ORFEU A PERALADA

En el genotext del mite òrfic hi ha el tema de la renúncia en nom d’un amor abnegat i absolutament insubornable. Per això, qualsevol obra artística que recreï el malastruc d’Orfeu ha de subratllar el dolor i la soledat del personatge i després, si es vol, anar més enllà. Crec que Carlus Padrissa ha començat anant més enllà sense tenir en compte aquell punt de partença, essencial. El resultat del muntatge sobre Orfeo ed Euridice presentat ahir a Peralada dóna peu a escenes i quadres potents, visualment efectistes, però tan sols a mode d’apunts personals i sense coherència entre si. Escenes com les de l’infern resulten riques i dinàmiques, però d’altres com ara l’aparició d’Amor amb una actriu doblada volant pels aires o el cor final provoquen hilaritat. En conjunt, l’espectacle em va agradar, però tan sols com a suggestió visual. I és que l’òpera de Gluck és enganyosa: aparentment simple per l’escassa acció i amb tan sols tres personatges (pràcticament un, perquè Orfeu es passa tota l’obra sobre l’escenari), és en el fons de gran complexitat i mereix més implicació en el treball de direcció d’actors. I aquest ha estat sempre el punt feble dels espectacles de La Fura dels Baus en general i de Padrissa en particular.

Mol bona la idea de col.locar en escena els músics, membres del conjunt BandArt, especialment en quadres com el de l’infern, en què Orfeu es veu assetjat per la propia música que ell ha engendrat. Però el problema està precisament en la resolució sonora, perquè l’acció contínua impedeix que els membres de l’orquestra es coordinin com seria esperable i que, en conseqüència, el so flueixi amb la nitidesa i precisió exigibles, especialmente en una òpera clàssica en què els desajustos no passen mai desapercebuts. La monocromía va estar massa present en el disseny orquestral de Gordan Nikolic, que des del primer violí va dirigir sense matisos, tot i els entusiastes atacs en alguns passatges, contraposats amb la lentitud exasperant d’alguns fragments com l’ària “Che farò sense Euridice”. La mateixa monocromía i manca d’expressivitat en el cant de la georgiana Anita Rachvelishvili, Orfeu amb veu de color atractiu en el registre agut i central (menys en el greu), amb parrups acontraltats i resistent sense pal.liatius en una part senzillament esgotadora. L’excel.lència en el cant de Maite Alberola confirma una vegada més que aquesta incansable soprano valenciana és una artista a qui el paper d’Euridice li resulta petit per la seva brevetat. Auxiliadora Toledano va ser un Amor molt correcte, pràcticament inaudible en la seva primera intervenció a causa del trucatge escènic, doblada per una actriu penjada d’un cable.

A la sortida de l’espectacle, es respirava certa decepció per les expectatives creades. Confesso que jo no me n’havia fet cap, de manera que els resultats no em van ser tan decebedors com comentaven alguns col.legues.