BONA MANON

Doncs sí, la Cavani l’ha clavada: Manon Lescaut de Puccini no és una òpera que demani excessives revisions especulatives, sinó la màxima cal.ligrafia. Com a pulcra narradora de textos i d’imatges, la directora italiana ha obtingut un gran èxit amb el seu muntatge, procedent de La Scala milanesa. Tot i no haver-la vista (ni tan sols el DVD resultant que, sens dubte, adquiriré aviat) n’havia sentit bondats, així com les declaracions que va fer davant d’uns periodistes amb qui va mantenir una trobada fa dies. La Mònica Pagès, que me’n va fer un reportatge per al programa de ràdio, em va deixar sentir la gravació i ja vaig veure que la cosa prometia.

Efectivament, tant el relat de l’Abbé Prévost com el verisme inherent a la partitura obliguen al “come prima e dove prima” i, fidel a aquests requisits, la directora de Portiere di notte ha construït un muntatge excel.lent, de precisió metronímica i mil.limètrica, per exemple en el treball individual de figurants: el recompte de prostitutes que embarquen a la galera al port de Le Havre és dels moments més intensos d’una producció magnífica, que demostra que cal només intel.ligència per ser un bon director escènic. I que quan convé no cal remenar gaire les cireres, tan sols apreciar-ne les bondats i mostrar-les a un públic àvid de sentit de l’espectacle.

La vetllada va ser llarga i gairebé va doblar la natural durada d’una òpera que dura 120 minuts escassos però que, amb els tres entreactes, va arribar als 220 minuts. Els vam aprofitar, per exemple delectant-nos amb el vestuari, la pedreria, els records personals i les fotografies de Renata Tebaldi, que poblen diverses dependències del teatre gràcies a l’exposició d’Amics del Liceu. No deixava de produir un calfred d’emoció contemplar, al fons del Saló dels Miralls, un vestit de Manon Lescaut que la Tebaldi deuria lluir sens dubte al teatre barceloní quan, el novembre de 1959, va cantar l’òpera de Puccini al teatre.

La nit de l’estrena va ser intensa, també (i sobretot) gràcies a la música, molt ben servida. És cert que Renato Palumbo va abusar d’un volum excessiu al primer i segon actes. Tant, que va deslluir la tasca del lluminós Lescaut de Ludovic Tézier. Però a partir de l’intermezzo del tercer acte, les coses van millorar, i fons i tot algunes passes en fals del metall que van ennegrir el segon, van quedar arraconades. Amb tot, hem sentit millors prestacions de l’orquestra, així com d’un cor que, en la secció femenina, necessita una urgent renovació de personal.

Els dos repartiments previstos per a les deu funcions de l’òpera tenen al.licients, encerts i desencerts. És un al.licient comptar amb el debut de dos joves intèrprets com Ludovic Tézier (Lescaut) i Marcello Giordani (Des Grieux) en repartiments diferents. El baríton francès, com deia més amunt, és lluminositat i frescor. Llàstima que no s’hi pugui lluir gaire. Tampoc ho fa, malgrat la immensa categoria del seu nom, un Carlos Chausson molt mesurat escènicament però extraordinari com a cantant assumint el rol de Geronte. El del segon cast és un Enric Serra a qui hem de felicitar pels seus 40 anys de carrera al Liceu. La veu sempre ha estat la que ha estat, però Serra és tot un senyor, i el seu Geronte és digne d’elogi.

Se’m permetrà que segueixi amb els veterans i que destaqui la presència de René Kollo com a mestre de ball. Qui ho havia de dir que el Tannhäuser de Solti sigui ara un anodí personatge en l’òpera pucciniana? Els qui vam veure aquells Tannhäuser i Gurrelieder (1992) amb la presència del tenor berlinès podem reclamar que el Liceu no sigui un cementiri d’elefants. Kollo mereix quelcom millor.

I ara anem pels protagonistes. La parella real que formen Daniella Dessì i Fabio Armiliato sempre funcions. És cert que a la soprano italiana li falta la carn necessària per jugar la carta del patetisme al final de l’òpera. Però no només canta Manon sinó que interpreta la protagonista de l’òpera amb la tendresa i la ingenuïtat necessàries. La veu mai no ha estat gran cosa, però el tremp d’artista no li falta. Al seu costat, el Des Grieux de Fabio Armiliato tendeix als vicis propis del tenor, com l’esblanqueïment del so a la regió aguda i el canvi de color en el pas de registre. Però se li disculpa per la càrrega heroica que sap imprimir al personatge.

Marcello Giordani, com deia, és el Des Grieux del segon repartiment i debuta amb aquest paper al Liceu després de la cancel.lació de Sergej Larin. Molt més homogeni, Giordani és un tenor de so expansiu, potent i heroic. El fraseig és impecable i la presència escènica immillorable. Un bon debut, sí senyor.

Una altra cosa és la Manon de Maria Guleghina. Sentint-la (i sobretot veient-la) un es pregunta per què determinats/des cantants aborden segons quins personatges. Algú hauria de dir a la soprano russa (excel.lent, tot s’ha de dir) que s’equivoca. Ella és una extraordinària soprano dramàtica, que al Liceu ens ha regalat unes Abigaille i Lady Macbeth d’antologia. Però la seva Manon és vulgar i ordinària. No només en el gest i la manera d’estar en escena, sinó en estil musical. És incomprensible que una cantant així i d’aquesta categoria s’encapritxi en abordar papers que acaben ser errors majúsculs.