7.1.07

2007: L'ÒPERA FA ANYS

Els qui ens hem format en aquella ciència estranya anomenada « història » (en majúscula o minúscula?) no ens podem estar de commemorar, recordar i celebrar de forma periòdica i, de vegades, malaltissa. Deu ser cosa de la mentalitat occidental, racionalista i obsessivament numèrica. El valor relatiu del nombre i del temps, doncs, no impedeix que periòdicament fem festa grossa davant d’aniversaris considerats rodons: 1991 i 2006 han estat “anys” Mozart; 1983 va ser “any” Wagner; 2001 va ser el torn de l’”any “ Verdi. I el 2007 serà el de l'òpera, amb motiu del seu quat centenari. 400 anys d'aquesta forma (o gènere) musical que va més enllà del pentagrama per erigir-se en espectacle de síntesi.

Els orígens de l’òpera són clars i estan prou domentats a través del que queda de les « camerate » florentines. Amb la voluntat de recuperar la manera de representar a l’antiga Grècia i oposant-se a la polifonia que convertia en inintel.ligibles els textos cantats, teòrics com Vincenzo Galilei (pare del cèlebre astrònom) aplegats a l’entorn de la Camerata de la família Bardi van posar les bases de l’”opera per musica” (obra [teatral] amb música) que havia de presentar obres de tipus al.legòric, en un primer moment destinades a representacions a palaus i grans salons de cases senyorials. En pocs anys, es van obrir els primers teatres i de seguida Florència, Màntua o Venècia van gaudir d’espais aptes per a les representacions d’un gènere teatral i musical nou: l’òpera.

Il pastor Fido de Guarini (perduda) es considera la primera obra escrita d’acord amb els nous paràmetres, tot i que com a primera òpera hom parla de la també perduda Daphne de Jacopo Peri (1597). L’Euridice (1600) del mateix autor esdevindria així la primera òpera conservada, però no seria fins al 24 de febrer de 1607, amb l’estrena al Palau Ducal de Màntua de La favola d’Orfeo de Claudio Monteverdi, que es van assentar les bases de l’òpera com a espectacle de la modernitat. A partir d’aleshores, la història d’aquesta manifestació artística de primer ordre està prou documentada i és molt coneguda.

Els debats a l’entorn de la primacia de la paraula per damunt de la música o viceversa van ocupar alguns dels espais intel.lectuals dels segle XVII o XVIII. Conxorxes, querelles, picabaralles i enfrontaments de tot tipus, fins i tot la discussió a l’entorn de la primacia d’unes formes “nacionals” per damunt d’unes altres (l’òpera francesa enfrontada a la italiana, per exemple), han estat d’altres espais que han alimentat l’òpera com a art majúscul.

El proper mes de febrer, a París es celebren unes jornades europees a l’entorn de l’òpera, una manifestació que ens defineix i que ajuda a delimitar els paràmetres d’occident. Serà bo que els debats reneixin i que la discussió a l’entorn de la revisió de l’òpera com a espectacle, la seva interacció amb els nous mitjans de reproducció de masses (des del disc fins a Internet, passant pel cinema o la televisió) o la validesa dels clàssics es compagini amb els nous compromisos que l’òpera ha de prendre en aquest segle XXI que ja comença a caminar sol. L’òpera és un art viu, però només es pot mantenir amb vitalisme renovat mirant endavant a partir del que ha estat. La tradició s’ha de tenir en compte, però sense perdre de vista els reptes de futur. Un any rodó com aquest hi pot contribuir. En tot cas, d’aquí a 400 anys en podem tornar a parlar.

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Crec que el cinema ha imprés en l'opera, i al teatre també, un dinamisme i veracitat (potser massa) que fa uns anys no tenien.
Y, que és primer la paraula o la música? Yo crec que la música, perquè les paraules no deixen de ser música.
"Dove sono e bei momenti,
di dolcesa e di piacer!
Dove andaron i giuramenti
di quel labbro menzogner!...
Feliç cumpleanys òpera! i... per molts anys mé!
Cordials salutacions. Marinagels

1:27 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home