4.12.13

LES NOCES DE JACOBS



L’audició en versió de semi-concert, o si es vol semi-escenificada de Les noces de Fígaro al Palau de la Música confirma el maridatge definitiu entre René Jacobs i el públic de Barcelona. El cicle mozartià, iniciat la temporada passada amb La flauta màgica, seguirá al llarg de les temporades 2014-15 (amb Don Giovanni) i 2015-16 (amb Così fan tutte), alternant dues de les formacions habituals en la trajectòria actual de Jacobs: l’Orquestra Barroca de Freiburg i l’Akademie für Alte Musik de Berlín.
En el cas que ens ocupa, hem assistit a una lectura vigorosa, nerviosa, no exempta de profunditat psicològica però indubtablement iconoclasta que el director belga fa de la partitura mozartiana. Atent al desenvolupament dels recitatius secs, que dirigeix des del podi, perspicaç en la concepció revolucionària de Les noces de Fígaro amb l’enfrontament entre la secció de corda separada del vent, Jacobs aconsegueix el miracle: que una obra tan justament cèlebre com la primera que obre la trilogia del binomi Mozart-Da Ponte esdevingui nova a les nostres orelles, i es confirma la qualitat que ja coneixíem de l’enregistrament fet fa uns anys per Harmonia Mundi. Hi contribueix de manera definitiva una formació instrumental de luxe com l’Orquestra Barroca de Freiburg i, en aquest cas, la bona prestació del Cor de Cambra del Palau.
Una de les característiques del treball de Jacobs a nivell operístic és la formació d’un equip vocal unitari. És el que ha passat amb aquestes Noces, si bé en aquest cas la divisió femenina era de primera mentre que la masculina ha quedat un nivell per sota. De la primera, cal destacar especialment les veus sinuoses de Sophie Karthäuser i Anett Fritsch, Susanna i Cherubino respectivament, a les que cal afegir la notable Comtessa de Rosemary Joshua, dolça a “Porgi amor” i potser poc enyoradissa a “Dove sono”. Pietro Spagoni és un Comte musical però amb un timbre poc autoritari (i això es palesa ostensiblement a l’ària del tercer acte), al costat del Figaro engolat de Konstantin Wolff. Al Basilio de Thomas Walter (compaginant, com a l’estrena a Viena de l’òpera el 1786) el paper de Curzio, no li van fer cap favor incloent-li l’ària del quart acte, una pàgina que, com l’ària de Marcellina (ben cantada per Isabelle Poulenard) mai no és un pecat mortal suprimir. Complementaven el repartiment un Markos Fink solvent en la pell de Bartolo i Antonio (una altra solució pròxima a l’estrena de l’òpera) i la complidora Barbarina de Lore Binon.

El joc escènic de mínims va funcionar, amb algun element d'atrezzo (per exemple, el sofà on s’amaguen Cherubino i el Comte al primer acte) i vestuario actual “ad hoc”. No cal dir que els subtítols projectats (bona inciiativa i molt millor que no pas la inclusió del text al programa de mà, de lectura farragosa en la penombra) van contribuir al seguiment de la complexa trama de la “folle journée”.


El nombrós públic que gairebé omplia el Palau vaovacionar dempeus, i passada la mitjanit, un treball d’equip rigorós, especialment un director i una orquestra que van contribuir a convertir la vetllada en una veritable festa mozartiana.

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

A mi que m'agrada tan Mozart, em va semblar tota una festa, crec que es divertien tan els interprets, músics de l'orquestra inclosos, com el públic. Encara que hi van haver desercions a la mitja part, els molts que quedàrem, vam poder sentir aries que normalment es tallen, però que són encantadores... En René Jacobs fa l'obra completa. Moltes gràcies!

3:52 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home