CULMINACIÓ D'UN PROJECTE: GÖTTERDÄMMERUNG

Gran tarda-nit d’òpera al Liceu. I a fe que la necessitàvem, perquè després del desencís produït per l’Otello i d’una Lucia que no va acabar de saciar les expectatives creades, començàvem a preocupar-nos. Per sort, aquest Götterdämmerung ha tornat a posar les coses al nivell d’excel·lència que un teatre amb la categoria del Liceu mai no pot perdre.

Culminació d’un projecte musical

L’excel·lència d’aquesta tercera jornada de L’anell del Nibelung farà història als annals del Liceu. Amb ella, culmina amb èxit gran part del projecte musical de Josep Pons, que ha dirigit la Tetralogia amb un nivell creixent d’intensitat i qualitat, des del Rheingold del 2013. El mestre de Puig-Reig ha pogut fer front als no pocs esculls de la immensa partitura i ha aconseguit un rendiment excel·lent de l’orquestra al llarg de les quatre jornades. I aquest Götterdämmerung –una òpera que és la més “simfònica” de tot el cicle- ho demostra amb escreix. Hi ha hagut moments brillants, que demostren l’aprofundiment de Pons en l’obra i la destresa en transmetre les seves idees a la plantilla orquestral. Seccions equilibrades i qualitat tímbrica han estat algunes de les notes dominants d’una direcció que ha estat premiada, a cada final d’acte, amb ovacions plenament justificades. Bravo, Mestre!

Però, a més, l’excel·lència també ha estat la nota dominant d’un equip vocal homogeni, començant per la immensa Brünnhilde d’Iréne Theorin, amb un primer acte de notable alt, un segon d’excel·lent i un tercer de matrícula d’honor: la seva immolació pot merèixer ser recordada com un dels grans esdeveniments msuicals de les darreres temporades liceistes. A més, el fet de situar-la a prosceni, amb el teló metàl·lic tancat, ha permès gaudir d’una interpretació que anava directa a les oïdes de l’espectador sense distraccions d’un quadre escènic que podria fer-nos oblidar en algun moment que el treball de la soprano sueca era senzillament colossal.

El timbre ingrat de Lance Ryan no li impedeix ser un Siegfried d’emissió poderosa i d’expressivitat ajustada al fill de Siegmund i Sieglinde. I, si bé va arrencar calant en el pròleg, poc a poc va anar assentant la seva prestació fins a un tercer acte més que solvent.

Suplint l’inicialment previst Hans-Peter König, Hagen va ser assumit la tarda de la primera funció per Eric Halfvarson. La maldat, la incisivitat i el subratllat dels més que possibles problemes psíquics del personatge són alguns dels components que fan del fill d’Alberich un veritable luxe de veure’s i escoltar-se en mans del baix nord-americà, que la temporada que ve tornarà al Liceu amb una altra de les seves especialitats: el Commendatore del Don Giovanni mozartià. L’esperem amb els braços oberts.

Un altre que pot tornar quan vulgui és Samuel Youn (l’Holandès dels darrers anys a Bayreuth, rol que va cantar al Liceu el setembre del 2012), un Gunther sòlid, expressiu i ben interpretat actoralment, subratllant el malestar del personatge com a titella del seu germanastre Hagen. El final del segon acte, amb el trio entre Hagen, Günther i Brünnhilde, ha estat un dels moments estelars de la tarda, gràcies a la qualitat extraordinària d’aquest trio d’asos, sempre agobolats per la batua acurada de Pons a l’hora de dirigir i concertar des del fossat.

Doble paper per a Jacquelyn Wagner, debutant en dos rols operístics a l’escenari del Liceu, després de les seves actuacions al foyer i al Concurs Viñas el 2007: bé com a tercera Norna i notable com a Gutrune, tot i que a la veu li falta una mica més d’amplada per a la germana de Gunther. La soprano nord-americana canta amb gust i musicalitat, però potser no sigui Gutrune el rol que més li escau.

Luxe total el de la presència de Michaela Schuster en la pell de Waltraute: el seu diàleg amb Brünnhilde al final del primer acte ha estat un altre dels grans moments de la tarda, gràcies a la bona entesa entre Schuster i Theorin. El timbre vellutat de la mezzo bavaresa no estalviava els accents patètics en el relat de la decadència dels déus, esperant la seva immolació al Walhalla: per posar la pell de gallina.

Un luxe també les tres Nornes (a banda de Jacquelyn Wagner, Cristina Faus i Pilar Vázquez), així com les Filles del Rin (Isabella Gaudí, Anna Alàs i Jové i Marina Pinchuk). S’agraeix que la direcció artística del Liceu confiï aquests rols a artistes de casa, sobradament preparades per assumir aquests rols i d’altres de més envergadura al nostre teatre.

Muntatge coherent

El muntatge de Robert Carsen d’aquesta Tetralogia també ha anat creixent en interès i coherència al llarg dels anys: si bé el pròleg i la primera jornada no van encaixar gaire, Siegfried i aquest Götterdämmerung són encerts indiscutibles. El director canadenc ha sabut llegir en clau sòcio-política el drama musical de Wagner: des de la ferum feixistoide dels déus i dels guibixungs fins al discurs ecologista, el cicle es tanca amb una tercera jornada que rebla el clau i recapitula sobre elements ja vistos, fins que el cercle es tanca amb una imatge desoladora: Brünnhilde queda, sola, errant en un espai buit. La natura es venja amb la pluja apagant un foc que ha cremat tot allò que fins aleshores era viu: és la venjança d’un element primigeni (l’aigua) agredit a Das Rheingold quan una colla d’homes hi llençaven tota mena de deixalles.

Carsen llegeix, doncs, en clau romàntica la Tetralogia, perquè és precisament la natura la que es revolta contra la impietat humana. El càstig serà la desolada soledat d’una dona, Brünnhilde que, tot i el subratllat musical del tema de l’amor de la mare (Sieglinde), està condemnada a errar fins a la seva total desaparició. Tan sols la natura, invencible, serà la que romandrà, eterna, després de tancar-se el cicle de la seva destrucció-reemergència. Sensacional.