EL SEGON WAGNER, AL REAL

Qui s'apropi a la segona òpera de Richard Wagner amb l'esperit de, per exemple, Götterdämmerung, pot sortir decebut del teatre. D'aquí a uns dies, per exemple, el Palau de la Música acollirà una versió en concert d'Il rè pastore, serenata pastoral que Mozart va escriure amb 19 anys. Que ningú no esperi trobar res que faci pensar en Don Giovanni! I és que els genis s'han forjat a base d'esforç i d'imitacions de models precedents. I Das Liebesverbot (La prohibició d'estimar) és una obra (que no un pecat) de joventut d'un Wagner que amb 23 anys escrivia la seva segona òpera i la primera que estrenava. Va ser un fracàs perquè a la segona representació els cantants que hi prenien part van començar a esbatussar-se de valent i Wagner va desar la partitura en un calaix. L'original, per cert, el va regalar Winifred Wagner a Hitler i es va perdre durant els bombardejos de Berlín en plena Segona Guerra Mundial. L'ostracisme de Bayreuth d'aquesta òpera (juntament amb Die Feen i Rienzi) i les comptades edicions discogràfiques o en DVD en fan avui una autèntica raresa. No obstant això, a casa nostra vam tenir l'oportunitat de tastar-la quan, fa dos estius, el Festival de Peralada la va programar en format reduït, tant a nivell orquestral i de durada. I vam reafirmar-nos en el que ens havia produït la gravació de 1983 dirigida per Wolfgang Sawallisch: Das Liebsverbot no és genial, però pot resultar interessant i entretinguda. Ara, la versió oferta al Teatro Real de Madrid ha confirmat les nostres sospites.

L'òpera té diverses virtuts, no tan sols per ser una adaptació de Measure for Measure de Shakespeare, sinó per la seva música festiva, lluminosa, a voltes d'estil italià i d'altres weberià. Sigui com sigui, és una obra a la que se li ha de donar alguna oportunitat. Wagner trasllada l'acció de l'obra original (Viena) a Sicília (el subtítol és La núvia de Palerm), potser per justificar les calentures que serveixen a Friedrich prohibir els excessos del Carnaval i l'activitat sexual fora del matrimoni. De fet, Wagner es trobava en aquell context "treballant-se" diverses coses: primer, un lloc on poder treballar, i Viena era un d'aquests horitzons anhelats i no era qüestió de mostrar en una òpera una ciutat depravada com la que mostra Shakespeare en la peça original; però Wagner també maldava per captar l'atenció de qui esdevindria la seva esposa, l'actriu Minna Planner, i el podia cert puritanisme, encara lluny de l'esperit revolucionari que el convertiria anys més tard a Dresde en el dissident moral i artístic que aviat es plasmaria en la seva cinquena òpera, Tannhäuser.

En el seu indispensable Shakespeare, la invención de lo humano (trad. Anagrama), el crític literari Harold Bloom afirma que Measure for measure és una comèdia que anul·la la comèdia. Potser sí, gràcies a un retrat molt més incisiu que Shakespeare fa dels personatges, cisellats amb detalls d'una crueltat que desapareixen en l'òpera. El resultat, en mans de Wagner, es una pàgina desenfadada i que, llegida per Kasper Holten, resulta imaginativa i molt, molt divertida: un Wagner que fa riure, cosa que difícilment tornarà a passar en òperes posteriors, ni tan sols en uns Meistersinger de la que val més deixar de banda que es tracta d'una òpera còmica per valorar-la com el que és: una obra mestra. Però no de la comèdia.

Muntatge dinàmic

Kasper Holten és un brillant director danès, que actualment regeix els destins del Covent Garden. En coproducció amb el teatre londinenc (i amb el Colón de Buenos Aires), ha estrenat al Real el seu muntatge de la segona òpera de Wagner amb doble repartiment i, en el cas de la funció que vam veure (divendres 4 de març), dirigida per Francesc Prat, que suplia l'indisposat Ivor Bolton.

Tant les de Holten com la de Bolton/Prat són lectures fresques, que han anat al gra -s'han escurçat 100 de les 500 pàgines de la partitura- per centrar-se en el sentit carnavalesc, excessiu i marcadament sexual de l'obra, amb un esplèndid treball de direcció actoral que caricaturitza les accions de la comèdia i amb resultats brillants. El punt culminant és el carnaval, a la segona part, amb els personatges vestits com els futurs rols de les òperes "canòniques" de Wagner, amb profusió de valquíries, Wotans i Lohengrins i amb el prototípic vestuari de la iconografia més casposa associada als drames musicals wagnerians. Tot funciona en aquest espectacle, amb un dinamisme i un automatisme més propis de l'slapstick que de les convencions de la posada en escena operística. I és aquí on rau el talent i la inventiva de Holten a l'hora de llegir amb ulls d'avui una òpera que si bé musicalment no és gran cosa, teatralment pot tenir certa eficàcia. Hi van ajudar la funcional i molt àgil escenografia modular de Steffen Aarfig (autor igualment dels figurins) i la il·luminació de Bruno Poet. Valdrà la pena, en tot cas, esperar a disposar de la gravació en DVD d'aquest espctacle per valorar-lo amb més calma i per gaudir-lo una vegada més.

Homogeneïtat musical

Musicalment, el nivell d'aquest muntatge ha estat homogeni, però amb artistes que han brillat amb llum pròpia, almenys el del segon repartiment, que és el que vam veure. Francesc Prat que, com deia, substituïa aquella nit Ivor Bolton, ha estat assistent del director britànic i va extreure de l'orquestra i el cor titulars la transparència inherent a una partitura que té més de mediterrània que de germànica.

Va agradar i molt, la soprano soprano Sonja Gornik en la pell d'una Isabella d'emissió potent i veu fresca. Excel·lent el Friedrich de Leigh Melrose, baríton de timbre líric i molt ficat en el paper del fals beat, a qui ajudava molt una caracterització que recordava el ridícul protagonista de Le tentazione del signore Antonio de Fellini. Comicitat assegurada al servei de Brighella (esplèndid Martin Winkler) i de Luzio (eficaç Peter Bronder, amb veu tímbricament ingrata però molt al servei de l'expressió) i, potser a més distància, el Claudio irregular del tenor Mikheil Sheshaberidze. L'espectacle comptava també amb la presència destacada també de cantants molt nostrats i estimats com David Alegret (Antonio), Francisco Vas (Pontio Pilato) i María Hinojosa (deliciosa Dorella). Un veritable encert.