UNES "NOZZE" SENSE VOL

Diversos factors fan que aquestes Nozze di Figaro al Liceu siguin correctes, però que no acabin d’aixecar el vol. En primer lloc, la producció que signa Lluís Pasqual, ja vista el 2008 i el 2012. Hi ha bones idees i fins i tot el primer i segon actes presenten recursos inherents a la “folle journée”, però el tercer i sobretot el quart actes perden pistonada. En el cas que ens ocupa, la reposició que signa Leo Castaldi tampoc no ha aconseguit que el primer i segon actes funcionessin amb la precisió rellotgera que demana el llibret de Da Ponte. Muntatge correcte i poca cosa més.

En segon lloc, la direcció de Josep Pons. Mozart sempre és un compositor que li escau, i la prova són els detalls que el director de Puig-Reig extreu de la partitura, amb saviesa i coneixement de causa. Però alguna cosa no ha funcionat –almenys la nit de l’estrena- entre el fossat i l’escenari: van haver-hi algunes pífies en la concertació, a banda que algun intèrpret quedava tapat per un fossat lleugerament elevat. Per sort, estem davant de bons professionals, que han salvat el que hauria anat a la deriva i en aquest sentit Pons ha marcat el que havia de marcar i els cantants finalment han anat per on havien d’anar. Però això no és suficient perquè unes Nozze... siguin el que han de ser: un devessall de subtileses, amb un evident sentit narratiu i una bona tesi de fons. Llàstima, perquè el rendiment de l’orquestra va ser en general òptim, amb una secció de fusta cohesionada i una corda transparent.

I finalment, el repartiment. Aquí també es va imposar la correcció general, però Mozart demana i exigeix molt més. Ja coneixíem el gran Fígaro de Kyle Ketelsen i el bon nivell s’ha mantingut. La veu hi és i el personatge també: res a dir. Personalment, tenia moltes ganes de veure al Liceu una cantant com Anna Bonitatibus, que he vist sempre fora de Barcelona. El seu Cherubino és excel·lent, i imaginatiu (domini dels ornaments afegits a “Voi che sapete”), tot i que al Liceu la veu resulta petita.

Per altra banda, no tots els espectadors es van assabentar que la Comtessa de l’estrena va ser Anett Fritsch: els flyers amb el repartiment no ho feien constar i tan sols un fullet que s’encartava dins del programa de mà anunciava el canvi: em sorprèn que abans d’alçar-se el teló no s’hagués notificat la indisposició d’Olga Mykytenko. Sigui com sigui, el cas és que vam sortir guanyant perquè la Comtessa d’Anett Fristch va ser, de lluny, la millor del repartiment: domini de l’estil mozartià, bona presència i musicalitat a dojo van presidir una interpretació sense màcula de la senyora Almaviva. Brava!

La resta no va passar de la citada correcció. Mojca Erdman va ser una Susanna més de les moltes que es poden trobar en teatres de segona. Canta bé, però sense esperit, i el rerefons mediàtic que l’agombola (Deutsche Grammophon) li farà més mal que bé. Gyula Orendt va ser un Comte poc autoritari i vocalment molt just, mentre que l’escassa subtilesa que exhibeix Valeriano Lanchas no s’ajusta a les exigències d’una pàgina com “La vendetta”. Bons actors, tot i que sense ària, Maria Riccarda Wesseling i el sempre hilarant José Manuel Zapata van ficar-se en la pell de Marcellina i de Basilio. I, tot i la petitesa de la veu, Rocío Martínez va ser una gran Barbarina. Una altra soprano que hauríem de tenir més en compte, potser en teatres més petits, però que farien d’ella una deliciosa soubrette. Complidors el Curzio de Vicenç Esteve Madrid i l’Antonio de Roberto Accurso.