EVOCACIÓ DE PARSIFAL, CENT ANYS DESPRÉS
Bon intent. Però crec que insuficient pels
pocs mitjans i pel poc temps de preparació. Sigui com sigui, es demostra una
vegada més que la iniciativa privada ha fet més per Wagner a l’entorn del seu bicentenari
que no pas les institucions públiques. Quelcom que ja apuntaven alguns dels
participants de la taula rodona convocada, fa unes setmanes, al magazín d’Una
tarda a l’òpera a Catalunya Música. I és que aquesta evocació de Parsifal presentada al foyer del
Gran Teatre del Liceu és l’evolució d’un projecte que havia de ser una altra
cosa i que, a falta de mitjans, ha quedat reduït a un esdeveniment sintètic i
funcional, però que ha estat possible per la implicació d’alguns particulars,
entre d’altres el Cercle del Liceu, apropiant-se d’una idea que venia de lluny
i de persones alienes a l’exclusiva institució.
No es tractava de representar (ni tan sols
de resumir) Parsifal, però sí d’evocar-ne la primera representació oficial fora
de Bayreuth. Com se sap, la nit del 31 de desembre de 1913 a l’ú de gener de
1914, el Liceu acollia una llegendària funció de l’última òpera de Wagner protagonitzada per Francesc Viñas. A partir d’aleshores, i en plena efervescència
wagneriana, la ciutat de Barcelona sempre ha tingut una estima especial pel “festival
sacro-escènic”. I Carlus Padrissa, a qui s’hagués pogut encomanar una producció
parsifaliana al Liceu, ha volgut rememorar aquella estrena i la relació entre
Barcelona i Parsifal a través d’”un viatge en el temps i l’espai”, que és el
subtítol del muntatge presentat ahir al foyer, en clara al.lusió a la frase de
Gurnemanz “Zum Raum wird hier die Zeit” pronunciada al primer acte de l’òpera.
Padrissa ha aprofitat part del material
audiovisual del muntatge que va fer a Colònia, a més de fragments de la
producció que el 2005 Nikolaus Lehnhoff va presentar al Liceu per incidir en
algunes de les claus dramatúrgiques de Parsifal. Però l’espectacle queda a mig
camí i, a més, pateix una alarmant caiguda de ritme a partir del bes de Kundry.
Tan sols la imatge del forner cuinant un pa deliciós (tastat al final de la
sessió) i els fotogrames de la pel.lícula que el 1951 van realitzar Daniel
Mangrané i Carlos Serrano de Osma ocupen un espai que converteix el temps en
quelcom massa dilatat, tot i la durada escassa de l’espectacle (75 minuts).
Hi ha un punt de partença suggerent, i
fins i tot la presència de les campanes tubulars emprades el 1913 evoquen amb
emoció aquella representació centenària. Vist com una al.legoria de la recepció
de Parsifal a Barcelona, l’espectacle resulta interessant pel seu component
assagístic, cosa que queda ben reforçada per la presència acústica de Francesc
Viñas en un parell de gravacions. Però penso que queda a mig camí, perquè el
joc escènic acaba sent una mena de resum que, tractant-se d’una obra tan
complexa, resulta insuficient.
El baríton Christopher Robertson, amb
acompanyament pianístic de Véronique Werklé, donava vida a un sofrent Amfortas,
agombolat pels dos escuders (Vicenç Esteve i Joan Sebastià Colomer) i amb el
contrapunt femení d’una Kundry assumida amb convicció per la sempre eficient
María Hinojosa.
En el fons, es tractava de recordar que
Parsifal va tenir, fa cent anys, una presència majúscula a Barcelona. I de
recordar-li a la Conselleria de Cultura (Ferran Mascarell seguia l’espectacle
des de la primera filera) que aquest país ha fet grans coses des de la
iniciativa privada. I que les administracions públiques han estat cegues i
sobretot sordes a un bicentenari (dos si afegim la figura de Verdi) que hauria
d’haver merescut una atenció que no ha tingut. El talent, la tossuderia i les
ganes de Carlus Padrissa han permès, ni que sigui de lluny, apropar-nos a una
nit que cent anys enrere va convertir Barcelona en el temple del Graal wagnerià.
2 Comments:
Jo era a ultima fila.
Em va agradar la idea de la fura i el pa era delicios pero tot i ser al Foyer, l muntatge de so era de representacio de fi de curs. Transicions pessimes, tall sobtat, xiulet incesant agut cada 15 segons ....
Tedios ls fotografs fent rafagues sorolloses q moestaven moltissim. Les fotos i grabacions a lassaig geberal! Per no dir els camares q no van parar de fotre xivarri.
Grndios robertson
Nit de gran nostàlgia,recordant no el centenari(jo no hi era) però si el Festival Bayreuth del any 1955 .Ahir a la nit el que podía ser un gran esdeveniment es va quedar en un és i no-res.
Publicar un comentario
<< Home