JAROUSSKY I FLÓREZ: LLIÇONS DE CANT AL LICEU
Festa vocal al Liceu, divendres i dissabte a base de dues cares d'una mateixa moneda: cant en majúscula, esdevingut lliçó magistral amb registres i propostes diferents però amb la insultant joventut dels dos artífexs, el contratenor francès Philippe Jaroussky i el tenor peruà Juan Diego Flórez.
La veu natural
Philippe Jaroussky debutava al Liceu amb un programa gens fàcil, exigent, original i ben pensat: àries de Händel, luxosament acompanyades per aquell fermall d'or que és l'Orquestra Barroca de Freiburg i que, dirigida per Petra Müllejans, va complementar la vetllada amb peces instrumentals del músic alemany.
El de Jaroussky és un cant natural, des del color de l'instrument fins a l'emissió del so, passant per l'ús dels reguladors. Si a això sumem musicalitat innata i pronunciació clara i diàfana, a més d'agilitats de verti
gen i sensibilitat a dojo, és possible definir el de divendres com un dels concerts que marcaran un abans i un després qualitatiu en el poc que portem de temporada. La prova: exhaurir localitats i aconseguir que el públic del Liceu -poc procliu a contratenors i al repertori barroc- guardi un silenci sepulcral. El mateix silenci i recolliment que demanen les conclusions d'algunes peces, com "Mi lusinga il dolce affetto" d'Alcina o l'"Alto Giove" del Polifemo de Porpora, inclòs com a primer dels tres bisos. Aquests van ser alguns dels moments brillants i màgics d'una nit inoblidable, en què va ser molt difícil contenir les llàgrimes, ja fos per admiració cap al cant natural i d'immarcessible bellesa, ja fos pel plus de nostàlgia i tristor que a un servidor li recorria l'espinada minut a minut.
gen i sensibilitat a dojo, és possible definir el de divendres com un dels concerts que marcaran un abans i un després qualitatiu en el poc que portem de temporada. La prova: exhaurir localitats i aconseguir que el públic del Liceu -poc procliu a contratenors i al repertori barroc- guardi un silenci sepulcral. El mateix silenci i recolliment que demanen les conclusions d'algunes peces, com "Mi lusinga il dolce affetto" d'Alcina o l'"Alto Giove" del Polifemo de Porpora, inclòs com a primer dels tres bisos. Aquests van ser alguns dels moments brillants i màgics d'una nit inoblidable, en què va ser molt difícil contenir les llàgrimes, ja fos per admiració cap al cant natural i d'immarcessible bellesa, ja fos pel plus de nostàlgia i tristor que a un servidor li recorria l'espinada minut a minut.La veu insultant
La diferència entre el cant de Jaroussky i el de Flórez es visulitza, per exemple, en la reacció del públic: el francès reclama contenció, recolliment i una invitació a escoltar el silenci propi del final de les àries interpretades; el tenor peruà, en canvi, activa un ressort que fa aixecar literalment de la cadira. I és que el de Juan Diego Flórez és un cant natural en el pas de registre però insultant en la seva constitució originària, i gràcies a diversos factors: una facilitat innata,
una tècnica treballada, un instrument privilegiat i una capacitat comunicativa que és capaç de posar-se el públic a la butxaca quan Flórez aparenta desplegar el que no té en realitat: simpatia. Acompanyat per la correcció pianística de Vincenzo Scalera, el peruà va preparar un programa atractiu i excel.lentment resolt, especialment en una primera part literalment antològica, amb Bononcini, Ciampi, Rossini i sobretot un "En butte aux fureurs de l'orage" de Piccinni inoblidable. La França de Boieldieu, Lalo i Offenbach va ocupar la segona part, juntament amb Padilla, Lacalle, Barrera Saavedra i el Donizetti de Rita, abans dels cinc bisos coronats a base de dos de pit, incloent -a més de l'"Al pìu lieto il più felice" d'Il barbiere di Siviglia-, la previsible "Pour mon âme" de La fille du régiment i "La donna è mobile" amb el gag -ja vist en anteriors ocasions- abans de l'atac al sobeagut final. I, és clar, la cosa va derivar en deliri. Ja ho hem dit en altres ocasions: el cant en general i l'òpera en particular també pot ser això, exhibició de circ, quan els acròbates estan en forma i la pista en condicions.
