa que queda ben reforçada per la presència acústica de Francesc Viñas en un parell de gravacions. Però penso que queda a mig camí, perquè el joc escènic acaba sent una mena de resum que, tractant-se d’una obra tan complexa, resulta insuficient.
El baríton Christopher Robertson, amb acompanyament pianístic de Véronique Werklé, donava vida a un sofrent Amfortas, agombolat pels dos escuders (Vicenç Esteve i Joan Sebastià Colomer) i amb el contrapunt femení d’una Kundry assumida amb convicció per la sempre eficient María Hinojosa.
En el fons, es tractava de recordar que Parsifal va tenir, fa cent anys, una presència majúscula a Barcelona. I de recordar-li a la Conselleria de Cultura (Ferran Mascarell seguia l’espectacle des de la primera filera) que aquest país ha fet grans coses des de la iniciativa privada. I que les administracions públiques han estat cegues i sobretot sordes a un bicentenari (dos si afegim la figura de Verdi) que hauria d’haver merescut una atenció que no ha tingut. El talent, la tossuderia i les ganes de Carlus Padrissa han permès, ni que sigui de lluny, apropar-nos a una nit que cent anys enrere va convertir Barcelona en el temple del Graal wagnerià.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Jo era a ultima fila.
Em va agradar la idea de la fura i el pa era delicios pero tot i ser al Foyer, l muntatge de so era de representacio de fi de curs. Transicions pessimes, tall sobtat, xiulet incesant agut cada 15 segons ....
Tedios ls fotografs fent rafagues sorolloses q moestaven moltissim. Les fotos i grabacions a lassaig geberal! Per no dir els camares q no van parar de fotre xivarri.
Grndios robertson

2:55 p. m.  
Anonymous carme said...

Nit de gran nostàlgia,recordant no el centenari(jo no hi era) però si el Festival Bayreuth del any 1955 .Ahir a la nit el que podía ser un gran esdeveniment es va quedar en un és i no-res.

7:03 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home