una tècnica treballada, un instrument privilegiat i una capacitat comunicativa que és capaç de posar-se el públic a la butxaca quan Flórez aparenta desplegar el que no té en realitat: simpatia. Acompanyat per la correcció pianística de Vincenzo Scalera, el peruà va preparar un programa atractiu i excel.lentment resolt, especialment en una primera part literalment antològica, amb Bononcini, Ciampi, Rossini i sobretot un "En butte aux fureurs de l'orage" de Piccinni inoblidable. La França de Boieldieu, Lalo i Offenbach va ocupar la segona part, juntament amb Padilla, Lacalle, Barrera Saavedra i el Donizetti de Rita, abans dels cinc bisos coronats a base de dos de pit, incloent -a més de l'"Al pìu lieto il più felice" d'Il barbiere di Siviglia-, la previsible "Pour mon âme" de La fille du régiment i "La donna è mobile" amb el gag -ja vist en anteriors ocasions- abans de l'atac al sobeagut final. I, és clar, la cosa va derivar en deliri. Ja ho hem dit en altres ocasions: el cant en general i l'òpera en particular també pot ser això, exhibició de circ, quan els acròbates estan en forma i la pista en condicions.
posted by Jaume Radigales at 22:59
7 Comments:
totalment en desacord pel que fa a Flórez
Totalment d'acord en tot.
Dues nits inoblidables!
200% d'acord amb tu. Tant amb Jaroussky com amb Flórez. Sí, "Anónimo", també amb Flórez. Pots argumentar la causa del desacord?
Per a mi han estat dues nits espectaculars.... però quasi que em quedo amb la màgia que va crear Jaroussky... pell de gallina, sensibilitat i art sumant en una vetllada per recordar. El clima creat va ser espectacular. L'orquestra excel·lent (tocant amb passió i sentiment.... uffff)
Flórez, doncs immens.... una tècnica que, com bé dius, aixeca de la cadira....
Dos espectacles amb poc marge per digerir.... hagués necessitat un temps entre l'un i l'altre.... posats a triar.
xavi
"el cant en general i l'òpera en particular també pot ser això, exhibició de circ, quan els acròbates estan en forma i la pista en condicions.". Genial la frase final, que resumeix perfectament el que penso.
Vaig assistir al recital del Jaroussky, perquè no l'havia sentit mai en directe, i em va decepcionar la seva veu (no la seva técnica). No vaig anar al del Flórez, ja l'havia sentit, i, especialment en recital, m'avorreix profundament. Trobo que té una técnica perfecta amb un timbre irritant, i una nula capacitat d'emocionar ni transmetre, més enllà de les gimnàstiques vocals. Personalment, és dels cantants més poc empàtics i amb més divisme i manies que he vist mai.
Entenc que hi hagi gent a qui agradin les seves acrobàcies, em costa molt més d'entendre que hi hagi ningú a qui pugui emocionar. Que n'hi han, simplement dic que no ho entenc.
Teresa, jo puc entendre la diversitat d'opinions i de gustos però crec que tens un problema amb el Florez. Jo trobo que té una veu preciosa i que canta com els àngels. A mi en produeix una cosa que valoro molt, a més a més d'emocionar-me, i és que em produeix satisfacció i relax.
Bé, jo crec que cadascú té el seus gustos, i que ningú está obligat a que li agradi algo, per més que agradi a molta gent. No trobo que tingui cap problema, de fet.
El problema està precisament en voler fer creure que si no t'agrada, és que tens un problema.
Publicar un comentario
<< Home